2. Formes del col·lectiu. Grups, contextos i temporalitats

2.2. Group Material

 «El que es pot veure a gran escala són les forces en desenvolupament. Però el que es pot veure a petita escala, i aquesta és la lliçó de la microhistòria, són les situacions d’incertesa dins de les quals els individus […] intenten orientar-se […]. Per tant, quan escrius macrohistòria, és més probable que treballis amb determinismes, mentre que quan treballes amb microhistòries, has d’entaular indecisions, és a dir, indeterminisme.»  

«La pràctica cultural de Group Material era temporal i les formes emprades, efímeres. Quan el grup va cessar les seves activitats, vaig tenir la intenció de preservar la seva efimeralitat i no de convertir-lo en història.»

Group Material va ser fundat per un grup d’artistes amb la intenció de crear una pràctica col·laborativa amb un fort arrelament en la relació entre art i política. Entre els membres de la formació original (tretze en total) hi havia Julie Ault i Tim Rollins. No obstant això, pocs anys després, el 1981, el grup es va reduir a tres membres i, anys més tard, s’hi van incorporar Doug Ashford (1982), Félix González-Torres (1987) i Karen Ramspacher (1989). Durant els primers anys, Group Material va ocupar una llotja a peu de carrer a l’East 13th Street de Manhattan (East Village), un barri primordialment llatí i empobrit en aquella època, des d’on es va articular una sèrie d’exposicions temàtiques i amb una forta vinculació amb el context veïnal. És el cas d’exposicions com «The People’s Choice (Arroz con Mango)», en què, amb l’ajuda dels nens i nenes del barri, van convidar els veïns del bloc de l’edifici on se situava la llotja del grup a mostrar objectes privats que els agradessin i que fossin importants per a ells. L’exposició es va transformar en «una narrativa de la vida quotidiana, una rondalla popular en què es compartien intimitats sense complexos». (Ault, 2010, pàg. 32).

Després d’abandonar l’espai original, el grup va desenvolupar diferents actuacions a les ciutat que van incloure instal·lacions en diverses institucions i espais alternatius, sales d’exposició en campus universitaris i fins i tot projectes a l’espai públic, majoritàriament a partir d’intervencions en àrees publicitàries. Group Material va aconseguir notorietat i les seves instal·lacions també es van incloure en exposicions internacionals, en destaca la participació a Documenta 8, a Kassel, el 1987. Un dels aspectes més significatius de les produccions del grup es correspon amb el format següent:

«[…] instal·lació densa normalment temàtica i en què es combinaven diversos mitjans i estils artístics amb objectes i artefactes produïts industrialment per formar entorns dissenyats».

L’artista Julie Ault, membre de Group Material durant tota la seva trajectòria (1979-1996), serà la responsable de tornar a examinar, editar i fer públic l’arxiu del grup anys més tard de la seva dissolució. El resultat d’aquesta mirada retrospectiva pren forma en el llibre, Show and Tell. A Chronicle of Group Material (2010), mitjançant el qual es reivindica una lectura activa per recompondre, a partir de la recol·lecció d’evidències, memòries narrades en present, anècdotes quotidianes, l’agència cultural del grup sobre el context i les implicacions polítiques pròpies del període de la seva existència. El llibre funciona com una crònica detallada dividida en projectes i en anys que recull els diversos esdevenirs del grup. A partir de materials tan efímers com ara les minutes redactades durant les reunions col·lectives, imatges retrat del grup i de les seves activitats i la descripció dels projectes que es van portar a terme en diferents emplaçaments de la ciutat, va mostrant una sèrie de decisions que en un primer moment poden semblar insignificants o producte d’un cert «indeterminisme» davant les condicions donades, però que fonamenten les lògiques col·lectives i artístiques del grup. En aquest sentit, el llibre desplega una mena de «microhistòria» col·lectiva a partir de les decisions logístiques relacionades amb l’espai original, amb la nova seu i fins i tot amb l’atreviment, per exemple, de pintar les parets íntegrament de vermell de la segona seu, cosa que els portarà problemes amb alguna subvenció per haver generat sospites relacionades amb la inclinació política del grup; però també a partir de les friccions internes, les sortides i entrades dels molt diversos membres i, finalment, les lògiques curatorials dels projectes que generen. En aquest sentit, l’edició d'Ault sobre l’arxiu del grup ens ofereix una mirada des de la pràctica des d’una posició situada, ja que l’autora no solament va ser membre durant tota la vida activa del grup, sinó que la seva labor artística està molt focalitzada a experimentar amb el format expositiu (instal·latiu), ja que crea un encreuament molt particular entre pràctica artística i comissariat. Per això, Ault ens fa veure també com Group Material avança al llarg dels anys repensant «el propòsit de l’art i l’orientació de les seves institucions» i fa «esclatar les suposicions que dicten què és l’art, per a qui és l’art i què pot ser una exposició d’art» (Ault, 2010, pàg. 32). Entre els seus formats instal·latius més reconeguts, cal destacar una lògica de muntatge basada en l’exploració de la noció de «línia de temps». En relació amb aquesta idea, exposicions com ara «Timeline: A Chronicle of O.S. Intervention in Central and Latin America», al PS1 de Nova York (1984); «Americana», al Whitney Museum of American Art (1985), o «AIDS Timeline», al University Art Museum de la Universitat de Califòrnia a Berkeley (1990) proposen cartografies temporals en el format instal·latiu que conjuguen tant objectes d’art com una altra mena d’artefactes culturals i objectes manufacturats amb la intenció de crear un mapa que mostra la relació de l’art amb dinàmiques complexes politicosocials actives en el període. Com, per exemple, la intervenció per part d’Estats Units a països de Llatinoamèrica i Amèrica Central, les polítiques d’inclusió i exclusió en l’art nord-americà i la crisi de la sida després que passaran deu anys des que es reconegués la malaltia com una pandèmia.