4.2. Altres formes de relació amb els contextos davant la tendència global del comissariat
4.2.1. Introducció
«La consciència de la diversitat del món, no de la disparitat, sinó de la solidaritat de les seves diferències (entre elles), ens exhorta immediatament a una altra passió viva, la de la consideració del temps, que sens dubte segueix la seva òrbita, però que també procedeix de tota diferència respecte a totes les altres, i la noció de les quals gosem freqüentar ara com l’emergència d’un relatiu (existeixen temps triturats) a través d’un absolut (existeix un riu del temps), aliats en instàncies variables.»
A partir dels 2000, amb el gir educatiu en el comissariat, sorgirà una nova línia de producció curatorial vinculada a una trajectòria que s’inicia en la dècada dels setanta dedicada a l’organització d’una pràctica discursiva i política que alimentarà l’art i els seus contextos. En relació amb aquesta línia, es pren consciència de com el comissariat en una etapa primerenca del seu desenvolupament es va dedicar no només a exposar obres, sinó també a la producció de coneixement, al desenvolupament d’una circulació i traducció cultural i a configurar altres maneres mitjançant les quals l’art podia desenvolupar-se. (O’Neill 2012). En aquest sentit, l’èmfasi es posarà des d’aquests inicis no només en la producció artística, sinó també en la mediació amb els públics a partir d’iniciatives en viu i en la creació de marcs discursius des d’on acostar-se a les pràctiques artístiques més noves. En el context de la creixent expansió del comissariat global i de les exposicions de gran format, des de finals dels noranta i principis dels 2000 fins avui dia, una altra mena d’aproximacions curatorials aniran emergint i reforçant aquest tipus de possibilitats referides al marc conceptual, polític i discursiu des d’on comprendre l’evolució de l’art de les últimes dècades. Aquest tipus de models curatorials no utilitzen necessàriament el format expositiu per al seu desenvolupament, sinó que secundats ja de manera específica dins de l’anomenat gir educatiu en el comissariat, plantegen formats més híbrids entre l’art, el discurs, l’educació i el performatiu. Aquest tipus d’iniciatives curatorials desbordaran l’espai en blanc i en prescindiran completament en alguns casos.
Relacionats amb aquesta tendència i dins de les noves lògiques globals de l’art, sorgeixen una sèrie de projectes curatorials que miraran d’analitzar qüestions geopolítiques, de transformació cultural, processos econòmics de reconversió urbana de les últimes dècades. Al mateix temps, es donarà importància a una perspectiva transdisciplinària de l’art, en què pràctiques performatives, basades en processos temporals i no només espacials, també entraran a formar part de l’entramat expositiu, posaran en qüestió vells protocols i provocaran la transformació d’alguns formats estàtics en marcs de producció i mediació oberts al performatiu o coreogràfic. Com a conseqüència de tot això, els públics també interactuaran barrejant-se, fet que crearà encreuaments interessants entre esferes discursives, entre disciplines, entre formats.