2. Contextos discursius i artístics sobre l'espai en blanc

2.2. Alguns precedents d'avantguarda anteriors a la formulació del comissariat i la seva relació amb la noció de context fins a la dècada dels seixanta

2.2.8. «First Papers of Surrealism» (1942)

Un altre exemple de Duchamp pròxim al llenguatge comissarial ens porta al 1942, quan es presenta la primera exposició dels surrealistes a Nova York, titulada «First Papers of Surrealism», en al·lusió als documents que els immigrants havien d’emplenar a l’entrada als Estats Units. Va ser organitzada per André Breton i la seva instal·lació va ser dissenyada de nou per Marcel Duchamp. L’exposició mostrava obres d’artistes surrealistes europeus que havien fugit de França després de l’ocupació alemanya al costat d’artistes estatunidencs més joves molt influenciats per ells. L’exposició va incloure obres de Paul Klee, Marc Chagall, Robert Motherwell, Alexander Calder, Frederick Kiesler, Frida Kahlo i Joan Miró, entre molts altres, i fins i tot objectes i artefactes provinents de la comunitat nativa americana. Aquesta vegada la instal·lació de les obres es desenvolupava dins d’un garbuix de fil que l’artista havia disposat per tot l’espai expositiu. Al mateix temps, Duchamp també va demanar a sis nens que aquella nit van anar a la inauguració que juguessin amb una pilota entre ells i en parelles i que anessin recorrent les tres sales de l’exposició mentre es passaven la pilota. Les instruccions que els va donar eren que es dediquessin exclusivament a jugar a futbol i que no parlessin amb ningú; i només si algú els manava parar, havien de dir que Duchamp era qui els havia ordenat de jugar. L’exposició també va generar polèmica quan alguns dels artistes joves participants van protestar per la mostra del bust del general Petain, cap del govern col·laborador francès a Vichy per petició del Consell patrocinador de l’exposició (Altshuler, 2008, pàg. 297).

Alfred H. Barr va dirigir el Museu d’Art Modern de Nova York de 1929 a 1943, i els deu primers anys van ser els més experimentals, fins al punt de concebre el museu, en les seves pròpies paraules, com «un laboratori que en els seus experiments es convida a participar el públic » (Warren, 2006). El museu com a laboratori de Barr incorporava una visió interdisciplinària que es reflectia en la creació dels departaments de cinema, fotografia, disseny i arquitectura dins del museu. L’exposició «Cubism & Abstract Art», de 1936, estableix les bases ideològic-estètiques de com mostrar expositivament la narrativa de l’art modern, proposada com una progressió lineal des del cubisme a l’abstracció. Aquesta genealogia es convertirà no només en una comprensió hegemònica occidental de l’art d’aquest període, sinó que també generarà unes formes expositives que esdevindran norma i recolliran part de la plasticitat de les instal·lacions experimentals desenvolupades fins al moment per artistes com El Lissitzky, Moholy-Nagy o Kiesler, però alhora limitaran els seus desafiaments davant l’espectador. Per exemple, el MoMA i les exposicions de Barr incloïen una mirada multidisciplinària on es podia trobar pintura i escultura juntament amb disseny industrial, cinema, fotografia i disseny gràfic. No obstant això, les regles expositives es van tornar més rígides i depurades intentant configurar un model expositiu didàctic, incloent-hi panells explicatius i diagrames que rastrejaven els moviments i artistes. Part dels recursos emprats en el disseny de les exposicions, com en l’exposició de 1929, «Cézanne, Gauguin, Seurat, Van Gogh», responen, tal com apunta Staniszewski, a principis intel·lectuals i de cronologia agregant cartel·les a les parets i generant muntatges en interiors neutres. Aquests recursos refermen el que es pot entendre com una volta, després dels gestos experimentals del Lissitzky, Moholy-Nagy, etc., a la suposada neutralitat i estandardització de l’espai expositiu. Aquest mètode, en definitiva, també es mostrava contrari als models d’exposició cinètics anteriors i proposava, una vegada més, un espectador i una experiència estètica aïllada, i atemporal, autònoma del context exterior.