3. Contextos discursius i artístics sobre el defora de l'espai en blanc

3.2. Alguns exemples entre comissariat i context a partir de la dècada dels seixanta fins a la dècada dels noranta

3.2.2. «She-A Cathedral» (1966) i «Model per a una societat qualitativa» (1968)

Dins d’aquesta línia cal destacar l’exposició de «She-A Cathedral», a la Hon, produïda el 1966 pel Moderna Museet d’Estocolm com una instal·lació interactiva ideada de manera col·lectiva per diversos artistes: Jean Tinguely, Niki de Saint Phalle, Per Olof Ultvedt i el mateix director Pontus Hultén. L’obra, de grans dimensions, prenia la forma d’una dona embarassada, Nana, estirada, dins de la qual s’hi acollien diverses instal·lacions. Els visitants entraven a través del seu sexe i, una vegada dins, es trobaven amb una barra de bar on se servia llet en el pit dret i un planetari que mostrava la Via Làctia en el pit esquerre, un ninot mecànic que mirava la televisió en el seu cor, una sala de cinema que mostrava pel·lícules de Greta Garbo en un dels braços i una galeria d’art amb obres falses de Paul Klee, Jean Dubuffet i Jean Fautrier en una de les cames, entre moltes altres sorpreses. Aquest projecte explorava, des de la perspectiva feminista de l’obra de Niki de Saint  Phalle, la potencialitat performativa del format de l’exposició i convidava els visitants a interactuar amb la instal·lació i desafiar els usos i maneres d’habitar el museu.

Una altra obra que explora la interacció de l’espectador sobre l’obra i dins del context institucional del museu té lloc també en el Moderna Museet i, una vegada més, sota la direcció d’Hultén. A partir d’una proposta de l’artista danès Palle Nielsen, es construeix  un parc infantil dins del museu.

La instal·lació «El model. Model per a una societat qualitativa» es va dur a terme el 1968. L’artista va assumir la responsabilitat del cost i organització de la instal·lació i va oferir accés lliure a tots els nens d’Estocolm. Era una arquitectura revestida d’escuma que contenia tota mena de jocs, eines, pintures i disfresses; els nens també podien fer servir el tocadiscs per posar música a tot volum. També hi havia una piscina de goma-escuma, gronxadors, cordes, jocs d’aigua, màscares de les figures polítiques referents de l’ordre geopolític de l’època (Charles de Gaulle, Mao Zedong, Fidel Castro, etc.) i disfresses cedides pel Teatre Real.

Encara que aquest experiment va durar tan sols tres setmanes, va aconseguir més de 33.000 visitants, dels quals 20.000 van ser nens. En realitat, «El model» per al Moderna Museet només era una exposició per a aquells que observaven des de fora. Els nens simplement concentraven la seva il·lusió a jugar entre ells. Així, aquest espai lúdic va suposar un exemple de llibertat a la creativitat del nen amb la intenció de fer-lo partícip actiu en l’experimentació utòpica per a una possible nova societat (Vergara, 2005). L’exposició formava part d’un conjunt d’intervencions que l’artista va denominar acció-diàleg, realitzades majoritàriament al voltant de la ciutat i que concloïen amb una última acció sobre el museu. En definitiva, «El model» de Nielsen posava a prova el museu com un lloc des d’on exercitar la cultura com una realitat comuna. Aquesta iniciativa és pròpia del seu temps, és a dir, d’un moment en què la contracultura guanyava més presència en la societat i mostrava el seu descontentament davant la guerra de Vietnam i els poders hegemònics de sempre, que ara mutaven en noves formes liberals per adaptar-se al nou capitalisme en potència. En relació amb Nielsen, aquesta obra sorgeix d’un desig revolucionari, en termes emancipatoris, vinculats a l’educació infantil, és a dir, l’educació com la possibilitat de construir una nova societat. En realitat, la intervenció del museu formava part d’una operació més àmplia, que l’artista va denominar acció-diàleg i que incloïa una sèrie d’accions realitzades majoritàriament al voltant de la ciutat d’Estocolm. L’artista proposava les seves accions com una alternativa a una altra mena de protestes socials (Vergara, 2005).

Resulta rellevant tenir en compte que aquestes intervencions del Moderna Museet es materialitzen sota el format de la instal·lació, és a dir, funcionen com a intervencions artístiques, però la veritat és que els podem atribuir una dimensió curatorial, ja que sorgeixen d’un diàleg estret amb el context institucional sobre el qual s’inscriuen i amb la direcció del museu. En aquest sentit, aquestes intervencions s’articulen entorn d’una intenció curatorial.