3. Contextos discursius i artístics sobre el defora de l'espai en blanc

3.3. A partir de 1990. Exemples de comissariat davant els nous contextos del canvi de segle

3.3.3. «Intervencions urbanes» (1994) i «Col·lisions» (1995)

Durant els anys noranta, emergeixen nous emplaçaments per a l’art des de la perifèria. Contextos locals amb les seves casuístiques culturals, socials, polítiques proposen les seves pròpies dinàmiques artístiques enfront de les dels grans centres neuràlgics de l’art internacional. En aquest sentit, el context artístic del País Basc, proveït d’una trajectòria d’avantguarda local pròpia que es pot rastrejar des de començaments del segle xx, s’activa d’una manera singular per mitjà d’equipaments institucionals que són secundats des de l’Administració pública local a partir de la Transició espanyola. Aquest és el cas d’Arteleku, una institució que obre les portes el 1987 a Donostia (Sant Sebastià) i que estarà activa fins al 2012. Arteleku, mitjançant les diverses fases i processos, amb els anys s’estableix com un espai d’art dedicat a l’educació artística no reglada, al mateix temps que se centra en la producció mitjançant un programa internacional de residències. Si alguna cosa destaca en la manera de fer d’aquesta institució és la trobada que genera entre artistes, pensadors, crítics, comissaris, productors mitjançant diversos formats discursius i pedagògics. En aquest sentit, els tallers (dirigits tant per artistes com per comissaris, pensadors, etc.) que aquesta institució organitzarà durant diversos anys serviran per oferir un espai de treball propi a cadascun dels participants seleccionats mitjançant el seu programa de residències, alhora que exercitaran processos experimentals educatius i duran a terme projectes d’intervencions artístiques a Donostia. D’aquesta manera, Arteleku aconsegueix forjar una personalitat pròpia com a institució situada entre diversos formats: el taller com a experiència educativa; l’exposició com a intervenció site-specific; el discursiu mitjançant diversos mitjans (conferències, seminaris, trobades); l’edició d’una revista pròpia, Zehar, i la producció artística més directa, per al que oferiran els equipaments i mitjans necessaris als seus residents i a qualsevol usuari que el sol·liciti per produir obra (escultura, pintura, serigrafia, impressió, edició de vídeo, etc.).

El model d’Arteleku, ens serveix per ampliar la noció de comissariat i la seva relació amb el context. Des d’aquesta institució, es promouran formes híbrides de producció entre l’educació i la producció artística sobre el context immediat de Donostia (Sant Sebastià), on hi ha el centre. En aquest sentit, els tallers d’Arteleku, activaran projectes expositius on els joves participants mostraran els seus processos de treball amb d’artistes internacionals de renom. Destaquen dos projectes en aquesta línia d’actuació que també proposen una manera interessant de pensar la relació entre comissariat i la noció de context: «Intervencions urbanes» (1994), un taller dirigit per l’artista Antoni Muntadas, i «Col·lisions» (1995), dirigit per la comissària francesa Corinne Diserens. En el cas d’«Intervencions urbanes», el taller tenia una llista internacional de convidats, entre els quals s’incloïen Hans Haacke, Krzysztof Wodiczko, Beatriz Colomina i Eugeni Bonet, entre altres; i entre el grup de participants, hi havia Ricardo Basbaum, José Ramón Ais, Daniel García Andújar, Ines Schaber i Natxo Rodríguez, entre molts altres. El taller combinava sessions discursives i d’anàlisi de les pràctiques amb els convidats i la possibilitat de participar en un projecte d’intervenció urbana a la ciutat. En aquest sentit, els convidats realitzaven projectes específics en aquest context alhora que els joves participants també podien desenvolupar les seves pròpies propostes en aquest mateix marc.

El taller disposava d’una publicació específica que recollia contribucions de tots els implicats. Les contribucions mostraven les formes que es van desplegar a la ciutat, però també els processos reflexius que els acompanyaven, sobretot, en relació amb la progressiva privatització de l’espai públic i la degradació de la noció del públic per part d’una funció utilitarista del terme des del sector privat. Entre les intervencions destaca «NBP», de Ricardo Basbaum, que per primera vegada s’activava en el context d’aquesta iniciativa convidant a emportar-se l’objecte o escultura a casa i fer-lo servir durant un mes. També es va dur a terme una acció col·lectiva proposada per Hans Haacke. Aquesta experiència col·lectiva va consistir en una visita organitzada a les oficines del Museu Guggenheim de Bilbao mentre l’edifici estava en procés de construcció, on el grup, juntament amb Haacke, es va reunir amb el director, Juan Ignacio Vidarte, per introduir-los el museu que, tres anys més tard, obriria a Bilbao. Durant la visita, que va ser enregistrada en vídeo, els membres del grup portaven posada una samarreta serigrafiada d’Arteleku, en què s’hi llegia la quantitat de diners invertits fins avui per a la ubicació del museu a la ciutat de Bilbao, cosa que es podia interpretar com una acció de protesta.  Així mateix, Bosshard i José Ramón Ais buscaven en els arxius de la policia el rastre d’uns monuments desapareguts (Chillida, 1994, pàg.78).

En quatre setmanes es condensava la realització dels projectes en l’espai públic juntament amb la discussió i controvèrsia que en sorgien després.

«Les propostes individuals i de grup avançaven simultàniament filtrant-se en la trama de la ciutat.»

Amb el taller de «Col·lisions», dirigit per Corinne Diserens i Francis Gomila, es reforça la lògica d’Arteleku de combinar una experiència educativa mitjançant el format «taller» amb la producció d’un projecte específic que es desplega de manera orgànica en l’espai públic de la ciutat. Una vegada més, allò nou en aquesta iniciativa, igual que a «Intervencions Urbanes», és en el fet que els joves participants realitzen projectes individuals o col·lectius dins del marc conceptual del projecte. En definitiva, l’experiència pedagògica es desenvoluparà en un context de treball a partir del qual:

«[…] se’ls oferirà, als artistes joves, l’oportunitat de desenvolupar nous projectes i processos de treball en un marc de diàleg i trobada amb artistes i curators internacionals, que van intervenir com a convidats.»

«Col·lisions» va tenir lloc d’agost a octubre de 1995 i va tenir diverses fases i iniciatives, com ara una exposició col·lectiva amb obres d’artistes internacionals i estatals, diverses intervencions en l’espai urbà i un programa de cinema i vídeo en el mercat del barri de Gros, un edifici que havia de ser enderrocat poc després d’aquell estiu i que va acollir diverses intervencions del grup. El projecte posava en valor les pràctiques artístiques dels anys seixanta i setanta, cosa que va crear un vincle fort amb la generació dels noranta, pràctiques que, de fet, durant els vuitanta potser havien quedat una mica oblidades. Totes dues generacions compartien interessos comuns davant el format de la instal·lació en vídeo que es va realitzar:

«[…] amb el procediment del circuit tancat o la imatge en diferit creant la il·lusió d’un esdeveniment a temps real, instal·lacions marcades per la psicologia, on l’espectador és subjecte i objecte de la mirada […], el desenvolupament de nous espais alternatius fora de les galeries, propostes basades en el temps i l’espai enfront del treball permanent, propostes interdisciplinàries (instal·lació, performance, vídeo, film, poesia, llenguatge).»

Aquesta iniciativa feia servir com a emplaçament un edifici que aviat desapareixeria a causa de les dinàmiques de regeneració urbana actives al centre de Donostia, amb la intenció de provocar una trobada entre generacions, interessos i pràctiques, cosa que fa possible, tal com expressa la seva comissària, que «el dispositiu pugui ser alhora concepte de l’obra i instrument d’una propedèutica». D’aquesta manera, el programa de projeccions s’acompanyava de diverses intervencions dels participants, entre les quals destaca l’obra de Lara Almarcegui, que va proposar pintar la façana de l’edifici del mercat just abans que fos enderrocat, «i així se subratllava la no funcionalitat de l’acció. Però, i al mateix temps, el fet que, era una acció molt eficaç per parlar de l’especulació, del passat i el futur del vídeo».