1.1. Introducció
«El terme autoorganització es manlleva de la teoria de sistemes i les ciències naturals, en què descriu sistemes l’organització interna dels quals tendeix a augmentar en complexitat sense ser guiada per una font externa. Els últims anys s’ha emprat en relació amb cert tipus de grups o xarxes socials; en aquest context, el terme no té una definició estricta, però en termes generals es refereix a grups que són independents de les estructures institucionals o corporatives; són no jeràrquics, oberts i operen a partir de processos participatius de presa de decisions.»
«Quan es considera l’autoorganització com una mera resposta, no es té en compte que l’elecció d’autoorganitzar-se implica una certa dependència dualista, entre el propi, l’individual, i una comunitat organitzada dins de la societat. Aquesta dependència es regeix per un interès comú més que per la formalitat i l’obligació.»
El terme autoorganització en l’art, la seva definició i la seva història, des de la dècada dels anys seixanta, comprèn una sèrie de pràctiques, processos i experiències col·lectives que s’han donat dins del camp de l’«alternatiu», és a dir, a partir de l’ocupació d’un espai al marge de les estructures institucionals o entitats privades existents.
L’autoorganització també es concep des de nocions com ara l’«independent», el «sense ànim de lucre» o els «espais dirigits per artistes». Tots aquests apel·latius apunten a les formes mitjançant les quals diversos grups, col·lectius i estructures han emergit, des de la dècada dels seixanta, en el context de l’art i han creat un catàleg d’actuacions artístiques i curatorials que han donat la volta a la concepció de la producció artística contemporània.
Igual que apunta la comissària i escriptora Anne Szefer Karlsen, l’interès comú que uneix el col·lectiu és, al meu entendre, una de les claus principals a l’hora de comprendre l’elecció de l’autoorganització en el comissariat. En altres paraules, l’interès comú serà allò que provoqui la constitució d’una col·lectivitat organitzada i la faci avançar amb el temps. Alço la veu en la introducció del tema per fer visible la meva posició enunciativa com a membre d’una estructura autoorganitzada que existeix des de ja fa deu anys. Aquesta estructura és Bulegoa z/b (en basc, ‘oficina sense nom’), una oficina d’art i coneixement situada al barri de Solokoetxe de Bilbao i dempeus des del novembre de 2010. Vam fundar Bulegoa quatre dones (Beatriz Cavia, Miren Jaio, Isabel de Naverán i jo mateixa) al voltant d’una sèrie d’interessos comuns que vam detectar al començament dels nostres intercanvis, fins i tot abans de tenir un espai propi. Amb el temps, hem convertit aquests interessos en línies programàtiques que han afermat conceptualment i formalment l’estructura al llarg dels anys. Aquests interessos són els processos d’«historització», la traducció cultural, la «performativitat», el cos, el descolonial, la teoria social, les estratègies d’arxiu i l’educació. En el nostre cas, el desig d’aprofundir i fins i tot d’estudiar juntes aquestes qüestions des d’un context propi, ha estat el detonant principal i el motor que ha mantingut encesa l’estructura tots aquests anys. En el nostre cas, aquesta ambició de penetrar cadascuna de les qüestions que detectem al començament i de fer-ho a llarg termini, com un projecte que s’expandeix sense límits en el temps, en realitat parteix d’una infinitat de desacords i malentesos entre nosaltres a l’hora de definir-les. El mateix procés de negociació col·lectiva s’estén a la presa de decisió de les formes, pràctiques i aparells teòrics que cal emprar a l’hora d’abordar aquestes categories i construir-hi una posició comuna i pròpia. Tot això ens ha portat a formar el nostre peculiar programa curatorial, del qual parlarem més endavant.
En aquest tema, es proposa abordar la noció de l’«autoorganització» des del comissariat, de manera que s’aporten algunes claus per analitzar les lògiques que sustenten aquestes formes de producció emergides paral·lelament de les estructures institucionals establertes, tant públiques com a privades. Es plantegen una sèrie de casos d’estudi, estructures autoorganitzades –algunes de ja desaparegudes, moltes d’altres encara vigents– que de manera retrospectiva –però també en el moment present– formen posicions clau a l’hora de comprendre una part important de l’avanç de la producció en l’art contemporani. Aquestes estructures ens ajudaran a desgranar algunes de les lògiques que sostenen l’opció autoorganitzada dins del comissariat contemporani.