3.3. What, How & for Whom
«Principalment, no estem interessades a explorar l’estructura formal de les organitzacions (xarxes, comunitats, grups, plataformes, etc.), sinó els intents de redefinir les categories de lloc, estat i funció de l’art a l’espai públic. Malgrat que hi ha molts llocs comuns de partida, les pràctiques organitzades i autoorganitzades no són un moviment unificat.»
Font: https://clockshop.org/project/whw-at-clockshop/.
L’equip curatorial What, How & for Whom (WHW), arrelat a Zagreb des del 1999, reclama justament atenció sobre les relacions que s’estableixen entre una iniciativa autoorganitzada i les condicions del lloc des d’on emergeixen. Per als membres del col·lectiu, aquestes dinàmiques entre tots dos generen respostes específiques a partir de les quals pot sorgir un nou llenguatge curatorial. És per això que eviten caure en una generalització de la noció d’«autoorganització». És una manera de reivindicar la necessitat d’avaluar cada realitat basant-se en unes condicions específiques de partida que faran possible la redefinició de la pràctica del comissariat. En el cas de WHW, el col·lectiu sorgeix del context turbulent de la dècada dels noranta, justament
«[…] de les pràctiques col·lectives que emergeixen en el context social i cultural normalitzat i posttransicional de Croàcia arran del conflicte que va seguir a la desintegració de Iugoslàvia, a les fronteres exteriors de la Unió Europea».
El seu treball curatorial també respon a una altra mena de transició que coincideix en el temps, el pas del model productiu fordista al postfordista i el canvi de protocols, formes de relació, cooperació, treball en xarxa, flexibilització que transformaran de manera global l’esfera pública i privada. Aquesta transició comporta la consolidació del capitalisme cognitiu i fins i tot un nou rol per a l’art dins de la transformació del declivi industrial de la dècada dels vuitanta en una nova economia basada en serveis. El treball del col·lectiu sorgeix enmig de totes aquestes mutacions i estableix respostes i intents d’evitar les pressions que se’n deriven, problemes relacionats amb la traïció, cooptació i assimilació que es donen en el seu context més proper, però també en altres contextos internacionals (WHW, Ibid., pàg. 117). L’exposició «Side-effect» (2003), comissariada pel col·lectiu al Museu d’Art Contemporani de Belgrad, posa de manifest aquesta problemàtica i l’estat de la qüestió. Es tracta de la primera exposició després de la guerra que inclourà artistes contemporanis de Croàcia i d’altres procedències. L’exposició també formava part d’una sèrie d’actuacions per part del col·lectiu centrades a reflexionar sobre la noció de «normalització», un procés en què es veien immerses en un context que volia oblidar la guerra dels Balcans i la divisió entre Est i Oest. Aquesta línia de treball mira de generar un procés d’autoreflexivitat, en què elles [les actuacions] també es veien com a part còmplice d’aquests processos de transformació derivats d’una ideologia occidental capitalista neoliberal. Durant diversos anys, WHW va dedicar el seu esforç a reflexionar sobre aquesta noció de normalització i les seves dinàmiques i va generar possibles respostes des del comissariat basades en conceptes com amnèsia col·lectiva, herència antifeixista, relacions amb els monuments, qüestions d’abstracció i modernismes o, fins i tot, exposicions temàtiques com la dedicada a Nikola Tesla, un científic serbi de Croàcia que va emigrar als Estats Units i que, per al col·lectiu, reflectia les contradiccions culturals i polítiques del present a Croàcia i Iugoslàvia immerses en processos violents de construcció nacional i que ignoraven reflexions urgents sobre el període de la guerra i processos traumàtics no resolts de la dècada dels noranta.
Més enllà del treball atent amb les complexes dinàmiques del seu context propi, WHW ha crescut al llarg dels anys a partir de projectes que llançaven preguntes més obertes relacionades amb la denominada identitat europea, la solidaritat internacional i un discurs al voltant de l’eix Est i Oest. En aquest sentit, destaca l’exposició «Collective Creativity», al Kunsthalle Fridericianum de Kassel (2005), dedicada a mostrar pràctiques col·lectives com un reflex de diverses formes d’organització i construcció de sociabilitat. L’exposició oferia justament un retrat del treball col·lectiu artístic i aportava exemples des de les avantguardes, com el dadà, el surrealisme o el fluxus, però sobretot convidava diferents iniciatives d’Europa, Llatinoamèrica, Estats Units i altres contextos a presentar els seus treballs. Tal com apunta el comissari i investigador Paul O’Neill, el projecte es desplegava com
«[…] un acte de bondat, una mostra de solidaritat amb l’esperit general de col·lectivisme compartit per molts dels participants reunits, dels qui el treball conjunt proporcionava un espai potencialment utòpic per al discurs de l’acte-organització».
Un dels punts clau que articulaven l’exposició residia en la durada com a contraposició a experiències més fugaces i producte de les tendències de l’art del moment. El col·lectiu ho expressa així:
«Ens enfoquem en una durada i oposició a les col·laboracions passatgeres, que en aquest moment eren el hype i el que s’extreia de l’anomenada estètica relacional, i que van ser molt discutides en el món de l’art, sovint fins i tot com intrínsecament i políticament efectives i desafiant la implicació de l’art en el manteniment de l’statu quo. Aquest entusiasme, que des de la perspectiva actual s’assembla molt a un cant de l’època, ha perdut gran part del seu atractiu amb el ràpid avanç de la transformació neoliberal els últims anys.»
Aquesta idea també resulta efectiva avui dia, la durada expandida de les estructures autoorganitzades s’oposa a la temptació permanent d’una ràpida assimilació i instrumentalització per part de l’ordre institucional politicoeconòmic, en definitiva, allò que Gordon-Nesbitt apuntava com a contradictori a principis del 2000 en relació amb la representació de l’escena autoorganitzada britànica en exposicions organitzades per un gran museu com el Museu d’Art Modern de París. Enfront de la tendència d’assimilació o elecció que descriu Gordon-Nesbitt, WHW proposa un model autoorganitzat de llarga durada, una pràctica autoorganitzada que s’expandeix en el temps com una manera de desacceleració dels processos productius i reflexius artístics. En aquest sentit, WHW continua treballant en la mateixa línia i, actualment, dirigeix un espai propi a Zagreb, la Galeria Nova; un programa d’estudis, WHW Akademija, també a Zagreb, i més recentment, el Kunsthalle de Viena.