Potser la conclusió més evident és que el centre és avui dia un territori en disputa i que les biennals són mecanismes eficients per entrar en el diàleg internacional.
Si històricament aquest centre va ser donat per descomptat des d’Europa o els Estats Units amb la inclusió de comissariats crítics que van començar a posar en crisi la idea de l’altre des d’una perspectiva postcolonial, doncs ara això s’ha acabat.
L’estratègia de la BIENALSUR consisteix a construir una cartografia pròpia i autodeclarar el seu origen com a quilòmetre zero. En aquest exercici, els territoris per on s’expandeix es presenten com a xarxes d’aliances i col·laboracions, ara bé, no és això una mena de conquesta? Hi ha un exercici colonial en aquesta manera d’operar? És el sud que s’expandeix? O és el sud que assimila trossos del nord i els integra en un discurs que no necessàriament el nodreix, sinó que el valida? Això dependrà, una vegada més, de qui sigui el destinatari de la biennal. Són aliances de cooperació i de trobada o de validació? De tota manera, es reafirma l’alta estima de l’element global: com més extenses siguin aquestes xarxes, més valor tindrà aquest centre. Quin és l’espai que ve a ocupar la BIENALSUR en relació amb la Biennal de São Paulo, per exemple, que també està a Llatinoamèrica i és reconeguda internacionalment com un dels espais internacionals més influents? El d’un territori diferent que no està delimitat pels límits de la geografia política i les concepcions tradicionals del que és hegemònic o local, sinó que està regit per la representació col·lectiva d’un Estat global de pensament que s’autoanomena comunitari i, alhora, que valida el seu discurs per l’amplitud o la representativitat que pot arribar a tenir i, d’aquesta manera, el torna hegemònic.
La idea de «comunitat» com a territori obert sota l’òrbita d’una biennal desafia la curadoria i superposa dos rols que tenen el mateix eix, però que, al seu torn, es contraposen: d’una banda, els curadors que sol·liciten projectes segueixen les formes habituals del fer curatorial, però les seves exposicions només seran dutes a terme —exposades, validades— si es relacionen conceptualment amb molts dels altres projectes presentats –perquè se suposa que d’aquesta manera seran representatius els discursos que interessen a la comunitat en un període bianual–; d’altra banda, els comissaris convidats tenen la missió d’identificar quins són aquests discursos comuns i elaborar una xarxa i una estructura que utilitzi com a mitjans els espais i recursos que la biennal els proveeix.
Tot i que la finalitat política de la BIENALSUR està plena de contradiccions i el seu poder de transformació –almenys encara– no s’acaba de concretar, és una biennal que des d’un principi va ser concebuda i entesa com un model de ruptura, i la seva aportació a les altres biennals del sud és la possibilitat de repensar col·lectivament l’estructura d’una biennal. Avui dia, mentre les biennals estan en crisi, el col·lectiu va guanyant cada vegada més espai en la nostra forma d’entendre el món i, malgrat que és impossible saber com serà en el futur, –encara que puguem imaginar moltes possibilitats, sobretot en aquest present distòpic en què «global» i «local» estan en crisi–, analitzar una biennal en construcció ens pot ajudar a entendre les estructures que la sostenen.