3. Estructures independents

3.4. Bulegoa z/b

«Bulegoa neix i es defineix com a resposta a una sèrie de necessitats concretes i diferenciades, com ara la de compartir els nostres propis processos de recerca fora d’un context acadèmic; establir nous espais de ruptura entre teoria i pràctica, generar processos d’autoeducació, possiblement desterritorialitzar debats, posicions i formes establertes de generar sentit en l’art. Volíem configurar un nou espai per a la producció de coneixement que intentés treballar amb el seu context, però que també generés una reflexió sobre la seva pròpia dinàmica interna.»

Bulegoa z/b inicia la seva marxa arran d’un descontentament que les meves companyes i jo compartíem davant el panorama institucional de l’art contemporani al País Basc i a la ciutat de Bilbao el 2010. Els programes artístics més rellevants del context local fins a aquesta data havien estat suspesos, i espais d’escala mitjana, icònics pel seu treball en la dècada dels vuitanta, noranta i 2000, també quedaven anul·lats, tot i que les seves infraestructures continuaven dempeus quan eren destituïdes les seves direccions artístiques. Institucions com Arteleku (Sant Sebastià), Sala Rekalde (Bilbao) i Centre Cultural Montehermoso (Vitòria), actives en l’àmbit local, expositiu i educatiu, amb un fort compromís feminista i presents en l’escena internacional, primer perdien els seus directors i comissàries després de campanyes de desacreditació pública en els mitjans locals i, finalment, se’ls reduïa al mínim la dotació econòmica que rebien desactivant-les i deixant-les com a carcasses buides al servei dels interessos dels estaments polítics. La seva funció quedava relegada a donar visibilitat a les polítiques culturals imperants. Fins i tot algunes, com va ser el cas d’Arteleku, va passar directament a convertir-se en objectiu d’enderrocament arran de la bombolla immobiliària que el sistema cultural i econòmic neoliberal promovia. Davant aquesta situació, el model d’institució artística que prevalia en aquell moment en el panorama local era el de gran format, la megainstitució, que en definitiva derivava d’unes polítiques culturals que, a mitjans dels noranta, havien propiciat el desembarcament del museu Guggenheim a la ciutat de Bilbao. Una vegada desapareguda l’escala mitjana, l’escena artística va quedar mancada d’una connexió directa amb les institucions. Com a conseqüència, es donava la necessitat d’una redefinició dels termes i relacions entre l’escena i la institució artística. A partir d’aquest moment i de manera orgànica, van començar a emergir una infinitat de projectes independents que, amb els anys, han redefinit el panorama local d’una manera inesperada i han enriquit la noció d’«institució» mitjançant la posada en pràctica de noves formes i models organitzatius realitzats, la majoria d’ells, a partir d’experiències col·lectives (Mirall, 2017). No obstant això, les meves companyes i jo no érem capaces de veure aquest canvi. La nostra preocupació se centrava a posar en relació les nostres pròpies pràctiques –la sociologia, la coreografia, el comissariat i la crítica– amb la intenció d’establir un diàleg actiu entre els processos d’investigació i els diferents recursos metodològics emprats. Vam dedicar l’esforç a definir un lloc d’encreuament entre aquestes pràctiques que respongués als nostres desitjos immediats i condicions vitals, per la qual cosa vam estendre els processos de producció en el temps i vam generar projectes sense data límit ni terme. Tot això va ajudar a configurar un espai sense presses ni urgències davant demandes externes, cosa que ens va dotar d’una posició pròpia a l’hora de col·laborar amb altres institucions, algunes de gran format, situades a la ciutat o en altres contextos. D’aquestes col·laboracions, en van sorgir projectes a llarg termini que de vegades propiciaven noves dinàmiques de canvi per a les institucions amb què treballàvem; dinàmiques que, en el millor dels casos, quan s’expandien en el temps es tornaven canvis estructurals.

Ens interessava trencar amb les jerarquies existents entre coneixements, per això, els primers projectes i línies de programa (actives des de llavors) van sorgir del nostre interès per aprendre les unes de les altres, però també per la preocupació compartida a configurar un nou model institucional que escapés de les condicions que se’ns oferien en aquest moment. Així, algunes de les línies del programa de Bulegoa s’apuntalen en el nostre interès per l’autoaprenentatge. És el cas de línies com ara «Formes de coneixement informe», que ens va ajudar a l’inici a definir el nostre espai a partir de la invitació de models organitzatius i pràctiques singulars de l’àmbit internacional que cridaven la nostra atenció i ens inspiraven a l’hora d’experimentar amb diverses possibilitats organitzatives. Més enllà d’aquest moment inicial, en el present, aquesta línia ens serveix per continuar projectant Bulegoa com un procés obert que redefineix les seves lògiques de manera permanent i que vol continuar aprenent d’altres maneres de fer, pensar i produir art: E.G.B. (educació general bàsica), a partir de la qual organitzem «lliçons», sessions pedagògiques impartides per artistes, pensadors i investigadors, cursos i grups de lectura, que ens possibiliten obrir el procés d’aprenentatge intern cap a altres pràctiques; o Cinema_il·legal, una iniciativa que la cineasta Marta Popivoda comença a Belgrad el 2007 i que, després d’haver-se fet en diverses ciutats europees durant deu anys, només continua a Bulegoa. A Cinema_il·legal s’hi projecten pel·lícules que, d’alguna manera, susciten reflexió entorn de la idea de l’il·legal al cinema. Per a això, un voluntari proposa una pel·lícula i s’encarrega d’introduir-la i d’encoratjar a la conversa col·lectiva després de projectar-la. Fins avui dia, s’han programat gairebé un centenar de sessions, més enllà d’aquestes activitats que expandeixen la noció d’«autoaprenentatge» per mitjà del programa.

Bulegoa ofereix altres línies compromeses amb la producció artística i curatorial. En aquest sentit, destaquen: «Produccions d’una paret», que alberga produccions pròpies originalment ideades per a l’espai de l’oficina i que, de manera oberta, presa com a base l’única paret blanca construïda en l’oficina i que articula un espai obert no només al format expositiu, sinó també a presentacions més híbrides i temporals; el programa de residències, en què encoratgem el desenvolupament de produccions efímeres durant l’estada dels residents; i, finalment, una sèrie de produccions curatorials normalment realitzades en col·laboració amb altres entitats o institucions públiques que des del principi han sorgit una vegada més com a complexos processos d’aprenentatge o estudi alimentats pel diàleg obert entre les pràctiques i les metodologies de treball emprades per cadascuna de nosaltres.

Dins de les produccions curatorials realitzades fins avui destaca 18 fotografías, 18 historias, un projecte curatorial en diàleg amb If I Can’t Dance, I Don’t Want To Be Part of Your Revolution, d’Amsterdam, que presenta i acompanya la Performance in Resistance, una obra de l’artista Isidoro Valcárcel Medina que, de manera crítica, aporta un registre de fotografies fetes a l’actualitat d’algunes de les seves performances produïdes entre la dècada dels seixanta i els noranta (la majoria mancades de documentació fotogràfica). El projecte curatorial emmarca la producció de l’artista a partir de dues formes que emergeixen de l’estudi atent sobre l’obra en performance de l’artista. La primera, una sèrie de trobades desenvolupades al llarg del 2012 en set ciutats de l’àmbit estatal i internacional, on diversos convidats presenten «històries» construïdes a partir de diferents aproximacions: la ficció, registres historiogràfics, experimentals sobre les performances estudiades de Medina; i, la segona, un llibre que mostra les diverses mirades aplicades durant l’estudi de les performances de l’artista.

Finalment, cal destacar una altra producció pròpia, EL CONTRATO, un projecte de dos anys que vam desenvolupar en col·laboració amb Azkuna Zentroa (Bilbao) entre 2013 i 2015. Articulat en dues fases: un grup de lectura (amb una durada de deu mesos) i una exposició (posterior al grup de lectura). Aquest projecte es va estructurar entorn dels temes tractats en les sessions de lectura i va reunir l’obra d’una trentena d’artistes, així com un programa de cinema, conferències, performances i un nou grup de lectura. El projecte es va imposar com a objectiu reflexionar sobre la manera com els contractes, des dels més explícits als més tàcits, determinen les pràctiques i les maneres de fer, estar i actuar.