Al llarg d’aquest tema, hem abordat la relació entre comissariat i autoorganització introduint una sèrie de casos d’estudi que comprenen tres modalitats diferents: els grups d’artistes, les estructures independents de petita escala i els projectes translocals o parainstitucionals.
Hem agafat la rica escena independent de Nova York durant els anys seixanta i setanta com a prisma a l’hora de visualitzar algunes de les dinàmiques que articulen l’opció autoorganitzada en la producció artística actual. Aquestes dinàmiques ens han ajudat a destacar tendències comunes en els casos d’estudi introduïts després. Aquestes són: la influència del context sociopolític sobre les iniciatives alternatives, el desig de configurar nous models d’institució, la redefinició del llenguatge comissarial i l’experimentació col·lectiva. Més enllà d’aquestes dinàmiques compartides, hem vist a partir d’autores, com Rebecca Gordon-Nesbitt i Julie Ault, i experiències, com les d’Oda Projesi, el col·lectiu WHW, TEOR/ética i fins i tot Bulegoa z/b, com cada experiència autoorganitzada respon de manera singular a les seves condicions específiques tant espacials com temporals i com això defineix en última instància les diferents formes d’actuar que fan avançar el comissariat.
L’autoorganització suposa la possibilitat de crear una realitat col·lectiva entorn de la producció artística i posa en pràctica formats experimentals comissarials que s’escapen d’algunes exigències demandades pels sistemes de subvenció (tant privats com a públics) que de vegades atrapen les institucions d’art i en limiten les potencialitats. Com hem pogut comprovar mitjançant els exemples, això no és una tasca fàcil per a les estructures autoorganitzades, ja que les seves condicions d’existència solen ser precàries, cosa que impedeix que aquestes estructures puguin existir durant un llarg període de temps.
El tema també ens ha introduït en algunes de les contradiccions inherents a l’autoorganització, com són la captació per part de les grans institucions, que conviden les iniciatives autoorganitzades a representar-se des del règim expositiu, amb la intenció, de vegades, d’assimilar-ne les dinàmiques flexibles. Davant aquestes contradiccions, hem volgut destacar l’autoorganització com una manera duradora de producció i reflexió artística. Per això, ens hem detingut en aquelles pràctiques autoorganitzades compromeses amb el comissariat la trajectòria del qual s’ha desenvolupat a llarg termini. Així, hem decidit deixar fora del tema altres experiències de col·laboració i col·lectivització més efímeres i breus que en gran mesura van ser producte de tendències artístiques durant els noranta i principis del 2000 encoratjades per l’estètica relacional. En aquest sentit, el tema s’ha centrat a considerar l’autoorganització des d’experiències més estables capaces d’alterar la noció d’«institució artística».