2. Formes del col·lectiu. Grups, contextos i temporalitats

2.3. Oda Projesi

«Si vas a un espai expositiu, les maneres de transmissió són molt limitades. Les experiències del barri han donat forma al nostre projecte i li han permès obrir-se més.»

Oda Projesi (en turc, ‘habitació de projectes’) és un col·lectiu d’artistes arrelat a Istanbul i format per tres dones: Özge Açıkkol, Güneş Savaş i Seçil Yersel. El grup es va ajuntar de manera espontània el 1997 aprofitant:

«[…] les possibilitats que els brindaven els espais públics a la seva ciutat natal, Istanbul, fent tallers al costat de grups de nens que hi dibuixaven, pintaven i després exhibien les seves obres, durant un període en què els museus o institucions públiques no oferien tallers per a nens».

Més tard, l’any 2000, van decidir llogar un pis al barri de Galata, al centre de la ciutat, amb la intenció de compartir-lo com a estudi, i va ser justament aquest compromís el que els va portar finalment a constituir-se formalment com un grup d’artistes. Les dinàmiques quotidianes al barri, la col·laboració i intercanvi amb els veïns van acabar donant forma a la subjectivitat artística i curatorial del grup. En aquest sentit, una de les primeres actuacions va ser fundacional, ja que van decidir buidar una de les habitacions de l’apartament i oferir-la per a la realització de projectes i deixar la resta d’habitacions per a usos més privats. No obstant això, aquesta habitació buida mai va tenir l’aspecte d’una galeria tipus «espai en blanc», sinó que, tal com elles mateixes descriuen:

«[…] estava buida i més neta que les altres habitacions i, com que justament estava buida i neta, era com un buit al barri i els veïns continuaven preguntant: per què està buida aquesta habitació? Aquí és quan comencem a parlar de les possibilitats d’un espai».

Van convidar diverses persones a l’habitació, tant veïns com gent provinent de l’escena artística de la ciutat, «que llegissin el text About a Useless Space, de Georges Perec» (Perec, 2001, pàg. 59-61), que tracta sobre pensar en una habitació que no tingui cap funció específica, sense cap funció intencionada, com un espai ambiental on pot passar alguna cosa, però que en definitiva no serveix de res, no remet a res, una habitació inútil. Durant els vuit anys que Oda Projesi va viure a l’apartament, aquesta habitació no va tenir cap funció determinada, tot i que va anar adquirint diverses funcions mitjançant els projectes i la vida quotidiana. Hi donaven forma a un llenguatge comissarial que emergia del procés d’habitar el dia a dia al barri, per exemple, convidant gent diversa, artistes, comissaris, però també veïns, a fer-hi projectes d’un dia, alguns amb continuïtat, un dia cada cert temps, però sense que l’habitació no es transformés en un espai expositiu perquè «el públic no es convertís o actués com a públic». D’aquesta manera, esborraven les línies divisòries entre l’espai públic i el privat, però també les línies divisòries temporals dels usos d’un espai, ja que el grup no posava límits horaris a les visites a l’habitació i moltes vegades la gent simplement s’hi deixava caure. Com a conseqüència, això mateix era difícil de categoritzar, cosa que es feia evident quan algun crític escrivia en mitjans especialitzats de la ciutat sobre els projectes d’Oda Projesi en aquella habitació. La indefinició de les activitats va acabar justament per obrir l’espectre de possibilitats per a l’escena independent d’Istanbul. Un altre projecte paradigmàtic del grup té a veure amb la seva participació a l’exposició «Collective Creativity», al Kunsthalle Fridericianum de Kassel (2005), comissariada per What, How & for Whom (WHW) –dels qui parlarem més endavant– i dedicada a examinar diferents formes de creativitat artística col·lectiva i els seus processos comuns vitals i polítics. Per a aquella ocasió, Oda Projesi va presentar una instal·lació on es recollia un dels projectes fets al barri de Galata i en col·laboració amb els veïns. A les parets del museu i dins d’una habitació on es mostrava el treball d’Oda Projesi es podia llegir «Welcome to the Contest». Aquesta invitació proposava al visitant navegar mitjançant diversos materials recollits en una mena de concurs arquitectònic que el grup havia organitzat al barri i a partir del qual havia demanat a sis arquitectes proposar plans i possibles intervencions per al barri de Galata, que començava a estar immers en un procés complex de gentrificació. El concurs va aconseguir reunir materials de diversos formats, com ara dibuixos, fotografies, maquetes i plans de reorganització urbana i altres idees. Així mateix, van convidar els veïns (antics residents, nous veïns, transeünts) a fer de jurat i seleccionar la millor proposta. Finalment, de les sis propostes presentades, el jurat va optar per la més conceptual, una intervenció que precisament proposava no canviar gens, no intervenir urbanísticament sobre el lloc, sinó oferir la seva ajuda en cas que fos necessària.

Posteriorment, i després de vuit anys habitant a Galata, el grup va haver de deixar l’apartament, ja que la gentrificació de la zona els va fer impossible continuar pagant el lloguer. A partir d’aquest moment, Oda Projesi ha mutat cap a formes més nòmades. El grup continua tenint una presència important en el context de la ciutat, però mitjançant formats més efímers i mòbils, com ara programes de ràdio, l’edició de diaris, trobades públiques o fins i tot mitjançant l’ús de postals. A més, Oda Projesi segueix participant en nombrosos esdeveniments i exposicions internacionals.