3. Contextos discursius i artístics sobre el defora de l'espai en blanc

3.3. A partir de 1990. Exemples de comissariat davant els nous contextos del canvi de segle

3.3.5. «Cork Caucus. Art Possibility and Democracy» (2005)

Consideracions com aquestes entre art, discurs i context van portar una infinitat de possibilitats que partien d’una resposta directa sobre l’emplaçament específic amb què  es treballava, alhora que s’apuntaven sobre altres temàtiques polítiques més generals del moment social de canvi de mil·lenni. És el cas de «Cork Caucus. Art Possibility and Democracy» (2005), un projecte comissariat per Charles Esche, Annie Fletcher i el col·lectiu d’artistes Art/Not Art de la ciutat de Cork (Irlanda). El projecte sorgia per encàrrec en el marc de la capital europea de la cultura, que se celebrava aquell any a la ciutat. Davant l’exercici espectacular de la cultura, generalment acompanyada, en aquesta mena de celebracions internacionals, per altres interessos polítics o econòmics, com ja es feien evidents una convenient acceleració i especulació immobiliària o el canvi substancial d’estratègies polítiques i culturals sobre la ciutat amfitriona, «Cork Caucus» es configurava com una trobada internacional des d’on activar una realitat de futur per a la petita escena artística d’aquell context. D’aquesta manera, l’equip comissarial va dissenyar una plataforma educativa a partir de la qual es desenvolupava un programa d’activitats grassroot que poguessin enfortir l’escena d’una manera orgànica. Un primer gest va suposar convertir una escola infantil en desús en la seu central del projecte on va tenir lloc la fase final. En aquest context, una sèrie de trobades, que van comptar amb la participació d’artistes, pensadors, estructures de producció independent provinents d’Europa i de fora d’Europa, es van centrar a pensar en la relació entre art i societat, art i política mirant d’exercitar nous models de producció i educació artística. Es va dipositar certa atenció sobre la possible tensió entre les iniciatives locals i la participació internacional. El model agonístic de la democràcia (parafrasejant Chantal Mouffe, que va participar a la trobada) es convertia en teló de fons per reflexionar sobre l’específic i l’universal, és a dir, un intent de transcendir els confins de la democràcia nacional per proposar nous models educatius i culturals efectius en un marc global (Vergara, 2008).

La rúbrica «Cork Caucus», triada per introduir les bases ideològiques d’aquesta trobada, atenia diverses referències: la paraula caucus apuntava a les dinàmiques pròpies d’una reunió política interna. L’origen d’aquesta noció data de la tradició nativa americana, que determinava tot aquell procés de decisió col·lectiva. En el context de la política actual, un caucus als Estats Units se celebra com un congrés de partit en què es decideixen assumptes interns, com l’elecció dels seus candidats parlamentaris. La reunió artística a Cork reprenia aquest model amb la intenció de superar el caràcter de trobada per optimitzar la mateixa intimitat entre els seus participants i l’audiència. En aquest sentit, més enllà de plantejar el projecte com una presa de decisions consensuades col·lectivament, aquest desplegava una infinitat de posicions artístiques, discursives, crítiques, provinents de diversos països, amb la intenció de generar una situació de transmissió de coneixement derivat del pluralisme de totes elles. Aquesta mena de projecte, una vegada més, anticipa el que més tard es denominarà el gir educatiu en el comissariat, però aquesta vegada, prenent la ciutat de Cork i, per extensió, Irlanda com un imaginari sobre el qual projectar possibilitats per a una política futura basada en el pluralisme i el diàleg entre diferents.

Finalment, és important assenyalar que el projecte apuntava cap a la proposta romàntica de Joseph Beuys d’establir el seu projecte The Free International University a la Irlanda de la dècada dels setanta. Beuys, interessat a explorar la contribució artística exercida directament sobre la societat, de manera visionària, es referia a la cultura cèltica com premoderna i proposava els marges d’aquest emplaçament com a perspectiva des d’on exercir una crítica perifèrica sobre la modernitat. «Cork Caucus» i propostes semblants que emergiran entorn del comissariat en el que més tard es va denominar el gir educatiu intentaran reinventar i contestar a l’Acadèmia amb la intenció de provocar la creació de nous espais de resistència col·lectiva.

El cor de «Cork Caucus» durant l’última fase bategava al voltant d’una sèrie de lectures entorn de la Comunitat que ve, de Giorgio Agamben (1990). Organitzades en diverses sessions de lectura, obertes als participants de la trobada i al públic en general, durant tot el recorregut de la trobada i guiades pel teòric i escriptor Shep Steiner, aquest espai d’anàlisi microscòpica sobre les idees formulades en el text d’Agamben oferia la possibilitat de confrontar posicions davant el coneixement formulat en presentacions prèvies. En aquest context, aquest títol messiànic es tornava agonístic davant la utopia visionària de Beuys sobre el seu desig de transformació curativa de la societat moderna.

El 2007, el llegat d’aquest projecte es transformaria en l’esdeveniment de gran format «Becoming Dutch», en el Van Abbemuseum d’Eindhoven, sota la direcció dels seus dos comissaris: Charles Esche i Annie Fletcher.