Durant la crisi del deute de finals de la dècada de 1970, els representants del capital internacional –a saber, l’FMI i el Banc Mundial– van ajustar estructuralment el sistema econòmic i van recolonitzar gran part del vell món colonial. Aquesta crisi va sorgir com a conseqüència de l’estancament econòmic dels Estats Units després de la guerra de Vietnam, combinada amb la primera crisi del petroli, i va resultar en la devaluació del dòlar i l’alça de les taxes d’interès. En aquest moment, la decisió de Richard Nixon de desvincular el dòlar estatunidenc dels metalls preciosos, i introduir el sistema de règims de moneda flotant que havia dominat l’economia mundial des de 1971, va marcar el començament d’una nova fase de la història financera.
Immediatament, això va provocar que el preu de l’or es disparés. Per descomptat, els Estats Units posseïa una gran proporció de les reserves d’or del món, mentre que els països més pobres mantenien les seves tinences en dòlars, convertits en paper mullat. Com assenyala Silvia Federici en el seu article «Del común al endeudamiento: La financiarización, el microcrédito y la arquitectura cambiante de la acumulación de capital», aquest ajust va enterrar regions senceres en un deute que, lluny d’extingir-se, no ha deixat de créixer. Les conseqüències de la crisi del deute simplement van impulsar un nou ordre que va passar de la industrialització a l’exportació global i van reestructurar una economia política que canalitza sistemàticament recursos des d’Àfrica o Amèrica Llatina cap a Europa, els Estats Units i la Xina.
No obstant això, aquestes relacions coercitives tenen una llarga història. A Debt: The First 5,000 Years (Deute: Una història alternativa de l’economia), David Graeber explica com, durant segles, el deute ha articulat les connexions entre capital i treball, augmentant l’explotació i convertint comunitats basades en la reciprocitat en esclavitud mútua. Aquesta història es remunta a (i s’estén des de) les revoltes dels deutors contra la subjugació en l’antiga Atenes del segle VI aC; la Roma de l’anomenat «exèrcit de deutors» contra els patricis l’any 63 aC; el sistema de treball de la terra i el culte obligatori –mita– de les regions andines durant el període colonial del segle XV; el deute públic de l’era moderna com a palanca d’acumulació de capital estatal a finalitats del segle XIX; la Gran Depressió de 1929; la crisi de les hipoteques d’alt risc de 2008; i fins a l’actual situació d’excepcionalitat de la COVID-19.
Si un observa la història del deute, com assenyala Graeber, el que descobreix és una profunda confusió moral. Una lluita que ha pres la forma de conflictes que giren entorn del bé i el mal, sovint envoltats d’una pàtina religiosa i en la creació de mites de comportament sobre la nostra inherent pulsió cap al bescanvi. Aquest discurs ha desplaçat la discussió ideològica sobre el deute respecte al poder i la violència, el seu matrimoni amb la guerra. La seva lògica de consum ha propiciat debats d’identitat renovats que han fragmentat la classe treballadora. Mentrestant, la desigualtat global continua donant pas a la bretxa entre els qui tenen recursos i els qui no els tenen, els qui poden parlar i els qui no ho fan. Les societats han superat una lluita pel reconeixement que posa en marxa una crisi de representació de dimensió incerta, i que dona lloc a la comercialització de la diferència, el que Daniel Bernabé anomena «el parany de la diversitat». La desigualtat i l’individualisme operen com a «coartada per fer èticament acceptable un sistema d’oportunitats injust i fomentar la ideologia que ens deixa sols davant l’estructura econòmica, apartant-nos de l’acció col·lectiva». En aquest escenari –on, per contra, existeix una disputa legítima i llargament esperada entorn del subjecte «subaltern», que com va apuntar Gayatri Spivak no és una paraula elegant per a l’«oprimit»–, la polarització populista només reforça les esquerdes d’un consens impossible. Un antagonisme inherentment polític obstaculitza les possibilitats de la política, entesa com un exercici de correlació de forces que possibilita la sintonia entre comunitats que, no obstant això, en la seva contínua sospita cap a un altre, es retornen la mirada. Les seccions que segueixen aquestes línies seran un exemple d’això.
No obstant això, a la dècada de 1970, no era or tot el que brillava. Les lluites financeres i socials que van donar origen a l’estat de benestar, encara basades en la correlació de salaris, productivitat i inflació, donarien pas al consens neoliberal i al desig aspiracional manifestat en la idea de crèdit. Així, Federici ens recorda que «la institució d’una economia basada en l’endeutament és un element clau d’una estratègia política neoliberal com a resposta al cicle de lluites que, en les dècades de 1960 i 1970, van posar l’acumulació capitalista en crisi, conseqüència del desmantellament d’un contracte social que, des del període fordista, existia entre el capital i el treball». Un abandó que, sens dubte, no afecta tota la població per igual. Per a María Galindo, una de les artistes integrants del col·lectiu anarcofeminista bolivià Mujeres Creando que va participar en la mostra Principio Potosí, i al qual Federici es refereix en el seu assaig, les polítiques de microcrèdit que s’impulsen en aquestes regions, mitjançant una vasta xarxa de governs, bancs i ONG, se centren a recuperar i destruir les estratègies de supervivència que les famílies bolivianes pobres havien creat en resposta a la crisi. Els préstecs s’atorguen a dones a causa de la seva responsabilitat i vulnerabilitat enfront de la intimidació. No obstant això, els homes de família són els que els gestionen.
Aquest és un argument que Federici estén a altres geografies en les quals s’utilitzen mètodes denigrants per terroritzar-les: si a Bolívia algunes institucions marquen les cases dels morosos i després pengen cartells als seus barris, a Níger els bancs exhibeixen fotografies dels seus deutors, i a Bangladesh les ONG arrenquen portes, terres i teulades per vendre-les, amb la finalitat de recuperar el deute. Càstigs i sancions que, com diu Lamia Karim, inclouen assots, vessaments de quitrà, afaitat de cabells o escopinyades en públic. Arrabassar-los l’olla gran en la qual cuinen l’arròs per alimentar tota la família és també una pràctica comuna. Com recordo al meu assaig «Estimulantes: circulación y euforia», en el qual especulo sobre la història de les substàncies actives en relació amb el seu passat colonial, el deute sembla inseparable de la culpa. En alemany, schuld significa totes dues coses.
Com a agitadores de carrer, Mujeres Creando fan accions i creacions que trastoquen els processos asimètrics que pateixen les dones subalternes, subordinades i colonitzades. Mentrestant, en un dels seus grafits en l’exposició que a continuació desplegarem, resen a la verge: «Ave Maria, plena ets de rebel·lia». No obstant això, «per acabar amb el judici de Déu», que diria Antonin Artaud, només fa falta que els homes de la guerra armats amb ferro i sang es dirigeixin cap a l’invisible Jesucrist, aquella «lladella» que va acceptar viure sense cos. Després de la decisió de Nixon de desvincular el dòlar estatunidenc dels metalls preciosos, va tenir lloc l’anomenada «dècada perduda» d’Amèrica Llatina, resultat de la crisi del deute, en la qual els diners es van divorciar de la seva correspondència material amb el patró or per imprimir més bitllets fiduciaris –basats en la fe comunitària–per a així pagar les guerres.
Font: https://potosiprincipleprocess.wordpress.com/2010/05/11/exhibition-pictures-at-mncars-madrid/.
Però la tàctica de Nixon va començar a trontollar. L’imperialisme del deute es va enfrontar a un moviment igualment global de rebel·lió social i fiscal a l’Àsia Oriental i Amèrica Llatina. L’any 2000, aquests països havien començat un boicot sistemàtic i, el 2002, l’Argentina va cometre el pecat capital: van incomplir i es van sortir amb la seva. Les traumàtiques conseqüències d’aquestes experiències són el punt de partida d’un projecte que portarà els nostres protagonistes a desenvolupar la recerca següent sobre el capitalisme global. I així, en un món dualista d’innocents i culpables, de servidors i profetes, trobem cada vegada més dificultats a l’hora d’abordar les complexitats que sorgeixen dels processos de desigualtat arrelada que han desmantellat els estats de benestar i han financeritzat la reproducció de les nostres vides. Lògiques que incrementen la precarització en el seu sentit etimològic, lògiques precàries, pregàries per aconseguir recursos que permetin el manteniment de la vida a la terra que cadascun trepitja, s’han escolat per totes les geografies, també a Occident.
