El text parteix de dos esdeveniments ocorreguts en la història recent en el territori inventat i conegut com a Brasil, aportats per grups indígenes o les conseqüències dels quals van afectar les societats indígenes. Es tracta de l’incendi del Museu Nacional el 2018, a Rio de Janeiro, i de l’acció de presa de la torre de comunicacions de Jaraguá en terra guaraní el 2017, Sao Paulo. Aquests esdeveniments van marcar moviments polítics i de reapropiació ancestral d’una part de la població indígena, que van compondre repertoris conceptuals per a artistes indígenes contemporanis, que aquí posaré en diàleg amb dues accions polítiques que es configuren com a gestos precursors d’un imaginari performatiu indígena: el discurs d’Ailton Krenak al Congrés Nacional i el gest de Tuiré Kayapó a la I Trobada de Pobles Indígenes del Xingu. A partir de l’anàlisi crítica d’obres realitzades per aquests artistes i exposades recentment en institucions, es pretén formular indicis de ruptura amb els patrons de sociabilitat, comunitat, temps i memòria occidentals.
Font: Fotografia de Ricardo Moraes / Reuters.
Per pensar en la producció d’art indígena contemporani produït en el territori inventat i conegut com el Brasil, fem d’aquest escrit una invitació al diàleg entre dos episodis polítics que conformen la història recent del país i les produccions artístiques més recents. Aquests episodis es configuren com fets presents que denuncien el fracàs en el manteniment d’un projecte de nació basat en els interessos de pactes colonials clarament reelaborats, al llarg dels segles, per les elits brasileres i estrangeres. Aquesta complicitat colonial persisteix en tot el territori anomenat Amèrica Llatina, els processos d’independència del qual, no per atzar, són similars. No obstant això, és clar que les vies de fuita i de desobediència als dispositius de control i mort sempre han existit entre nosaltres.
L’art indígena contemporani és un concepte-sistema –formulat per primera vegada el 2016 per l’artista macuxi Jaider Esbell i al qual aviat es van sumar altres artistes indígenes– que engloba les produccions recents en el camp de les arts visuals realitzades per artistes indígenes de diversos pobles i que comparteixen mecanismes contrahegemònics com a base conceptual del seu treball. En paraules de Jaider:
«No es pot parlar d’art indígena contemporani sense parlar dels pobles indígenes, sense parlar del dret a la terra i a la vida. Fins i tot és necessari explicar per què en diem art indígena contemporani i no a l’inrevés. En la història de la literatura especialitzada en art contemporani produïda al Brasil, no tenim autors artistes indígenes. En aquest sentit, el nou component sorprèn pel seu protagonisme històric. Convidem a una desconstrucció completa per a altres farciments.»
En posar en primer pla la paraula indígena, Esbell proporciona un gir epistemològic i semàntic en la jerarquia de valors tan estimada pel compendi legitimador que fonamenta el pensament blanc–occidental. L’art indígena contemporani pot considerar-se fins i tot un pleonasme, ja que la pràctica artística sempre ha format part de la vida quotidiana i de l’intercanvi social de les comunitats. No obstant això, com a estratègia i intenció d’enfortiment identitari, la reivindicació de certs conceptes i terminologies es mostra com a operacions activistes d’autodenominació de grups històricament privats de drets i anomenats per força per la normativitat que acullen pronoms o adjectius abans utilitzats com a despectius.
Aquest text és un exercici de perspectiva, una proposta que pren com a mètode la impossibilitat de pensar l’art indígena fora del seu context, lluny dels arguments intrínsecament fonamentals de les agendes polítiques que representen un poble, una població, una societat. Els indígenes no es reconeixen com a individus. S’entenen a si mateixos com a grup. Per als qui viuen en un llogaret, que es configuren en el món com una comunitat, sortir del llogaret només és possible mitjançant la negociació i l’elecció col·lectiva, amb el compromís de retornar el que s’ha après, mentre que per als qui provenen d’un context urbà, que van passar per processos de socialització fora del llogaret, és només mitjançant l’impuls d’una reapropiación ancestral, la cerca de pertinença i l’acceptació d’una comunitat, que s’aconsegueix el valor de l’autodeclaració ètnicoracial.
El subjecte col·lectiu des d’una perspectiva indígena és defensat per l’escriptor i ambientalista Ailton Krenak com una cosmovisió d’origen, on el grup es reconeix com a territori, de manera que tots dos, grup i territori, per mitjà de connexions intangibles, es configuren com una mateixa extensió de la vida, una percepció del món que extrapola la manera occidental de viure. Segons Krenak:
«Extrapolar aquests límits de comunitats és una rara experiència que algunes persones realitzen conscientment, de manera activa. La majoria de nosaltres, escopits d’aquest entorn confortable de la vida familiar de convivència en una comunitat indígena, o en una d’aquestes comunitats autònomes que viuen en les perifèries socials, aquest entorn on la vida prospera en absència d’arranjaments polítics i generals, ens sentim com si se’ns hagués separat del món planificat, en un lloc on succeeixen moltes invencions. Són invents que la història social no recull. […]. Aquest món acaba constituint-se com una biosfera; lloc on aquelles vides van arribar fa cent anys, fins i tot més. Són savis, persones amb trajectòries riques, però que no connecten amb les realitats complexes del món global del qual prenem consciència més tard.»
És a dir, l’experiència de viure en entorns protegits per la noció de comunitat permet un camp de creació de formes de vida, i és aquest alliberament de l’individu el condicionant de la creació de mons, el que constitueix la identitat indígena.