2.2. Alguns precedents d'avantguarda anteriors a la formulació del comissariat i la seva relació amb la noció de context fins a la dècada dels seixanta
2.2.4. «El gabinet abstracte» (1927-1928)
El Lissitzky, que suggerirà a Malévich de treballar a l’Escola d’Art de Vítebsk per desenvolupar un nou concepte d’educació artística basat en el suprematisme, aporta a la història del comissariat un altre exemple d’avantguarda.
Font: https://lh3.googleusercontent.com/proxy/zysw6rurws6ouygeqrowr3gk0ll4jauoiaupbm7wgjwr-c6cecvcxvrqnpr8rwge7pdjfakreldwudemrtp6fggty4nu90dvnocw6kln0lbxisab_qw.
«El gabinet abstracte» també ens serveix per reflexionar sobre l’avanç del llenguatge de muntatge en l’espai expositiu que directament reclama una relació amb l’obra d’art més dinàmica i situada en el context social i polític que l’acompanya.
La proposta del Lissitzky es realitzarà per a una de les habitacions del Landesmuseum, a Hannover, entre 1927 i 1928, durant la direcció artística d’Alexander Dorner. Aquest darrer va convidar una sèrie d’artistes i dissenyadors a idear en algunes sales del museu nous espais expositius per a l’art contemporani del moment.
La primera invitació a idear un nou espai expositiu va ser per a Theo van Doesburg (editor de De Stijl i col·laborador de Frederick Kiesler, membre també de De Stijl i qui serà molts anys més tard, el 1942, el dissenyador de la Kinetic Gallery (‘galeria cinètica’) per a l’exposició «Art of This Century» (‘art d’aquest segle’), a Nova York, amb el finançament de Peggy Guggenheim i on s’exposaran les obres de Breton, Ernst, Duchamp, Giacometti i Klee.
La segona invitació va ser per al Lissitzky, qui idearà la construcció d’un espai permanent dedicat a la presentació d’art abstracte.
Les intencions darrere del «gabinet abstracte» reclamaven directament transformar la tradicional concepció passiva de l’espectador i de la seva experiència davant l’obra d’art, és a dir, acabar amb tota actitud adormida de l’espectador davant la pintura i mirar de transformar l’experiència artística en una cosa activa.
Les estratègies estètiques i constructives que El Lissitzky va dur a terme per a aconseguir aquesta reactivació en l’espai expositiu es van materialitzar de la manera següent: les parets es van pintar a ratlles fent servir diferents tonalitats de gris i fins i tot va utilitzar llistons metàl·lics entre les diferents tonalitats. D’aquesta manera, s’aconseguia un efecte canviant en la percepció del color de les parets, ja que el seu color passava de blanc a gris i de gris a negre a mesura que l’espectador es movia a través de l’espai. També va dissenyar uns marcs corredors en què s’incloïen quatre obres, de tal manera que només era possible veure-les de dues en dues, és a dir, per veure les altres dues calia fer córrer el marc. Per tant, es requeria la participació activa de l’espectador per veure totes les obres. Així mateix, també va idear unes vitrines amb uns sistemes mòbils que es podien canviar. A més, El Lissitzky proposava (malgrat que finalment no es va fer) instal·lar un sistema d’il·luminació elèctrica que canviés de manera periòdica per aconseguir un efecte visual cinètic entre el blanc, el gris i el negre. «El gabinet abstracte» va ser concebut com un espai dinàmic on es reclamava la interacció de l’espectador, un ambient amb elements mòbils i que, en definitiva, provocava una experiència intensa i diferent de la resta de l’arquitectura del museu que l’acollia.