3.2. Alguns exemples entre comissariat i context a partir de la dècada dels seixanta fins a la dècada dels noranta
3.2.3. «Xerox Book» (1968) i «January 5-31, 1969»
Tal com s’ha esmentat prèviament, alguns dels exemples curatorials més representatius d’aquest període, sobretot pel seu caràcter experimental i de ruptura amb les regles del joc institucional imperant, provenen de figures com Seth Siegelaub i Lucy R. Lippard, als Estats Units, i experiències com «Printed Matter» a Nova York, com Printed Matter, o «Tucumán crema» a Tucumán, l’Argentina. A més d’artistes i autors compromesos amb contextos diversos a Llatinoamèrica, com Susana Torres, Liliana Porter i Luis Camnitzer. En el cas de Seth Siegelaub i Lucy R. Lippard, les seves iniciatives miraven d’allunyar-se de les dinàmiques elitistes imposades per la generació anterior i, per això, es distanciaven del context museístic, i fins i tot del sector privat, de les galeries per obrir nous espais de possibilitats per a la producció artística. En paraules de Lippard:
«L’art s’estava tornant tan preciosista, tan elitista durant aquest període greenberià […] i tan car; aquesta va ser una manera d’allunyar-se d’això i mirar de fer un art que atragués moltes persones diferents.»
Font: https://archives.sva.edu/uploads/post/cb9b46ce9bfcf03c1b90a51f4a7bf781.jpg.
Des d’aquesta lògica de ruptura amb les estructures artístiques heretades, sorgeixen iniciatives curatorials d’una radicalitat formal exquisida, com és «Xerox Book», de Seigelaub, el 1968, una exposició col·lectiva que prenia el format llibre com a lloc d’emplaçament. Aquesta proposta sorgia d’una col·laboració amb artistes conceptuals pròxims a Seigelaub i amb qui va treballar en diverses ocasions, com ara Sol LeWitt, Robert Morris, Lawrence Weiner, Douglas Huebler i Joseph Kosuth, entre altres. Sobre «Xerox Book», Siegelaub explica el següent:
«Aquest projecte va evolucionar de la mateixa manera que la majoria dels meus projectes, en col·laboració amb artistes amb qui treballava. Ens assèiem a discutir les diferents formes i possibilitats de mostrar art, diferents contextos i entorns en què es podria mostrar art, interiors, exteriors, llibres, etc.»
«Xerox Book» estableix les bases del que avui dia s’identifica com a comissariat, ja que el projecte funciona com una proposta expositiva per encàrrec configurada mitjançant un diàleg obert amb els artistes. En aquest sentit, Siegelaub per primera vegada proposa treballar a partir d’una sèrie de requisits relacionats amb el contenidor, o context, que havia d’albergar l’exposició, en aquest cas, un llibre dissenyat a partir d’un paper de qualitat i dimensions estàndard i amb un nombre de pàgines determinat a priori. Aquest projecte partia d’un intent per estandarditzar de manera conscient les condicions de producció subjacents al procés de mostra d’art, i per a això proposava el llibre com un espai sobre el qual intervenir com si fos una exposició. En aquest sentit, el llibre s’articulava a partir de l’estandardització de les condicions de la mostra com si fos una sala buida, un espai en blanc, cosa que provocava que les diferències resultants en el treball de cada artista destaquessin precisament per la intervenció sobre les condicions donades.
Font: http://1.bp.blogspot.com/-qsjskxsozy8/uraweet0nbi/aaaaaaaande/_smgs-nrclg/s640/tumblr_mh8uaaogue1qzu8jyo1_500.jpg.
Després d’acabar «Xerox Book», el 1969, Seth Siegelaub va organitzar una exposició col·lectiva titulada «January 5-31, 1969», que incloïa noves obres d’artistes com Robert Barry, Douglas Huebler, Joseph Kosuth, Lawrence Weiner i Adrian Piper. Aquesta exposició sorgia a partir de la dinàmica de «Xerox Book», ja que funcionava com la seva primera exposició col·lectiva comissariada en un espai al marge de les institucions a partir del qual el catàleg es convertia en la proposta principal.
L’exposició «January 5-31, 1969» es va concebre com una crítica directa a les institucions artístiques tradicionals, va durar tan sols un mes i es va presentar en un parell d’habitacions buides d’un bloc d’oficines de Manhattan. Les obres es van mostrar en una de les habitacions i el catàleg, en l’altra. Durant els dies d’obertura de l’exposició, Adrian Piper feia de recepcionista. Aquesta exposició continua amb els interessos de Seigelaub per explorar noves formes curatorials conceptuals i també de publicar i editar llibres, en aquest cas, el catàleg de l’exposició com un suport expositiu autònom de la mateixa importància que l’exposició.