4.4. Ruangrupa
«Estem enmig d’un modernisme fallit, un nacionalisme i identitat nacional il·lusoris i els productes del poder corrupte. En lloc de mantenir orientacions clares, tot això condueix a desorientacions. Ens quedem amb una sola postura, convertir-nos en consumidors delerosos. El que intento dir és que a partir del nostre treball estem desenvolupant un sistema alternatiu. Com a consumidors dels productes de la història social i cultural, som capaços de desenvolupar una actitud que és una mescla d’activitats de collaging, mix-and match i destrucció i reconstrucció de pràctiques d’acord amb les necessitats locals. El disfuncional és funcional.»
Font: https://www.whitechapelgallery.org/wp-content/uploads/2019/08/ruangrupa2-1170×655.jpg.
Ruangrupa (en indonesi, ‘espai d’art’) sorgeix com una iniciativa artística col·lectiva a la ciutat de Jakarta (Indonèsia) l’any 2000. El grup fundat per una colla de joves artistes que havien coincidit a diverses escoles d’art de diferents ciutats de l’arxipèlag decideixen obrir un espai que cobreixi les seves necessitats més immediates, físiques i mentals, és a dir, fer ús d’un espai compartit per «poder treballar de manera intensa i dirigir la seva atenció sobre els mitjans d’anàlisis, més que sobre els mitjans de producció artística». El grup comença la seva marxa en un context polític de canvi iniciat a la fi de la dècada dels noranta, quan el règim militar de Suharto (denominat Nou Ordre) arribarà a la seva fi després de fortes protestes populars que s’originen coincidint amb l’impacte de la crisi financera asiàtica al país entre 1997 i 1998. Durant el mandat de Suharto (1968-1998),
«[…] un espai d’art etiquetat com a “alternatiu” hauria assenyalat la dissidència política. Però el període que va seguir va marcar el començament d’una època daurada per a les iniciatives de base (grassroots), la producció cultural local i els mitjans alternatius que es calien amb urgència per proporcionar sortides a les contracultures i a la joventut prèviament negades».
Aquest moment marcarà un nou començament per a l’art contemporani a Indonèsia a partir del qual els espais alternatius prendran un gran protagonisme.
Des d’aquest primer moment i fins al present, el grup ha desenvolupat diverses línies d’actuació en l’àmbit local que inclouen: exposicions, un programa de residències, l’edició de Karbon –una revista que funciona a partir de l’encreuament entre la crítica d’art i la crítica cultural–, l’organització d’una biennal de vídeo, un festival local que ha ajudat a promocionar la producció visual local i diverses maneres d’incentivar la recerca artística vinculada al format expositiu com un recurs per ampliar la noció d’«obra d’art» i per mostrar els processos de producció que l’acompanyen. En aquest sentit, cal destacar la feina que el grup ha dedicat a iniciar una infraestructura artística local que després del règim de Suharto era inexistent. El model que articula la construcció d’aquesta infraestructura, que amb els anys continua creixent en dimensions i en capacitats, segueix la lògica informal de les dinàmiques autoorganitzades d’un col·lectiu d’artistes. En aquest sentit, les iniciatives que sorgeixen per la seva banda, però també per part d’aquelles altres estructures amb què col·laboraran més endavant desenvoluparan «unes pràctiques visuals atentes amb els problemes socials locals» (Juliastuti, 2012). Es tracta de respostes contextuals mitjançant les quals emergeix de mica en mica una escena artística viva i que ocupa el buit que deixa la inexistència de models institucionals més formals.
Les actuacions de Ruangrupa parteixen, com a respostes directes, de la ciutat de Jakarta, però algunes transcendiran aquest context específic per aconseguir un impacte més important a escala estatal. És el cas de la biennal Jakarta 32 ºC, que comencen a organitzar el 2004. És un esdeveniment amb una temporalitat bianual en què es conviden estudiants d’art i que inclou tallers, presentacions, discussions, projeccions de vídeo i exposicions. L’aproximació d’aquest format es nodreix d’un interès pedagògic, però també connecta amb els orígens del grup, ja que els fundadors també han estat estudiants abans d’haver iniciat Ruangrupa. Aquesta iniciativa vol oferir una postura crítica i d’anàlisi al jove artista encara en procés de formació, i reclama la seva mirada sobre diverses realitats, la ciutat, aspectes de la cultura visual contemporània, disseny i planificació urbana, regulacions locals, infraestructura econòmica, etc. S’apel·la els estudiants en aquest context perquè exerceixin directament la seva visió alternativa i especulativa sobre les condicions del present. En aquest sentit, les actuacions en l’àmbit local de Ruangrupa no només avancen pel que fa a la infraestructura, sinó també en l’àmbit conceptual, cosa que crea nous processos de producció artística, amplia la definició de l’obra d’art i genera un espai nou per a la recerca artística en diàleg amb altres disciplines i metodologies. Aquest interès per definir els paràmetres de la producció i exposició artística contemporània els situa dins d’una pràctica curatorial que pensa i intervé en els diferents estrats del sistema d’art contemporani indonesi. Així, aporta espais i maneres alternatives, algunes de ja instituïdes, però també altres formes de concebre l’exposició artística, un format amb què experimenten i s’esforcen per convertir-lo en un híbrid entre allò expositiu i d’investigació i, fins i tot, altres aportacions alternatives per a l’educació artística no reglada que promouen el diàleg entre disciplines.
Més enllà d’aquestes aportacions en l’àmbit local, el grup ha participat de manera molt activa en diferents xarxes globals d'iniciatives artístiques que li han proporcionat visibilitat i certa sostenibilitat. Finalment, el 2022, Ruangrupa dirigirà la 15a edició de la Documenta, que suposa la primera edició dirigida per un col·lectiu d’artistes, tot i que, com hem esmentat anteriorment, dedicat des dels orígens a pensar els límits de l’art des de la pràctica comissarial. El fet que un grup d’artistes que opera des de l’àmbit independent dirigeixi la propera edició de la Documenta posa de manifest la rellevància de l’autoorganització en el comissariat durant les últimes dècades. Aquest modus operandi serà la base de la definició de l’exposició d’aquest gran esdeveniment i els seus programes públics. En aquest context de gran visibilitat, l’autoorganització i la seva relació amb el comissariat i amb la definició del concepte d’institució art es desplegaran com una opció crítica per a la producció artística del passat, present i futur.