2.2. Alguns precedents d'avantguarda anteriors a la formulació del comissariat i la seva relació amb la noció de context fins a la dècada dels seixanta
2.2.1 Introducció
A continuació, es proposa un breu recorregut històric que ens pot ajudar a comprendre l’evolució tipològica de l’espai expositiu i també a desentranyar la ideologia que l’acompanya. Aquest recorregut mira de rastrejar els gestos curatorials, inicialment duts a terme pels mateixos artistes que s’han anat donant dins del context expositiu majoritàriament i que, en definitiva, han modelat les seves condicions i dinàmiques públiques. Els exemples que a continuació s’inclouen ens mostren l’evolució d’un vocabulari formal i espacial que tracta, en primer lloc, d’exercitar un llenguatge crític sobre la suposada neutralitat de l’espai expositiu i la concepció de l’experiència de l’art com una cosa passiva i mancat de subjecció contextual i històrica. Els exemples que sorgeixen a partir de la irrupció de l’art modern ens mostren el sorgiment d’un catàleg de gestos que, en definitiva, són precomissarials en tant que actuen críticament i de manera reflexiva sobre els límits de l’espai expositiu i que intenten activar-se cada vegada que una obra es presenta al públic en l’espai limitat de la galeria; suposadament neutre, però que, tal com hem esmentat anteriorment, està carregat d’ideologia.
En definitiva, aquest recorregut ofereix exemples d’exposicions, instal·lacions i intervencions artístiques que s’obren de manera literal al context vital, social i que exerciten variants del format de display (manera de mostrar l’obra) pertanyents ja a la història de l’art. Aquests primers gestos previs a la formulació del comissariat com a pràctica diferenciada van suposar per a les avantguardes històriques «la subversió dels dissenys d’exposició que volien proporcionar una crítica de l’experiència passiva de l’art i el seu espai d’exposició, a partir de la qual “els artistes van començar a considerar el context social, relacional i situacional de la seva pràctica com a part de l’obra d’art”» (O’Neill, 2012, pàg. 10).
En el moment en què artistes d'avantguarda com ara El Lissitzky, Marcel Duchamp o Frederick Kiesler comencen a introduir elements de la vida quotidiana en el seu art, s’activa una manera de reconsiderar l’espectador com un agent actiu que entra en joc a l’hora de completar l’obra des de la seva pròpia experiència. Així, l’art d’avantguarda es va tornar crític amb la seva pròpia desafecció de la vida social i de les formes derivades del confinament burgès, al qual l’art havia quedat sotmès i que, en definitiva, generava un desinterès entre l’art i la seva funció social. Tal com explica, O’Neill, molts artistes d’aquest període van començar a fer servir l’exposició com el vehicle amb què fer un examen autocrític de la separació de l’art de la seva funció social, cosa que desafiava el prestigi i estatus de l’art que brindava la cultura burgesa.
A partir d’aquests gestos inicials, al llarg de l’avanç de l’art en les seves diverses fases d’avantguarda i neoavantguarda, artistes, comissaris i dissenyadors d’exposicions han mirat de generar més interactivitat física entre l’espectador i l’obra d’art, per això s’activa una participació més elevada amb les obres, una tendència que també evidència des dels primers gestos d’avantguarda una renúncia davant el control de l’autoria sobre l’obra d’art.
Com hem avançat a l’apartat 1, O’Doherty situa l’arrencada de la ideologia de l’espai expositiu, o espai en blanc, en els salons parisencs oficials i en aquells que sorgeixen de manera paral·lela encoratjats per les objeccions dels artistes davant les fallades proacademicistes dels jurats.