Al llarg d’aquest tema hem abordat la relació entre el comissariat i la noció de context analitzant les diferents respostes, primer artístiques i més tard curatorials, articulades des de finals del segle XIX fins al present entorn de la convenció de l’espai expositiu, o espai en blanc, com un lloc d’exposició neutre aïllat de les condicions exteriors i propici per oferir al públic l’obra d’art de manera autònoma.
S’han ofert alguns primers exemples d’avantguarda que mostren l’evolució de la pràctica del comissariat a partir de l’elaboració d’una crítica davant aquests atributs, és a dir, la suposada neutralitat i atemporalitat de l’espai expositiu. Amb aquests primers gestos, s’han introduït els inicis de la pràctica curatorial a partir de la dècada dels seixanta, iniciatives que comparteixen igualment un impuls crític davant el confinament de l’obra d’art en l’espai expositiu. D’aquesta manera, a partir d’aquest moment, i fins a finals de la dècada dels noranta, molts projectes curatorials se centraran a obrir nous contextos d’intervenció artística. Com a conseqüència, l’espai expositiu, o espai en blanc, s’entendrà com un espai més per al desenvolupament de la pràctica curatorial. Aquesta realitat a vegades semblarà plantejar l’abandó definitiu de l’espai en blanc com si hi hagués hagut un èxode sense retorn.
Els 2000 portaran diverses tendències que influiran directament sobre el comissariat: d’una banda, la seva professionalització; de l’altra, l’expansió global. La biennalització de l’art contemporani que es fa evident des de mitjan dècada dels noranta farà que alguns autors percebin un retorn a l’espai en blanc, que, no obstant això, ara es troba globalitzat. Tanmateix, en tot aquest viatge d’anada i tornada al voltant de l’espai expositiu, hi han tingut lloc moltes transformacions i s’ha desenvolupat un cos crític al voltant del comissariat i els contextos de l’art. Això provocarà que el retorn a l’espai en blanc porti amb si tot aquest bagatge.