3. Contextos discursius i artístics sobre el defora de l'espai en blanc

3.2. Alguns exemples entre comissariat i context a partir de la dècada dels seixanta fins a la dècada dels noranta

3.2.7. «Los Encuentros de Pamplona» (1972)

A l’Estat espanyol, a l’inici dels setanta, els últims anys del franquisme, destaca un esdeveniment singular, «Los Encuentros de Pamplona», del 1972, un festival organitzat pel grup d’artistes ALEA (format per Luis de Pablo i José Luis Alexanco). Aquest esdeveniment de caràcter festiu va tenir lloc entre el 26 de juny i el 3 de juliol del 1972 i es plantejava com un moment d’encreuament entre diversos formats artístics, com ara el cinema, la poesia, el teatre, la música, al mateix temps que buscaven un diàleg entre el contemporani, la tecnologia i les tradicions no occidentals o ètniques. En general, es volien potenciar aquelles tendències del moment que afavorien la hibridació entre els mitjans, formats intermèdia, accions i intervencions en l’espai públic (Díaz Cuyás, 2004, pàg. 52). «Los Encuentros» van ser ideats com un esdeveniment de caràcter internacional per a la ciutat, és a dir, un projecte que mirava de popularitzar les formes artístiques més noves que s’estaven donant en l’àmbit internacional i estatal i que fins ara mai havien estat presentades davant el gran públic. Aquesta iniciativa comptava amb finançament privat provinent de la família d’empresaris Huarte, que durant el període de postguerra havien exercit de mecenes donant suport al treball de diversos artistes d’avantguarda i en què «la seva tasca havia estat fonamental en el desenvolupament de l’arquitectura, la música, el disseny i l’art plàstic dels anys cinquanta i seixanta» (Díaz Cuyás, 2004, pàg. 40).

El programa, ideat i dissenyat íntegrament per artistes, tenia una llista d’uns 300 participants tant de l’àmbit estatal com internacional. El programa també disposava d’una sèrie d’exposicions, entre les quals, la mostra d’«Art Basc Actual», que incloïa alguns dels artistes més destacats del panorama artístic del moment, com Néstor Basterrechea, Eduardo Chillida, Agustín Ibarrola, Remigio Mendiburu, Isabel Baquedano. No obstant això, també va haver-hi moltes absències, alguns que es van negar a participar, com Jorge Oteiza, que va mostrar la seva oposició davant la selecció d’artistes i desacord amb la iniciativa, ja que l’artista considerava que l’esdeveniment hauria de girar entorn de l’art basc. També uns altres s’oposaven a l’esdeveniment per certa falta d’interès i rebuig davant el caràcter festiu o firal; ells venien a plantejar un ambient de normalitat en plena dictadura, com «si aquí no passés res» (Díaz Cuyás, 2004, pàg. 59), per part d’artistes com Pere Portabella, Antoni Tàpies o Joan Miró. La veritat és que, tot i que entorn dels setanta en el context espanyol es comença a desenvolupar una relativa normalització cultural, «Les Trobades de Pamplona» xocaran amb una manca clara de certa tradició de modernitat i, com explica José Díaz Cuyás, «encara que hi hagués individus informats, no hi havia un entramat social receptiu a aquesta mena de pràctiques» (Díaz Cuyás, 2004, pàg. 22). En aquest sentit, «Los Encuentros» van avançar a partir d’una successió de fracassos de diverses menes, com la ubicació errònia de la seu de l’esdeveniment, una arquitectura pneumàtica de grans dimensions dissenyada per l’arquitecte José Miguel Prada Poole, situada als afores de la ciutat –fet que en dificultava la relació amb la resta d’activitats que tenien lloc al centre de la ciutat–, vandalisme contra moltes de les obres instal·lades a l’espai públic, boicot i retirada d’obres per part d’alguns artistes bascos a causa d’una acusació de censura (Díaz Cuyás, 2004, pàg. 23), i fins i tot dos atemptats amb bomba d’ETA que, amb les seves accions, mostraven la seva oposició directa a l’esdeveniment, per considerar-lo una estratègia de normalització quan la dictadura franquista encara estava vigent. Si bé és cert que la recepció pública de l’esdeveniment va generar una infinitat de desacords artístics, socials, ideològics (el Règim s’hi oposava, però també el Partit Comunista i el seu entorn cultural, ETA, etc.), «Los Encuentros oferien una imatge externa falsificada d’Espanya; indicaven que s’hi podia donar una manifestació d’avantguarda sense problemes» (Díaz Cuyás, 2017, pàg. 368). No obstant això, l’esdeveniment  també va possibilitar una trobada experimental real entre artistes i els corrents internacionals més nous (fluxus, situacionisme, cinema experimental, performance, accions, happening, dansa, música concreta i electroacústica, mescla també entre el tradicional i l’avantguarda, l’ètnic i el més avantguardista). Cal destacar així algunes intervencions del programa, la participació de John Cage en la inauguració, una exposició dedicada a obres plàstiques i sonores i sistemes de generació automàtica produïda en viu per ordinador, comissariada per Mario Barberá, i que comptava amb Alexanco, Cage i Iannis Xenakis, entre molts altres; instal·lacions en l’espai públic, com «Estructures tubulars», d’Isidoro Valcárcel Medina, una instal·lació de cent  metres de longitud amb tubs de bastida groga i negra que creaven diferents ambients en al·lusió a postures corporals, com passejar, estar dempeus, assegut o estirat (Diaz Cuyás, 2017, pàg. 31); projeccions de cinema experimental, audició de cintes i projecció de diapositives en cinemes de la ciutat i un programa de visionat de pel·lícules experimentals en circuit tancat de televisió, col·loquis; i diverses intervencions en la cúpula pneumàtica com ara una instal·lació de vídeo, intervencions musicals i obres instal·latives de Vito Acconci, Christo, Walter de Maria, Joseph Kosuth, Antoni Muntadas, On Kawara, etc. El programa també va suposar un context únic a l’Estat per a la presentació de la música d’avantguarda i la trobada entre artistes internacionals i locals, com per exemple l’actuació dels germans Artze, un concert de txalaparta a l’exterior del Museu de Belles arts de Pamplona, sota la rúbrica «música primitiva basca» –que apareixia en el cartell anunciador–, la primera actuació que van realitzar única i exclusivament amb txalaparta i que va generar molta expectació entre els artistes i músics que hi van assistir (Hurtado Mendieta, 2017, pàg. 390-391).