1.3. Nou institucionalisme
«Potser el nou a principis del segle XXI és que també hi ha proves clares que certes institucions europees finançades amb fons públics adopten els mètodes dels espais dirigits per artistes per definir les seves pròpies maneres de treballar.»
Font: https://www.abebooks.com/servlet/bookdetailspl?bi=30467449557&cm_sp=rec-_-pd_hw_o_1-_-bdp&reftag=pd_hw_o_1.
La investigadora i comissària Rebecca Gordon-Nesbitt (activa durant la dècada dels noranta i els anys 2000) va dedicar part del seu esforç a investigar la història d’espais autoorganitzats, com ara Transmission Gallery, a Glasgow, i a traçar un estudi comparatiu entre diverses estructures autoorganitzades actives al Regne Unit entre mitjans dels noranta i principis del 2000. El 1996 publica part dels resultats d’aquest estudi al catàleg que acompanya l’exposició «Life/Live» al Museu d’Art Modern de París, dedicada a mostrar la rica escena autoorganitzada del Regne Unit en aquest mateix període. L’exposició comissariada per Hans-Ulrich Obrist i Laurence Bossé, s’estructurava com «una nina matrioixca» a partir de la invitació a vuit iniciatives autoorganitzades (la majoria, espais dirigits per artistes) a representar les seves activitats al museu de París.
No obstant això, el catàleg mostrava més estructures i sorgia «en resposta a un fenomen prevalent, que incloïa unes 50 iniciatives d’artistes, en gran part amb base a Londres, algunes associades en un espai en particular, altres agrupacions d’artistes individuals, tal vegada col·laborant entre si o amb uns altres per fer-les funcionar». La tasca de Gordon-Nesbitt va consistir a oferir «una visió general dels espais històrics i contemporanis dirigits per artistes i els seus modus operandi basats lliurement en una consideració central a Transmission Gallery (1983-present), Glasgow, una de les iniciatives de més llarga durada».
El 2003 l’autora contribueix amb el text «Harnessing the Means of Production» (‘Aprofitant els mitjans de producció’) a la publicació New Institutionalism, una edició inaugural de la institució noruega OCA (Oficina d’Art Contemporani de Noruega), que ofereix diversos punts de vista, històrics i actuals sobre el rol de la institució artística en un moment –l’inici del nou segle XXI– en què els efectes negatius del model imperant capitalista neoliberal es comencen a percebre directament sobre les formes de finançament, producció i gestió cultural i artística.
Rebecca Gordon-Nesbitt, en aquest context, comparteix algunes reflexions crítiques extretes de l’experiència de l’esmentada exposició «Life/Live». D’una banda, relacionades amb l’efecte que l’exposició va produir sobre les estructures autoorganitzades, és a dir, amb les discrepàncies que es van generar a partir de la participació i representació dels espais alternatius en el context institucional d’un gran museu, com és el cas del Museu d’Art Modern de París. De l’altra, amb els efectes d’aquesta mateixa experiència sobre la institució museu; en definitiva, amb els desitjos d’assimilació i apropiació dels mètodes autoorganitzats per part de la gran institució per adaptar-se i renovar les velles dinàmiques davant els evidents canvis que es percebien en l’esfera pública de principis del segle XXI. En altres paraules, segons l’autora, les institucions de gran format s’apropiaran de les maneres de fer lleugeres i versàtils, pròpies de les estructures autoorganitzades, com a resposta a la demanda del mateix sistema de finançament que les sosté. Un sistema cada vegada més inscrit en aquestes tendències de privatització del sector públic que li exigeixen adaptar-se als nous temps de flexibilització del mercat. L’autora contextualitza l’interès de les institucions de gran format per les estructures autoorganitzades, cosa que es materialitza en diverses invitacions a exposar els seus processos dins de les parets d’aquests contextos institucionals, en relació amb una demanda d’adaptació de les pròpies institucions que ara hauran d’operar dins de les mateixes lògiques precàries a què estan sotmeses les petites estructures. Segons Gordon-Nesbitt, aquesta tendència suposa un risc per a la continuïtat de les estructures autoorganitzades, ja que la seva capacitat crítica, o la seva condició alternativa i independent, pot ser neutralitzada.
De les reflexions de Gordon-Nesbitt, cal destacar-ne el ràpid desgast i la conseqüent desaparició progressiva que la majoria de les estructures autoorganitzades al Regne Unit experimentaran a partir de l’inici del nou mil·lenni. L’autora assenyala com a «paradigmàtica» la progressiva desaparició d’aquestes estructures en ciutats com Londres, que es donarà per motius de l’acuitada precarització econòmica per part de la majoria dels agents implicats i pels efectes de la ràpida gentrificació a la ciutat. Així mateix, és important assenyalar que l’escena emergirà de manera paral·lela al fenomen dels Young British Artists, una «campanya publicitària» ideada pel publicista, i més tard galerista, Charles Saatchi el 1992, que va impulsar les carreres, des del context del mercat galerístic, d’un grup d’artistes joves britànics, la majoria vinculats al Departament de Belles Arts del Goldsmiths’ College, a Londres. La ràpida desaparició d’aquestes estructures i, en contrast, l’efervescència especulativa mercantil dels Young British Artists mostra els efectes cada vegada més evidents del model neoliberal imperant sobre l’esfera cultural i artística en el Regne Unit i, més tard, en altres contextos. Així mateix, Gordon-Nesbitt apunta a les conseqüències de l’apropiació, per part de les institucions artístiques, dels mètodes autoorganitzats per renovar les seves pròpies dinàmiques i identitats. En aquest sentit, mostra que tant les institucions d’escala mitjana i gran com les biennals inclouen la presència d’estructures autoorganitzades per revifar i actualitzar la seva pròpia imatge. Rebecca Gordon-Nesbitt, en definitiva, indaga sobre les contradiccions d’aquesta tendència per part dels espais autoorganitzats i es pregunta si aquest corrent no els fa perdre la seva rellevància política i, en cert grau, activista; i, per part de les institucions artístiques, si aquest moviment tindrà un efecte real, és a dir, una transformació estructural que faci emergir un nou institucionalisme. Gordon-Nesbitt projecta les seves idees sobre aquest nou model:
«Per tancar l’escletxa que persisteix entre la pràctica artística i institucional, ha de néixer un nou model des de zero, en lloc de dalt cap a baix, que pugui respondre de manera més efectiva a les necessitats dels artistes. S’han d’invertir menys diners en infraestructura i els organismes de finançament han d’estar convençuts que la producció artística s’ha de desenvolupar i mantenir de manera més activa. Hi ha haver un enfocament en la nova recerca i producció i una nova manera d’intervenir projectes amb el públic, amb una èmfasi en les intencions originals de l’artista, més enllà de la influència de la marca del museu.»