Aquesta mena de model de «nova biennal» des del sud és en la qual s’empara la BIENALSUR l’any 2015 per projectar-se (de manera limitada) –però, alhora, expandint-se– ja que la seva concepció global i articulada des del sud abraçava a la idea d’una regió extensa i unificada més enllà de límits geogràfics. Aquest projecte, a diferència de la majoria dels altres exemples, no sorgeix explícitament d’entorns governamentals (tot i que avui dia hi hagi governs que hi participin), sinó d’un ambient universitari públic nacional que es posicionava políticament nodrint-se dels diversos recorreguts de les biennals del sud anteriors i de les curadories corresponents per dissenyar un model que, des de la seva concepció, funcionés a tall de manifest de com una biennal pot ser pensada des del sud seguint un model discursiu contrahegemònic. No obstant això, es duu a terme amb finançament mixt (diferents aportacions econòmiques dels governs que integren la biennal, però sobretot mitjançant el mecenatge d’empreses privades, col·leccions i fins i tot individus privats) i, com a conseqüència, també arrossega moltes de les característiques neoliberals dels models venecians posteriors a la caiguda del mur de Berlín que acaben sent, com a mínim, contradictòries.
Tot i que és la Universitat Nacional Tres de Febrer (UNTREF) qui gestiona la biennal, no hi queda limitada. La BIENALSUR vol crear i desenvolupar en cada edició una xarxa d’institucions col·laboradores per treballar de manera associativa i ampliar els seus límits geogràfics. L’última edició de la BIENALSUR (2019) es va realitzar en 112 seus de 47 ciutats de 21 països. D’aquesta manera, d’una banda, es pot deixar de pensar en la biennal associada a un centre particular i, per de l’altra, evita que la diversitat sempre impliqui una relació de quotes de participació. Aquesta estructura, que podria significar una oportunitat d’integració i relació horitzontal entre semblants, també podria acabar tenint una connotació jeràrquica que reprodueix els mateixos mecanismes globals d’institucionalització i validació de l’art que les biennals del nord. Com, per exemple, quines obres s’exposen a cada centre? Quins comissaris exposen a les seus més visitades?
Aquesta biennal deslocalitzada que s’amplia amb la participació dels diferents centres, curadors i artistes, en el seu discurs curatorial juga amb la idea de «cartografia». Això crea nous límits geogràfics marcats per un recorregut en construcció que es mesura en quilòmetres segons les propostes que es van integrant i pren com a quilòmetre zero la UNTREF. Aquest «posar en mapa» des del sud i no mitjançant les fronteres polítiques, sinó amb els vincles comunitaris, pot ser entès com una manifestació radical d’una nova idea de globalitat com a conversa oberta en què fins i tot la temporalitat pot ser compartida; o com una manera de dissoldre el potencial valor de resistència que implica posar el focus global en un espai que abans era perifèric i que genera una cooperació més fluida de reconeixement mutu.
Aquestes exposicions se succeeixen al mateix temps en diferents punts del món, però aquesta simultaneïtat no convida necessàriament a desplaçar-nos o acudir a punts centrals. La col·lectivitat només funciona si l’espectador la busca i si té els mitjans per fer-ho, però altra vegada es corre el risc que l’element local i el global no només friccionin, sinó que s’acabin de separar totalment.
La col·lectivització del comissariat també es radicalitza i s’aparta totalment de la idea de «biennal d'autor». Cada any es convoca un «obert a propostes» (open call) i, al seu torn, se selecciona un Consell curatorial. La tasca d’aquest Consell consisteix a identificar, en les propostes presentades, quins són els diferents eixos transversals que s’han proposat i es busca que cada biennal sigui una representació d’aquests punts clau que s’han manifestat espontàniament en la convocatòria oberta per trobar línies comunes en el pensament. Això vol dir que el Consell curatorial no proposarà un tema i diferents artistes, sinó que haurà d’elaborar els diferents discursos curatorials a partir de la lectura i la interpretació de totes les propostes presentades.
Font: https://bienalsur.org/es/single_agenda/169.
Prioritzant aquest criteri, els curadors tampoc es podran regir pel currículum o per cap altra mena de raó que no vagi més enllà d’estar integrats dins d’una línia de pensament comú i que sigui especialment representativa. Una vegada feta aquesta selecció conceptual, s’efectua una segona ronda sobre la «viabilitat» en què els organitzadors de la biennal es posen en contacte amb els artistes i curadors seleccionats per veure de quina manera es pot dur a terme la seva proposta, en quin espai i amb quines condicions. Això inclou tantes propostes com sigui possible dins de les que han estat seleccionades, per tant, la convocatòria és absolutament lliure. En una primera instància, no es demana cap pressupost de producció ni de muntatge i s’accepten aquelles propostes d’artistes i de recerca curatorial que després els curadors articularan sota una curadoria general. Val la pena ressaltar que tampoc no se sol·licita –en una primera instància– que les obres o les curadories proposades s’emmarquin en un espai específic. És una manera molt particular d’acostar-se al comissariat, ja que no té en compte l’argumentació espacial o contextual, sinó que es basa en el desenvolupament d’una idea de recerca, cosa que no és tan comuna ja que normalment en les propostes curatorials l’espai i la localització són molt importants; una vegada més, fa mirall amb el qüestionament del concepte de lloc com a espai limitant. En la convocatòria oberta per la tercera edició (2021) s’hi van presentar més de 5.500 projectes procedents de 108 països diferents triats per tenir una afinitat quant a eixos discursius reiterats entre la totalitat dels participants.
És important destacar que, a pesar que la biennal té finançament tant públic com privat, a l’hora de presentar-s’hi, ni els curadors ni els artistes seleccionats per nomenament obert saben quina compensació econòmica tindran pel seu treball. Això porta implícita la idea que formar part de la biennal ja és prou compensació i, si bé la paga dependrà dels costos de producció, també s’assumeix que pot estar per sota del que correspon. En aquest sentit, a la legitimació de la biennal se li pressuposa una equivalència econòmica.
En la primera edició de la biennal, el Consell Internacional de Curadoria BIENALSUR 2017 va identificar les següents línies curatorials de les propostes enviades pels participants, en les quals també es poden veure línies curatorials de la biennal més enllà d’aquesta primera edició:
- Art i acció social. Les seves propostes curatorials van ser projectes de caràcter social, però realitzats des de l’art, que ja havien estat exposats en altres ocasions. Amb això la biennal s’associa a projectes preexistents i de trajectòria i els inclou en la seva programació posant-los en diàleg amb la resta de les exposicions presentades.
- Col·lecció de col·leccions. La integració de col·leccions preexistents i la seva articulació en el discurs contemporani. En aquesta línia, també es va assumir la possibilitat d’integrar institucions normalment més hermètiques, com ara museus o col·leccions privades, ja no només com a espais que allotgen exposicions, sinó integrant les seves pròpies obres.
- Art a l’espai urbà. L’art a l’espai urbà com a possibilitat de desbordar els límits de la institució i, d’aquesta manera, fer caure els límits entre la qüestió pública i la privada i acostar-se a un espectador inesperat.
- Art a la frontera. La intervenció explícita d’«espais frontera nacionals» en aquesta primera edició és una reafirmació conceptual en un dels eixos principals de la biennal: la transnacionalitat.
Pel fet de ser una primera edició, aquests eixos curatorials aclareixen com seran les maneres de mostrar i quina mena d’actors es tindran en compte en aquesta BIENALSUR que, a primera vista i per l’amplitud que té, pot resultar una cosa confusa, ja que no s’elabora –o almenys no es diu públicament– una estructura clara, sinó que només s’indica la possibilitat de generar una estructura nova. No obstant això, potser el més interessant és veure com aquests eixos van sorgir de la convocatòria oberta. Això es pot entendre com un primer assoliment de la biennal: haver provocat una resposta en diferents actors del camp artístic no només a participar, sinó també a pensar la BIENALSUR col·lectivament.
En la segona edició (2019), aquestes línies s’amplien i, tot i que en bona mesura encara cal repensar el lloc del sud i de la biennal, també s’amplien els territoris i, per tant, els recorreguts en quilòmetres que conté la seva cartografia. Els eixos curatorials comencen –aquesta vegada, sí– a posar en discussió temàtiques més enllà de l’estructura de la biennal. El Consell Internacional de Curadoria BIENALSUR 2019 va identificar les línies curatorials següents en les propostes rebudes: trànsits i migracions, memòries i oblits, qüestions de gènere, art i ciència o art i naturalesa, maneres de veure i, una vegada més, art i espai públic.