«El análisis del dispositivo expositivo es una guerra contra la amnesia de la historia social del arte que concibe el objeto como producido en un contexto, pero sin dar cuenta de las tramas institucionales y los sistemas de validación curatorial que hacen que unas y no otras obras de arte entren en la gran narración de la historia.»
Un recorregut en retrospectiva pel camp de l’art contemporani internacional, des de l’actualitat fins als anys noranta, ens situarà enfront del model global que ha promogut els formats de la biennal, la fira i el museu blockbuster, com a ressons postmoderns de les exposicions universals d’ideologia colonial. Aquests esquemes de la nova economia de consum visual, que funcionen com a fantasmes neocolonials per a la producció, reproducció i representació simbòlica dels altres sota el capitalisme transnacional postindustrial, han constituït la principal via d’accés de l’art no euroblanc als espais primacials del cub asèptic d’exposicions, a les sales dels grans museus històrics i de l’art contemporani a Europa occidental i els Estats Units. Des de llavors, un dubte recurrent que ha agullonat aquest pretès simulacre en les operacions de legitimació multicultural del museu occidental ha portat a pensar el lloc que ocupen aquestes obres en les mostres permanents i en els relats museogràfics d’aquestes institucions; com s’han exhibit i quins significats han acumulat en el procés d’interpel·lar les mirades i experiències dels públics; o, per contra, i sent el pitjor dels casos, per què han vegetat a les criptes i els magatzems d’aquests recintes acràtics, segrestades del domini públic com a conseqüència d’intervencions d’hegemonia curatorial i l’administració de la lògica institucional d’una col·lecció.
Pensar les exposicions com a objecte d’estudi historiogràfic permet l’anàlisi epistemològica de projectes de curadoria de diferent naturalesa que conflueixen dins del camp artístic i que se situen en la intersecció entre art, política, societat i economia. En aquest sentit, resultaria pertinent qualificar les relacions de poder que es donen dins del camp de l’art i identificar aquells estaments de la seva estructura que repercuteixen directament en la producció d’aquestes exposicions, els seu abast i la seva visibilitat; com van sorgir i de quina manera van esdevenir aquestes curadories; quins artistes, poètiques, discursos i obres van reconèixer, van legitimar o van excloure. L’última dècada ha llegat notables exemples d’assajos curatorials que han suposat diverses gradacions de visibilitat de l’agència afrodescendent dins de les sales d’exhibicions temporals de rellevants museus i centres d’art en diferents punts d’Amèrica Llatina o Afrollatinoamèrica.