1.4. El parainstitucional
El crític d’art arrelat a Holanda Sven Lütticken introdueix el terme parainstitucional o alterinstitucional per parlar d’una sèrie de pràctiques crítiques i organitzacions diverses que emergeixen a principis del segle XXI i que miren d’alterar els models institucionals del present, submergits molts d’aquests en una creixent dinàmica capitalista neoliberal de la qual es volen protegir. Les possibilitats inclouen nombroses actuacions i experiències relacionades tant amb les institucions de gran escala com amb estructures alternatives de petita escala i innovadores.
Font: https://www.afterall.org/online/social-media_practices#.X32VeW7tZE8.
En el cas de les institucions de gran escala, aquesta mena de pràctiques crítiques parainstitucionals sorgeix a partir, per exemple, de la creació d’organitzacions transinstitucionals, com és el cas de la confederació de museus europeus L’Internacionale (del qual parlem en el tema «El comissariat davant/sobre/per/amb/per/des del context»), o col·laborant amb organitzacions independents que, tal com apuntava Rebecca Gordon-Nesbitt en relació amb les pràctiques institucionals de principis del segle XXI, continuen ajudant a renovar i reactivar les seves pròpies dinàmiques i absorbir maneres de fer més efímeres i lleugeres que els facilita aproximar-se al públic més directament.
Aquestes tendències formaran, segons l’autor, una mena d’estètica organitzacional vinculada més amb la pràctica d’artistes, com Tania Bruguera i el seu projecte Immigrant Movement International, o Fernando García Dory i el projecte Campo Adentro. També amb organitzacions translocals com ara Ruangrupa, un col·lectiu d’artistes arrelat a Jakarta (Indonèsia) des de l’any 2000, però que actua internacionalment participant en exposicions de gran format, com les biennals de Gwangju (2002-2018), Istanbul (2005), São Paulo (2014) o Sonsbeek (2016), per esmentar-ne només algunes. Més recentment, el grup ha estat nomenat director artístic de Documenta 15 (2022). Aquests tres exemples els inclourem de manera més explícita a l’apartat 4.
Lütticken introdueix aquesta dinàmica institucional com un producte de les noves demandes del mercat neoliberal que sempre exigiran més productivitat, abast i impacte públic a les institucions, que responen proactivament a aquesta demanda. En el cas de les organitzacions de petita escala, les possibilitats també són variades, tot i que la majoria de vegades les seves condicions de treball i viabilitat estan més que mai subjectes a una forta precarització, cosa que dificulta enormement el seu desenvolupament i existència a llarg termini.
Sota el terme parainstitucional, Lütticken vol reflectir diverses tendències dels últims anys que comprenen diferents models i pràctiques organitzatives que de vegades disten bastant dels models previs. Sota aquesta noció, el crític es refereix, per exemple, a organitzacions creades per artistes que «no són organitzacions d’art o institucions d’art ni tan sols alternatives en el sentit d’espais dirigits per artistes». El resultat és, segons l’autor:
«Una mena de pràctica estètica generalitzada que es nodreix d’una pragmàtica delimitació de fronteres o de l’explotació de la creixent permeabilitat de les institucions i els camps socials.»
Així mateix, amb aquest terme Lütticken també apunta a organitzacions de petita escala tant a Europa com als Estats Units. Aquests espais creen, en paraules de Lütticken:
«Associacions socials que poden incloure artistes, intel·lectuals i activistes, així com grups que les institucions artístiques rares vegades consideren un públic objectiu, com ara netejadors o refugiats. Aquestes organitzacions també posen una forta èmfasi en les formes pedagògiques i alter-acadèmiques, des de tallers, conferències i seminaris fins a sopars.»
L’element pedagògic té un paper principal en totes aquestes experiències, una tendència que podem emmarcar en el gir pedagògic en l’art i el comissariat i que coincideix amb la progressiva deterioració de l’educació superior i la seva consegüent crisi estructural i sistemàtica.