BIENALSUR: l’escenari inesperat d’allò domèstic

L’edició següent està prevista pel 2021, i l’any 2020, alhora que la seva convocatòria pública es llançava de manera virtual, la pandèmia per coronavirus va fer que gairebé tot el planeta es quedés de portes endins en una quarantena històrica i va fer entrar en crisi durant mesos (ara com ara) els gestos típics de la globalització. No només es van tancar hermèticament les fronteres, sinó que en la majoria dels països també es va declarar un toc de queda general. Va ser especialment dur a Llatinoamèrica, on, si bé la primera onada de la pandèmia va arribar una mica més tard que a Europa, el nombre de morts va créixer exponencialment amb molta rapidesa. Malgrat que es van tancar les fronteres en tots els països, no es van aplicar mesures uniformes dins de la mateixa regió.

Enfront d’aquesta inesperada i extrema situació, la BIENALSUR va apel·lar una vegada més a la comunicació per qüestionar la utilitat o no d’aquesta biennal i com s’havia de repensar. Es va decidir de fer aquesta pausa per frenar i pensar, abans de la nova edició, quin podria ser el futur de la biennal.

En principi es van plantejar dues accions clares: estendre el termini de la convocatòria oberta sota el lema «Ens quedem a casa, continuem creant» i generar una sèrie de debats virtuals reproduïts en directe mitjançant streaming entre diferents agents de l’art i la cultura. L’objectiu d’aquestes trobades consistia, d’una banda, a intentar entendre i reflexionar de manera crítica sobre la situació actual des de les diferents perspectives i, de l’altra, esclarir o discutir la idea d’un futur distòpic completament nou. Aquestes sis trobades d’aproximadament tres hores cadascuna estaven travessades per alguns dels grans eixos que es van tractar des de diferents perspectives, de vegades de manera planificada, però la majoria de manera natural, atès el marc de la situació.

House Attack, Erwin Wurm. Instal·lació a la seu BIENALSUR (2019)
Font: http://leedor.com/2019/07/04/la-casa-dada-vuelta-obra-de-erwin-wurm-en-bienalsur/.

D’una banda, es qüestionava el concepte de normalitat que difonia la premsa i que, amb el recurs de la por, afavoria la idea romàntica d’un passat millor; de l’altra, també es criticava l’exaltació de l’anhel de generar canvis però que passessin tan inadvertits com poguessin.

En la presentació de la primera trobada, anomenada «Diàleg I. Estat de la situació», els organitzadors de la BIENALSUR declaren que, si bé el futur és absolutament incert, probablement un dels pitjors pronòstics seria el de tornar a una antiga normalitat. En aquest argument s’hi emmarquen la resta de les discussions sobre per què és important fer l’exercici de pensar, somiar i interpel·lar els diferents futurs possibles. Aquesta crisi mundial es va analitzar en les diferents trobades i va demostrar que el sistema que ens acollia havia fracassat i, per tant, aquesta realitat nova i angoixant en què ens trobem es manifesta com una oportunitat per intervenir i fer un canvi. Aquesta biennal, que al llarg del seu recorregut es va mostrar inquieta i incòmoda amb el sistema de l’art, ja que mirava de generar xarxes que –mitjançant allò col·lectiu– donessin formes noves a les diferents tensions i que generessin espais més hospitalaris, va trobar una vegada més la possibilitat de crear una cosa completament nova quan s’enfronta a la caiguda total d’estructures.

Les xarxes en què es treballava des de la biennal, que sempre van tenir a veure amb la construcció d’una proximitat i la voluntat d’anar més enllà de les dicotomies binàries de nord i sud, ara s’enfronten (almenys) a tres situacions noves per a les exposicions globals: el consum cultural massiu des d’un lloc que no entra en els límits ni de la qüestió pública ni de la privada, la incertesa total tant afectiva com programàtica i la posada en valor de l’experiència i de la trobada física. Quin serà el nou model de producció d’exposicions? Quins són els nous temps necessaris? Es va discutir profundament la situació d’emergència i com la necessitat ara marca una manera de fer i de generar prioritats, no obstant això, no es va arribar a cap conclusió final.

A diferència d’altres institucions que van participar en els debats, per a una biennal com la BIENALSUR, que posa en joc l’aspecte local a l’hora d’interpel·lar el global, potser degut a la impossibilitat de grans moviments d’obra, invitació de grans curadors, no és pas el problema principal i, de fet, ja la concepció general de la biennal implicava la impossibilitat de ser abastada físicament. Així doncs, una cosa que probablement era un dels arguments més febles d’aquest projecte no va ser qüestionat en aquestes trobades, sinó que es va assumir com una manera alternativa d’entendre la «trobada». Es va presentar com un factor comú en les diferents institucions el fet de veure’s davant la possibilitat de la virtualitat com un espai que calia indagar i democratitzar, així com la importància de fer l’esforç per no caure en la repetició de l’experiència anterior –que sorgeix d’evitar la tornada a l’anomenada normalitat–, i l’elaboració de recursos nous que no vulguin imitar una experiència expositiva, sinó crear-ne una de completament diferent activant altres espais on generar la pràctica curatorial. Malgrat que no es va arribar a estratègies puntuals, sí es va trobar entre els diferents ponents la possibilitat d’identificar, o no, quines són les pistes que aquest sobtat canvi de suport deixa sobre la taula i què podem aprendre de l’experiència estètica, social i cultural d’aquest present «virtualizat» (Wechsler, 2020).