3.9. Esther Planas. See no Evil, Hear no Evil
El títol d’aquesta peça fa referència a part de la famosa dita «veure, sentir i callar», que en anglès és molt més específic, ja que ens indica que el que estem veient, el que no volem sentir i el que callem es relaciona amb ignorar el mal. Els tres micos de les imatges són bastant coneguts i representats en pel·lícules, literatura, escultura, etc. També a Catalunya hi ha aquesta dita: «No hi ha pitjor cec que qui no vol veure, ni pitjor sord que qui no vol sentir». Durant el 2013, vaig arribar convidada a Brussel·les per uns joves artistes belgues a fer una pràctica en el seu espai autogestionat De la Charge, amb el meu projecte de recerca urbana Escuela de Calor. La metodologia d’aquestes accions i recorreguts improvisats i receptius està basada en tàctiques inspirades pel Moviment Internacional Situacionista. Alhora, per la meva trajectòria i entrenament en la dansa i performance, passa que, durant aquestes derives, pot donar-se una situació on decideixi plasmar aquesta situació efímera entre la meva presència, amb gestos minimalistes en una postura simple, esdevenint estàtua latent, intervenint així l’espai públic. Vaig començar amb aquestes breus i imperceptibles trobades amb l’espai al voltant de 2008 i he anat registrant aquestes ocasions de relació amb la matèria urbana, l’atmosfera del context (tant en converses, com en dansa-moviment i so) i capturades en diversos mitjans, com el dibuix o el vídeo, o també en documents fotogràfics com el que presento, que els deixa fixats en el temps.
En arribar al polèmic museu africà, enorme i molt imponent, aquest deixava clar que era un lloc que conservava i mostrava l’espoli belga cap a Àfrica. En sortir, vaig topar-me amb aquest monument a Leopold II (a la seva suposada gesta heroica, però en realitat colonial i genocida). Simplement vaig improvisar i van sorgir aquestes dues postures, ja que aquest tipus de treball no és una performance, ni està planejat. Va ser una trobada tibant, una reacció a l’entorn que provocava emocions fortes i una intervenció que deixava la petjada d’un comentari: plantejar-se què fem des d’Occident. Què podem fer o no i, sobretot, plantejar una doble qüestió: ¿Pot o no pot l’individu anomenat «blanc» involucrar-se en la denúncia del racisme i treballar com a artista, acadèmic o activista entorn de certs temes, si des de la seva pell i la seva localització pertany a l’anomenat «privilegi»? Tenint en compte l’esdevenir intens i contestat que (després que aquestes fotos fossin fetes), en tan sols cinc anys de polèmica sobre els drets a treballar sobre certes temàtiques, va demostrar tan sols ser un començament, una cosa queda clara: la conscienciació i el treball actiu al voltant d’un tema que ens concerneix a totes les parts implicades i interpel·lades (des de discursos i teories que apunten a una culpabilitat homogeneïtzada i petrificada del «blanc europeu» de qualsevol generació, lloc o tipus) és precisament positiva per al field i per evitar entrar en loop repetitiu de reproducció de la història.
