1. Introducció. Més enllà de l’«espai en blanc»: construir, habitar, pensar el context des del comissariat

«Escriure sobre qualsevol aspecte del comissariat és pensar com l’exposició d’art s’ha convertit en un procés de desenvolupament, de conceptualització de formes a través de les quals s’entén l’art i els seus contextos.»

Paul O’Neill (2012, pàg. 1)

Tota anàlisi historiogràfica sobre l’evolució del comissariat realitzat en els últims trenta anys se centra majoritàriament a identificar les diverses formes d’intervenció sobre el format expositiu com una manera de reconèixer aquelles tipologies comissarials que emergeixen d’aquest context.

En aquest tema es proposa un exercici historiogràfic diferent, és a dir, prendre com a referència una sèrie d’intervencions artístiques, exposicions i propostes comissarials que, des de la dècada dels seixanta, es van començar a oposar activament a l’estancament de l’art a l’«espai en blanc»; una estratègia necessària per transcendir els límits de l’espai expositiu i de l’obra d’art i, en conseqüència, acabar-los revitalitzant. Per a això, es pot rastrejar en la història de les exposicions alguns gestos previs (no tots provinents del comissariat, ja que la pràctica no es començarà a entendre com a tal fins a finals de la dècada dels seixanta) que poden ajudar a traçar una trajectòria sobre la relació entre el comissariat i la noció de context .

En aquest tema proposem abordar la noció de context des del prisma del comissariat, això implica aproximar-nos-hi des d’una perspectiva àmplia que inclou tot allò que queda fora de l’espai expositiu o que en qüestiona els paràmetres. No obstant això, aquesta perspectiva també facilita poder parlar de les problemàtiques a què l’espai expositiu sempre s’ha enfrontat, és a dir, a les formes artístiques, i més tard comissarials, que han mirat de problematitzar la relació entre l’endins i el defora.

En aquest sentit, en principi aquesta disposició es va concebre a la dècada dels seixanta com un rebuig davant la galeria en blanc sense retorn, és a dir, com una determinació conscient per obrir nous espais d’intervenció artística i abandonar la reclusió de l’obra d’art en l’espai expositiu. Més tard, es va percebre com una tendència necessària a l’hora d’ampliar i pensar què significava l’espai en blanc en si mateix i, per consegüent, la pràctica comissarial.

Aquest tipus de raonament buscava la seva correlació amb una tendència esdevinguda també a partir de la dècada dels seixanta, fruit de les dinàmiques conceptuals de les   pràctiques artístiques mitjançant la desmitificació de l’espai expositiu. La desmaterialització de l’objecte d’art i la irrupció de noves formes artístiques com ara l’art conceptual, la performance, el happening, etc., derivaven d’una crítica directa sobre l’«autonomia de l’art» com un constructe ideològic burgès i una oposició conscient davant la creixent mercantilització de l’art.

Seguint aquesta concepció crítica com una manera de dialogar amb les tendències col·lectives de disconformitat artística pròpies de la dècada dels seixanta, la pràctica comissarial també comença a aprofundir en la dimensió política i social del lloc on s’insereix i exhibeix la producció artística. D’aquesta manera, el context que envolta l’obra d’art, el context d’on sorgeix, es comença a concebre tan rellevant com ho havia estat anteriorment la suposada autonomia de l’art i la neutralitat de l’espai en blanc. Amb el temps, aquestes noves maneres d’activar i intervenir espais han ajudat a reconsiderar l’espai en blanc com un espai carregat d’ideologia i de repolitització urgent.

El tema també explora les potencialitats inherents a la pràctica comissarial avui dia mitjançant l’evolució que ha experimentat en les últimes dècades. Per a això, proposa una mena de cartografia configurada a partir de diversos exemples o casos d’estudi rellevants en la història del comissariat amb la intenció d’articular una historiografia sobre aquells gestos comissarials que han mirat de subvertir la relació entre el defora i l’endins de l’espai en blanc.