Tot i que encara és insuficient, la gradual intervenció de l’agència afrodescendent en el teixit institucional del camp cultural cubà, des del segon lustre dels anys noranta fins a l’actualitat, ha obert un debat sobre el racisme que s’ha anat estenent a altres esferes de la societat, i ha copat fins i tot pràctiques comunitàries en espais d’afroemprenedoria autogestionats i activisme antiracista en diferents barris i ciutats del país.
Alianza Unidad Racial AUR i Barber’s Street Cuban Hip Hop 4c
Un exemple molt interessant en aquest sentit és el d’Alianza Unidad Racial AUR, un projecte sociojurídico-cultural que porta una dècada lluitant contra la discriminació racial a partir d’eines legals, l’educació jurídica i la mediació de conflictes, amb l’objectiu de construir una cultura jurídica ciutadana per a la defensa dels drets de les persones afrodescendents. Barber’s Street Cuban Hip hop 4c és una altra iniciativa comunitària promoguda pel raper, productor i estilista Roberto Álvarez, que intenta conscienciar sobre la construcció d’una identitat afrodescendent basada en el respecte i cura de cànons de bellesa naturals dels cabells afro. Des de 2014 fa intervencions en els barris més populars i desfavorits, on s’organitzen sessions de tallar cabells i els tallers Afrosembrando, per a la cura dels cabells de persones afrodescendents, al mateix temps que es promou la lectura, ja que aquestes cures són gratuïtes i tenen com a únic requisit que cada participant comparteixi un llibre per fomentar la lectura. Les jornades inclouen a més concerts de hip-hop, espais de conversa, etc. (Agraeixo a l’artista i activista feminista Paula Valero la informació sobre aquest projecte).
«El distanciament de les singularitats de “classe” o “gènere” com a categories conceptuals i organitzacionals primàries ha donat per resultat una consciència de les posicions del subjecte (posicions de raça, gènere, generació, ubicació institucional, localització geopolítica, orientació sexual) que habiten tot reclam a la identitat en el món modern. El que innova en la teoria, i és crucial en la política, és la necessitat de pensar més enllà de les narratives de les subjectivitats originàries i inicials, i concentrar-se en aquests moments o processos que es produeixen en l’articulació de les diferències culturals. Aquests espais “entre-mig” (in-between) proveeixen el terreny per elaborar estratègies d’identitat (selfhood) (singular o comunitària) que inicien nous signes d’identitat, i llocs innovadors de col·laboració i qüestionament, en l’acte de definir la idea mateixa de societat».
Els museus d’art modern i contemporani són dispositius institucionals que responen a les ideologies dels seus comitents. Si pensem en la cronologia del Museo Nacional de Bellas Artes de Cuba, observarem una datació que situa la seva actual funció cap a les dècades dels cinquanta i seixanta, tenint des de llavors diferents etapes en la seva gestió i concepció. A Cuba, la institució se supedita directament a la política cultural del país, que ha comprès com una acció prioritària servir els interessos de propaganda política de la Revolució i narrar mitjançant les seves exposicions permanents la història èpica de la nació.
Sigui per respondre al relat nacional des de la perspectiva de la Revolució, sigui per la idea d’igualtat social, o per representar les narratives d’emblanquiment social dels estaments criolls establerts en el poder després de la independència del domini colonial que travessen la història del segle XX cubà, introduir en aquesta institució un debat sobre el racisme en la societat contemporània insular equival a una intervenció radical cap a l’interior del museu. Les seves sales d’exposicions es converteixen, per un temps concret i efímer, en zones de contacte, fronteres on s’escenifica la colonialitat present en aquesta mena d’institució patrimonial i per extensió en el teixit social del país. Aquests altres cossos que envaeixen els murs sagrats del museu despleguen amb la seva irrupció les seves pròpies «expressions autoetnogràfiques».
«Aquestes expressions es refereixen a instàncies en les quals els subjectes colonitzats [o sobre els quals s’exerceix de manera més directa les violències múltiples de la colonialitat epistèmica] emprenen la seva pròpia representació de maneres que es comprometen amb els termes del colonitzador. Si els textos etnogràfics són un mitjà pel qual els europeus representen per a ells mateixos els seus (usualment subjugats) altres, els textos autoetnogràfics són els que els altres construeixen per respondre a aquestes representacions metropolitanes o per dialogar-hi».
L’absència d’exposicions de característiques similars a la història prèvia del museu no és una dada neutral, sinó que carrega tot el llast colonial que hereta la institució d’una permanent voluntat d’emblanquiment en les representacions dels relats nacionals durant tot el segle XX, amb l’omissió o l’ocultació reiterada de les construccions formals i informals del racisme. Per tant, tampoc resulten parcials les operacions de desarticulació discursiva i decolonials que impliquen aquestes exposicions a les quals ens hem aproximat. La pregunta que continua sent pertinent és: fins a quin punt aquests cronòtops que van configurar les exposicions, com a zones de contacte i forcejament de les agències polítiques dels cossos negres, han aconseguit incidir de manera constructiva en una rearticulació de les maneres de representació en les col·leccions i sales del museu de les diferents subjectivitats en pugna per un espai d’enunciació propi?
Han contribuït, efectivament, aquestes exposicions a una política d’exhibició i programació on s’adverteixi una major inclusió i atenció al debat sobre el flagel del racisme en la societat cubana? Han estat aquestes mostres a penes un exercici per complir quotes o jugar amb temes que en les dues últimes dècades han aconseguit notable rellevància en l’esfera pública internacional? I, no menys important, com es transvasa aquest discurs decolonial que ha fracturat la calma assossegada del museu a l’agenda política local i nacional, i a la mateixa estructura administrativa de la institució, a les condicions de visibilitat i agències plurals dels qui hi treballen, moltes vegades en condicions de desigualtat que limiten l’accés i dret a un acte elocutiu amb veu pròpia?
«Autores como James Clifford han propuesto considerar los museos y las exposiciones como zonas de contacto, un concepto que sitúa la noción de frontera en el centro del debate […] Para Clifford, lo que debe reactualizarse no es el encuentro entre los objetos, sino entre los agentes que han participado y siguen participando de este contacto asimétrico, en concreto, entre los conservadores de los museos y los herederos de las comunidades que produjeron los artefactos».
Precisament, per aquesta urgència que esmentava Clifford en la relació necessària entre els conservadors i garants de la memòria cultural, en el si de les institucions a càrrec de la protecció patrimonial en els contextos nacionals –per ambivalent que ens pugui resultar el concepte de nació– i els productors de sentit de les comunitats representades en els seus relats hegemònics, és la raó per la qual resulta tan suggeridora l’última exposició que hem abordat: Nada personal, en el seu diàleg amb la mostra paral·lela Isla de azúcar, totes dues al Museo Nacional de Bellas Artes de Cuba. Primer, pel desplaçament des de l’àmbit del comissariat independent cap a un discurs que s’embasta des del propi centre de la Institució Art cubana; i segon, pel conjunt de veus plurals i agències que confluiran en aquestes exposicions per contestar des de la diversitat dels cossos i agències afrodescendents les representacions historicistes i racialitzades dels cossos negres.
En la nostra imaginació antiracista, l’assalt polític dels cossos negres al cub blanc hauria de deixar de ser un fet ocasional i sorprenent que desperti interès en reduïts cercles d’historiadors, sociòlegs, curadors i artistes preocupats pels discursos etnoracials i per una construcció historiogràfica decolonial de les pràctiques artístiques i la crítica institucional en el camp de l’art contemporani. Moltes d’aquestes exposicions haurien de deixar de produir-se només en les institucions de les antigues metròpolis colonials i per curadors plens de bones intencions, però encara massa fascinats pel «color local». No apel·lem a una pràctica del comissariat que fixi la seva exegesi en l’essencialisme etnoracial, sinó a xarxes de col·laboració i solidaritat en les quals les projeccions disciplinàries i de la teoria basteixin ponts a l’agència i l’activisme polític afrodescendent, perquè es normalitzin les dinàmiques museístiques en les quals els cossos negres no esdevinguin objecte de representació en la institució art, sinó que siguin ells mateixos els qui construeixin les institucions artístiques.