«Negro cubano ¿por qué estás así?
dime hasta cuándo tú vas a caer
y no me digas que no te advertí
si no te levantas tú, por ti nadie lo va a hacer».
Les tensions que van generar les renovades zones d’exclusió social als anys noranta van ser objecte de contestació en les proposicions artístiques d’un grup de creadors i comissaris que va organitzar tres exposicions emblemàtiques per al debat racial en el territori nacional: Queloides. Primera parte (Casa de África, l’Havana, 1997), en el context del Primer Encuentro de antropología de la transculturación; Ni músicos ni deportistas (Centro Provincial de Artes Plásticas y Diseño, l’Havana, 1997); i Queloides (Centro de Desarrollo de las Artes Visuales, l’Havana, 1999). Aquests projectes, manifestació de l’agència històrica d’una consciència afrodescendent, van revisar la construcció d’un subjecte subalternitzat i racialitzat com a negre, objecte de la mirada colonial, central en els discursos i les representacions del racisme en l’imaginari popular cubà, les pràctiques institucionals i la història de l’art. Aquestes exposicions mostraven com aquest subjecte racialitzat havia estat invisibilitzat o relegat a zones marginals en els relats de la nació i pel pensament intel·lectual des del segle XVIII.
La seqüència de les tres exposicions potser bastaria per afirmar que aquests projectes van ser resultat d’una agència col·lectiva i una negociació entre diferents artistes, curadors i intel·lectuals, que va possibilitar l’articulació d’una denúncia que depassés el marc del que és privat per penetrar el propi centre del racisme social i institucional en les polítiques públiques i en els relats històrics de la nació. La primera pregunta seria: Per què en aquest moment aquestes tres exposicions sense ressò o continuïtat posterior? Però l’interrogant crucial seria llavors: Per què aquestes mostres a penes han tingut l’atenció de la crítica i la historiografia i, no obstant això, circulen en l’imaginari col·lectiu dins del camp artístic, fins a promoure una dècada després una visible seqüela amb l’exposició Queloides: Raza y racismo en el arte cubano contemporáneo (Centro de Arte Contemporáneo Wifredo Lam, l’Havana, 2010), que va retre homenatge explícit a les seves predecessores?
Els afrodescendents a Cuba no volen parlar a través de la veu dels altres. Tenen plena consciència de les jerarquies socials que continuen aferrades a un ordre racial en el colonialisme intern. Saben que el seu discurs resulta incòmode i pertorbador per a un Estat que va proclamar fa més de seixanta anys la igualtat de tots els seus ciutadans. Ells en diuen revolució, però verbalitzar implica treure a la llum, desconstruir el sentit que aquest terme i aquest procés han tingut per a les diferents subjectivitats que conflueixen en l’epopeia nacionalista i que a més s’han atrevit a dissentir d’un model totalitari del subjecte nacional, exterioritzant la seva diferència dins o fora de les fronteres de l’illa.
«Uno de los símbolos más notorios de la vieja burguesía, el elitista Havana Biltmore Yacht and Country Club, se reabrió en 1997. El primer club nacionalizado por el gobierno revolucionario y convertido en un “círculo social obrero” en 1960 fue también el primero en reabrir sus puertas, como en el pasado, a los inversionistas extranjeros y sus aliados en la isla.»
Aquesta dada és bastant eloqüent i demostra el gir de les estratègies econòmiques i les polítiques socials a la Cuba postsoviètica, abocada irreversiblement a una situació de mercat en el context global del capitalisme transnacional. Mentrestant, el discurs ideològic del règim es troba parapetat en una prèdica comunista amb tints de sàtira en no aconseguir equilibrar la suposada igualtat de drets i deures, d’accés als béns i de mobilitat social d’una ciutadania cada dia més colpejada per la crisi econòmica i el sacrifici que suposen les alternatives de subsistència, que el cubà denomina «la lluita».
Però als anys noranta detonen les rèpliques d’un discurs sobre el racisme, no només per les tensions econòmiques, polítiques i socials del context històric, sinó que és imprescindible fer una lectura generacional d’aquest fenomen. Gairebé la totalitat dels artistes involucrats en aquestes exposicions són diplomats del sistema d’ensenyament artístic, de l’Instituto Superior de Arte, de l’Academia de Bellas Artes de San Alejandro o de la Facultad de Artes Plásticas del Instituto Superior Pedagógico Enrique José Varona entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta. Enclavaments en els quals des de mitjans de la dècada dels vuitanta van començar a circular textos teòrics sobre el postmodernisme i literatura diversa sobre els discursos artístics entorn de la representació de la diferència. Es tracta d’una generació de creadors que neix ja en l’etapa revolucionària i en molts casos la seva educació és el resultat de la mobilitat social que conquista la població dels estrats populars en els ambients rurals i urbans, sense distinció de races. Es tracta llavors d’una promoció de creadors l’existència dels quals ha transcorregut de ple sota l’empremta del projecte social de la Revolució cubana. A diferència dels seus pares, no havien viscut el règim anterior i, per consegüent, les idees d’igualtat i democràcia racial seran omnipresents en aquests joves. Però precisament per estar en possessió d’un «dret» proclamat i repetit des de la infància més primerenca, és també una generació despullada de l’eufòria del canvi i entrenada per reclamar la seva pertinença i legitimitat ciutadana. Una generació que s’obre a Occident i especialment als Estats Units i al llegat de la lluita racial pels drets civils dels afronordamericans, a contrapel de la mirada unidireccional a Europa de l’Est i el bloc socialista anterior a 1989. És potser la generació més colpejada pel racisme quotidià a peu de carrer i la desigualtat galopant en els noranta, que entén que la resistència i el reclam de justícia és un deure cívic, i que l’art és una eina de denúncia important en un sistema totalitari on l’expressió orgullosa de la diferència passa pel control, la vigilància i, en última instància, la censura del XVIII.
No obstant això, un dels problemes que van enfrontar tots aquests projectes va ser la solitud, la impossibilitat de ser contestats al mateix temps que passava tot i fins i tot més tard, perquè són molt pocs i aïllats els espais compromesos amb el discurs racial dins del camp cultural cubà. Quin context de representació i diàleg tenen aquestes imatges? Com disposa l’aparell institucional la representació d’aquestes veus? Com s’articula la veu afrodescendent dins de la col·lecció del Museu Nacional de Belles Arts on es duran a terme dues de les mostres que analitzarem? Com responen les publicacions especialitzades a aquestes produccions de sentit? Com es projecta aquesta agència en l’esfera pública i quina transcendència tenen aquestes imatges en la població? Potser aquestes derives de la cultura visual entren en diàleg amb la societat civil i els conats d’oposició al sistema que en els últims anys se succeeixen en tot el territori nacional? Des del punt de vista del lloc i la morfologia en el qual apareixen aquests projectes, inserits en els límits i codis del format d’exposició com a dispositiu modern, i subordinats als règims de visibilitat i instrumentacions de la política cultural cubana, a quins supòsits de colonialitat responen aquestes mostres en el seu tracte amb la institució art?