4.1. Introducció
En aquest apartat introduirem el treball de tres projectes parainstitucionals:
- Immigrant Movement International, de l’artista cubana Tania Bruguera.
- Campo Adentro, de l’artista espanyol Fernando García Dory.
- El col·lectiu indonesi Ruangrupa.
Tots ells comparteixen una manera de treballar alimentada per dinàmiques translocals, és a dir, són iniciatives situades en contextos locals amb problemàtiques específiques i les seves dinàmiques vinculades a una realitat sociopolítica i cultural determinada, alhora que duen a terme actuacions sobre una dimensió més global.
Aquests projectes i estructures emergeixen en un moment en què l’escena global de l’art cada vegada és més visible, però també en certa mesura més distanciada de contextos petits i singulars. Aquests projectes i estructures actuaran en aquesta escena incorporant els seus processos desenvolupats localment i generaran una dialèctica necessària entre el que és global i el que és local, però, des de diversos punts clau, incorporaran la perifèria al centre tot aportant coneixements que contraresten certa indeterminació pròpia dels discursos internacionals. Aquests projectes rebran una gran atenció per part de comissaris i de grans esdeveniments i exposicions dels museus més importants o de gran format, com ara biennals, summits, programes pedagògics internacionals, etc.
Els exemples que es presenten aquí també es poden entendre sota el terme del parainstitucional, com hem assenyalat prèviament i seguint els arguments del crític Sven Lütticken. D’aquesta manera, volem fer reflex de les seves pròpies dinàmiques organitzatives i de funcionament, és a dir, com transiten entre diversos models, ja que sorgeixen com a iniciatives personals normalment proposades per artistes, però amb la intenció de transcendir vells models organitzatius com els artists-run-spaces (‘els espais portats per artistes’). En aquest sentit, els projectes s’inicien d’una manera més autoral, com si fossin projectes artístics d’autor, però amb el temps les seves entitats van produint nous models institucionals que s’expandeixen i fan revisar la noció d’«institució».
Finalment, cal destacar que les tres iniciatives han demostrat un fort interès pel pedagògic en l’art i processos molt vinculats al comissariat, com la configuració d’entitats públiques, la definició de programes públics i l’organització d’exposicions com a processos col·lectius complexos oberts a la participació activa per part de l’espectador.