La biennal com a centre

«La biennal ha de ser un somni i una mentida.»

Va haver-hi una època –no gaire llunyana– en què el món de l’art articulava les seves polítiques internacionals de manera dissimulada pretenent una ambigüitat estratègica que sempre el mantenia en un equilibri fi entre la polèmica i l’acceptació popular. Com a bona biennal del segle XXI, des d’un principi la BIENALSUR va fer explícita la raó de la seva existència: fer servir un mecanisme polític tradicional en què la institucionalització i la internacionalització de l’art era per contraposar els discursos hegemònics contemporanis. I també portar el focus al sud, amb la finalitat de recol·locar l’art contemporani sud-americà en l’escena internacional i donar espai a diferents discursos que havien quedat marginats en un sistema de l’art que era majoritàriament eurocentrista (Jozami, 2015). Aquest model –en línies generals– no va ser una sorpresa, ja que l’any 2015, la «biennalització» de l’art ja estava en alça, juntament amb la seva teorització en què la difusió de l’estudi de les capacitats polítiques de les biennals i els seus diferents modus operandi ja eren problemàtics.

La reproducció sistemàtica d’aquest model posa en evidència la rellevància i influència del que n’era l’origen, la Biennal de Venècia. Aquesta primera biennal d’art de la història va ser inaugurada el 1895 i, des d’aquell moment, el seu creixement es va veure acompanyat cada vegada de més repercussió a més d’una integració internacional que la va convertir en un dels mecanismes més influents de l’art a escala global. Probablement, la proliferació de noves biennals és el punt màxim de difusió d’aquest model. La primera rèplica neix també al sud, a São Paulo, el 1951, organitzada pel Museu d’Art Modern, sota l’òrbita d’un procés polític de modernització del país que tenia lloc en temps de postguerra i que passaria enmig d’un progressiu creixement econòmic. En aquest context –i tal com explícitament explica el director de la primera Biennal de São Paulo en el text introductori del catàleg– volia ser una rèplica al model de Venècia per internacionalitzar l’art modern brasiler i posicionar la ciutat de São Paulo al centre del panorama artístic internacional (Gomes Machado,1951). L’aposta es va duplicar en l’edició següent (1953) quan es va exposar el Guernica de Picasso per primera i última vegada a Llatinoamèrica. Va ser gràcies a una col·laboració amb el MoMa per a la celebració dels quatre-cents anys de la ciutat de São Paulo i esdevingué una de les biennals més concorregudes de la història. El 2021 aquesta biennal farà 70 anys i encara es posiciona com una de les més influents del món juntament amb la Biennal de Venècia i la Documenta de Kassel, així com també una de les més grans exposicions d’art llatinoamericà contemporani.

Istanbul, Liverpool, Gwangju, Xangai, l’Havana, Yokohama, Busan i centenars d’altres biennals noves han sorgit en els últims anys. Aquest nombre ha crescut exponencialment des de diferents llocs i, si bé des del nord moltes vegades això s’ha associat al mercat de l’art i a una «glamurització» amb finalitats econòmiques i turístiques, són cada vegada més les biennals que sorgeixen des d’espais que no s’han sentit representats en la idea de «transnacionalitat» proposada tradicionalment per Venècia.