2. Contextos discursius i artístics sobre l'espai en blanc

2.2. Alguns precedents d'avantguarda anteriors a la formulació del comissariat i la seva relació amb la noció de context fins a la dècada dels seixanta

2.2.6. «Pavelló espanyol» (1937)

Un altre exemple d’avantguarda el trobem en el context de l’Exposició Internacional de París de 1937, justament en les lògiques instal·latives del «Pavelló espanyol ». El pavelló va ser dissenyat pels arquitectes Josep Lluís Sert i Luis Lacasa a partir de l’encàrrec del govern republicà, mentre el país estava immers en la Guerra Civil, i un equip d’experts que actuaven com a comissaris, entre ells, el filòsof José Gaos, l’escriptor José Bergamín, el pintor Josep Renau i l’escriptor Max Aub.

En aquest context, el «Pavelló espanyol» es va projectar com un dispositiu necessari per denunciar públicament les atrocitats de la guerra contra els civils i convertir-se així en un símbol de resistència contra el feixisme. El «Pavelló espanyol» es va convertir aviat en un emblema malgrat que la seva construcció era molt més precària i modesta que les ambicioses construccions dels dos grans sistemes socioeconòmics de l’època: el «Pavelló de l’Alemanya nazi» (pel qual Albert Speer va guanyar el premi) i el «Pavelló rus». Finalment, aquesta construcció es va convertir en una referència històrica i es va considerar un exemple de bona arquitectura executada sota les condicions precàries d’un estat d’emergència i, alhora, un dels primers models d’arquitectura prefabricada a la història (Sambricio, 2014, pàg. 61-80).

El «Pavelló espanyol» també és reconegut avui com el lloc on es va mostrar per primera vegada el Guernica, de Picasso. L’edifici va ser dissenyat per exposar obres d’art, entre elles, d’Alexander Calder, Joan Miró, Alberto Sánchez, Julio González, Aurelio Arteta, entre altres, però també s’incloïen altres materials dedicats a la propaganda i informació de la situació del país en guerra. D’aquesta manera, la primera planta estava dedicada a la mostra d’informació sobre sanitat, economia, educació, etc., a partir de fotomuntatges i diversos documents. El «Pavelló espanyol» també incloïa documentació fílmica sobre la situació bèl·lica i altres seccions informatives, com la dedicada a la salvació i trasllat de les obres d’art després dels bombardejos al Museu del Prado o cartelleria propagandista republicana denunciant els horrors de la guerra. En definitiva, el «Pavelló espanyol» mostrava un caràcter reivindicatiu que contextualitzava les obres d’art exposades en relació amb el context de guerra a què responien de manera explícita i compromesa.