4. Contextos discursius i artístics sobre el retorn de l'espai en blanc

4.2. Altres formes de relació amb els contextos davant la tendència global del comissariat

4.2.4. «Bergen Assembly» (2009)

Davant aquesta expansió del format expositiu de gran escala, un altre projecte internacional, «Bergen Assembly» mira de confrontar les dinàmiques d’homogeneïtzació provocades per la saturació i reproducció d’algunes estratègies curatorials reiteratives. «Bergen Assembly» es va originar en la Conferència Biennal de Bergen del 2009 com una resposta davant la demanda per part del municipi d’establir una biennal internacional d’art contemporani en aquesta mateixa ciutat. La conferència es va centrar a discutir si el model biennal era oportú en aquest context, sobretot, en relació amb l’excés de biennals existents fins avui. De l’exposició en va sorgir The Biennial Reader (Hatje Cantz i Bergen Kunsthall, 2010), la publicació més completa sobre la història de les biennals i de les exposicions de gran format. A partir d’aquest esdeveniment, «Bergen Assembly» s’estructura com un esdeveniment que té lloc a la ciutat cada tres anys i que reinventa el seu model cada edició intentant respondre críticament la saturació de l’esdeveniment artístic de gran format i buscant altres temporalitats més lentes per al desenvolupament de la producció artística. Cada edició està dirigida per un col·lectiu curatorial ampli i heterogeni que provoca processos discursius dialògics i que, en conseqüència, fan que el format s’adapti als encreuaments entre les diverses trajectòries dels membres que el conformen. La segona edició, després de la conferència inicial, posa de manifest aquesta diversitat i les possibilitats que ofereix. L’edició va comptar amb la contribució curatorial del músic i compositor libanès Tarek Atoui, el col·lectiu Freethought (format per l’escriptora, comissària i educadora Irit Rogoff, pel teòric Stefano Harney, el comissari Adrian Heathfield, l’antropòleg i cineasta Massimiliano Mollona, el teòric Louis Moreno i la comissària i educadora Nora Sternfeld) i Praxes Center for Contemporary Art, a Berlín, que de 2013 a 2015 va produir una sèrie de cicles expositius, publicacions i esdeveniments que sorgien de la posada en diàleg de dues pràctiques artístiques en principi no associades prèviament. L’esdeveniment va resultar en una contribució a tres veus que va incloure un procés de recerca discursiu entorn de la noció d’infraestructura  relacionat amb la proposta del col·lectiu Freethought. Irit Rogoff descriu com van abordar aquesta noció de la següent manera:

«Decidim centrar-nos en la noció d’infraestructura per dos motius. Un d’ells tenia a veure amb la idea que som «éssers infraestructurals», perquè moltes de les possibilitats i les condicions en què vivim estan determinades per les infraestructures. A més, suposadament les infraestructures són neutrals, eficaces, dedicades al subministrament de recursos, al control de les dinàmiques socials, etc. Partim d’aquesta neutralitat per aconseguir altres significats d’aquesta noció, analitzar-ne les subjectivitats i textures afectives o, com diu Adrian, «infraestructures sensibles». Com que cada membre procedia d’àrees i metodologies diferents, el projecte va ser molt exploratori i ens vam organitzar de manera que totes haguéssim de produir un capítol d’aquesta exploració. Una cosa que vam fer de manera conjunta va ser organitzar a Bergen una sèrie de seminaris durant els dos anys de preparació de la triennal. Cada sis setmanes dues de nosaltres anàvem a Bergen, per la qual cosa vam poder treballar en col·laboració en moments diferents. Triàvem un text i una problemàtica i les sessions se celebraven només en institucions municipals, com la biblioteca pública, la Casa de la Literatura, etc. Les sessions estaven completament obertes al públic, la gent s’hi havia d’inscriure per internet i es podia accedir a totes les lectures a la web. Ningú estava obligat a assistir a totes les sessions, però intentàvem convèncer la majoria que ho fessin i durant dos anys vam aconseguir constituir les bases per pensar sobre infraestructura».

Durant la inauguració de l’esdeveniment, el col·lectiu va proposar l’organització d’una cimera dedicada a aquesta mateixa noció que Adrian Heathfield va ajudar a desenvolupar com una peça de performance. L’estructura de la cimera es dividia en conferències al matí i debats de grup a la tarda, però entre tots dos moments, hi tenien lloc els àpats, que es van convertir en el nucli de la cimera, ja que el menú, la seva estructura, etc., estaven pensats artísticament.

Els àpats que s’oferien per a uns tres-cents comensals posaven en pràctica alguns dels arguments desenvolupats, sobretot, entorn de la idea d’«infraestructura sensible». En aquest sentit, l’esdeveniment generava un espai autoreflexiu sobre el format de la «Bergen Assembly», així com altres formes de relació entre els i les participants i el públic assistent que miraven de trencar amb jerarquies i divisions de rols i reivindicaven la producció de coneixement com a part fonamental d’un programa de gran escala, és a dir, li atorgaven la mateixa rellevància que al programa expositiu.