Introducció

La primera Biennal d’Art Contemporani d’Amèrica del Sud (BIENALSUR) es va inaugurar el 2017, el mateix any que ho va fer la Documenta XIV sota el títol «Aprendre d’Atenes», a cura del polonès Adam Szymczyk, incloent-hi com a part del programa una nova seu –temporal– a Grècia. Mentre que des d’Amèrica del Sud es reclamava la dissolució del centre per col·lectivitzar els discursos i desarticular els mecanismes centre-perifèria que s’entrellacen en les narratives del global, a Europa s’articulava un diàleg que reafirmava la dicotomia entre nord i sud en no poder trencar amb la verticalitat històrica del vincle econòmic i social entre Grècia i Alemanya. En tots dos casos, les biennals apareixen com a formes polítiques de l’art on es posen en diàleg el global amb el local amb diferents estratègies i també diferents abastos.

Quins són aquests diferents mecanismes polítics de la biennalització de les arts i quin paper hi fan en les dicotomies entre local i global, centre i perifèria, nord i sud? Quins són els moviments reals que actualment es permeten en el panorama internacional? Quines són les friccions entre el nacional i el transnacional? En funció d’això, quines són les estratègies curatorials emprades per les diferents biennals per traduir aquestes intencions al llenguatge expositiu? La BIENALSUR pren com a punt de partida totes aquestes preguntes, i els seus estatuts fundacionals qüestionen la concepció de territori per traslladar-la al col·lectiu. Per tant, les seves narratives poden ser estudiades des d’una visió interna compartida, cosa que resulta especialment enriquidor per a un acostament als estudis de la història de l’art contemporani, ja que, en general, encara està en construcció.

L’estudi i la teorització entorn de la BIENALSUR implica fer una relectura de les biennals tradicionals des d’un enfocament perifèric i, per tant, ampliar una mica més la comprensió del món. Fer un esforç per repensar què és global, què és local, quins són els discursos que queden inclosos o exclosos en els espais d’exposició de l’art actual, també es tracta d’interpel·lar-nos a nosaltres mateixos i el nostre paper com a agents professionals en actiu, o fins i tot com a espectadors i consumidors d’art. També podem pensar, a partir d’això, quines són les funcions i els papers que compleixen els comissaris en el panorama polític internacional. Elaborar una lectura crítica de les institucions de l’art ens dona eines per entendre les diferents manifestacions artístiques i, en aquest cas, els rols d’aquestes trobades periòdiques internacionals a les quals estem tan habituats i on probablement molts de vosaltres heu acudit alguna vegada.