Introducció

Aquest mòdul presenta la recepció històrica de Principio Potosí. ¿Cómo podemos cantar el canto del Señor en tierra ajena?, un cas paradigmàtic dins de la breu historiografia de les exposicions que va tenir lloc entre 2010 i 2011. Es tracta d’una mostra col·lectiva coproduïda per diversos museus nacionals, MNCARS (Madrid, Espanya), HKW (Berlín, Alemanya) i MNA/MUSEF (La Paz, Bolívia), la repercussió i la complexitat de la qual, a saber, la seva recepció històrica, em van convidar a abordar els curadors i artistes Alice Creischer i Andreas Siekmann –amb els que he conversat periòdicament en els últims anys–, amb motiu de la seva representació una dècada més tard a Potosí Principle-Archive, HKW (2021).

En la seva primera edició, Principio Potosí intentava repensar l’origen i l’expansió de la «modernitat» a partir de la pintura colonial barroca i els diversos processos de colonització, posant de manifest que la història d’Europa és inseparable de les seves colònies. Per a tal fi, proposava un diàleg transhistòric que anava des del segle XVII fins avui, en el qual artistes contemporanis responien a obres colonials barroques procedents de convents, esglésies i arxius. Què passaria si en lloc de començar el relat modern a l’Anglaterra de la Revolució Industrial o a la França de Napoleó III ho féssim a l’Amèrica dels virregnats?, es preguntava.

L’any 1545 van arribar els espanyols a Potosí i una de les seves primeres tasques va ser la d’explotar els metalls de Cerro Rico per mitjà de mà d’obra indígena. La sobreabundància de riquesa que va sorgir d’aquest procés de colonització va establir una nova ordenació esclavista coneguda com la mita. Al segle XVII, Potosí era una de les ciutats més importants del món i, en conseqüència, un dels nuclis financers que sostenia no només diverses formes de violència, sinó també la producció artística lligada al treball en les mines i les seves conseqüències més ombrívoles. La plata i la resta dels metalls circulaven per tot el planeta i servien per sufragar guerres.

Aquesta narrativa opera com a punt de partida per pensar la funció ideològica de l’art a l’hora de legitimar les noves elits de la globalització. Així, quatre centres de poder econòmic (Moscou, Pequín, Londres i Dubai), al costat de quatre línies de força conceptuals (hegemonia, acumulació, drets humans i inversió), ens van proposar un viatge, com a tal, només possible a través dels mecanismes que ofereix el comissariat. El que procura aquest text és una anàlisi atenta de les complexitats que sorgeixen de la seva posada en escena: de les seves confluències i divergències amb altres processos d’historització. Es tracta d’una lectura travessada per la meva posició com a treballadora cultural formada en la creació i en la teoria de la imatge amb una pràctica i recerca acadèmica centrada en l’edició i en les cures. Des del meu punt de vista, el comissariat arrossega moltes de les paradoxes postrepresentacionals que afronta el nostre present social, polític i estètic. En línia amb aquest posicionament, l’exposició que aquí ens ocupa contribueix a eixamplar la història i teoria del comissariat més enllà del context euroamericà, en el qual principalment se situen els marcs fonamentals del debat des de la dècada dels noranta.

El mòdul es divideix en cinc parts, a més de la introducció que aquí ens ocupa. Per poder entendre les problemàtiques i els marcs epistemològics que presenten les diverses posicions plantejades a Principio Potosí, resulta apropiat introduir un moment històric que opera com a frontissa a l’hora d’abordar la problemàtica central de l’exposició: el matrimoni entre capital i religió o, dit d’una altra manera, l’economia global i la seva producció colonial. Per tant, a la primera part, «El desmantellament del contracte social», introduirem com l’endeutament és un element clau en les polítiques neoliberals impulsades el segle passat i com aquestes han aconseguit desestabilitzar els consensos sorgits després de la Segona Guerra Mundial, a saber, el model politicoeconòmic al servei dels drets socials conegut com a «estat del benestar».

Una vegada situades en el nou ordre del món, en el qual les lògiques precàries, pregàries per aconseguir recursos que ens permetin posar la vida en el centre de les institucions, es desestabilitzen mitjançant un deute que obre la bretxa de la desigualtat, ens acostarem a la pregunta que planteja l’exposició: «Llavors, com podem cantar el cant del Senyor en terra aliena?». Una qüestió important si tenim en compte que Principio Potosí anticipava les protestes dels indignats i les mobilitzacions ciutadanes iniciades el 2011, després del col·lapse de la borsa, en el moment del «no ens representen». En la segona part assentarem el conflicte narratiu que emergeix des de l’equip responsable del comissariat de l’exposició, que, en la seva incapacitat per establir un acord sobre com abordar la subalternitat, va posar la crisi de la representació en el centre de la proposta narrativa i editorial, fruit de dues publicacions.

Per entendre per què aquesta exposició és paradigmàtica més enllà de les obres que presenta, de les quals a la tercera part veurem alguns exemples contemporanis que responen a les mobilitzacions ciutadanes, és necessari preguntar-se el perquè d’una iniciativa de tal envergadura en un context com el del Museu Reina Sofia. A més, el fet de fer-ho en un any tan significatiu com el 2010, en el qual es commemorava els bicentenaris de les independències llatinoamericanes. Així, enquadrarem el conflicte en els debats museogràfics sobre la crítica institucional, iniciats en la dècada dels seixanta del segle passat, i de l’anomenada nova institucionalitat, desenvolupada en les dues últimes dècades. Termes que ens són familiars, com modernitat o contemporani, seran fonamentals per entendre els desafiaments als quals les institucions, radicals per a unes i postdemocràtiques per a unes altres, s’enfronten en els seus processos de redefinició. Per tant, ens preguntarem: «El museu per servir o per formar, per donar forma?».

Una vegada revelades les diferents capes representacionals que serveixen i formen Principio Potosí, ens acostarem a aquelles propostes artístiques en les quals es visibilitzen, particularment, les tensions entre les comunitats indígenes i no indígenes, mostrant el seu anvers i revers en una instal·lació que evitava tocar les parets del museu i que, en suspendre les obres del sostre, visibilitzava les dues cares d’una mateixa moneda. D’aquesta manera, en la quarta part examinarem «Per què els nostres cossos han d’acabar a la pell? A la recerca de la zona de contacte», en un intent d’escapar de la retòrica de culpables i innocents de la qual a vegades ha estat presa aquesta mostra. En conseqüència, a partir de conceptes com queer o camp, obrirem altres camins des dels quals abordar el problema de l’origen i la bastardització de la història.

Perquè no hi ha dubte que acabarem en un «Atzucac! En desacord juntes». Per tant, conclourem aquest mòdul constatant el que diu Donna Haraway, que cal «seguir amb el problema», per habilitar zones de contacte en les quals equivocar-nos i dissentir, fent visibles i tangibles les realitats que ens uneixen de manera asimètrica. Per fer-ho, el comissariat esdevé un instrument valuós. A través d’altres exemples expositius que s’alineen amb els mecanismes de representació de Principi Potosí, imaginarem el museu com un espai conciliador en el qual teixir trames i construir ponts amb la finalitat d’afrontar una paradoxa representacional que sempre existirà i que, per aquesta raó, necessitarà una política de l’atenció per reinscriure’s constantment.