3.2. Alguns exemples entre comissariat i context a partir de la dècada dels seixanta fins a la dècada dels noranta
3.2.1. Introducció
«La naturalesa de l’art conceptual consistia a qüestionar l’autoritat, a qüestionar-ho tot, especialment la naturalesa mateixa de l’art i el context dins del qual es produïa, es mostrava i es distribuïa.»
En la dècada dels seixanta, en ple desenvolupament del conceptualisme, sorgiran una sèrie de pràctiques expositives fora del context institucional i galerístic dominant implicades directament amb l’evolució de la producció artística que s’estava donant en aquell moment. Nombrosos autors coincideixen a situar l’arrencada de la pràctica curatorial tal com la reconeixem avui dia a la fi de la dècada dels seixanta, una pràctica que sorgeix completament connectada amb la producció artística del moment i que es dirigeix justament a crear nous contextos de producció, exposició i distribució per a les seves noves formes desmaterialitzades. Aquestes produccions i els gestos curatorials que les acompanyen comparteixen un mateix desig per desmitificar no només els contextos institucionals on s’exposa art, sinó també les maneres mitjançant les quals l’art es presenta davant el públic. Seth Siegelaub introdueix l’acció de desmitificar com «una presa de consciència sobre el que s’estava fent i que, per tant, formava part del procés expositiu» (Seigelaub, 2008, pàg. 130). D’igual manera, la crítica i comissària americana Lucy R. Lippard apel·la a la capacitat crítica del conceptualisme com el seu veritable llegat, una crítica que, en la seva opinió, tindrà lloc dins de l’art mateix i que es materialitzarà a partir de la forma abans que dels continguts (Lippard, 2009, pàg. 35), en definitiva, maneres de fer i mostrar que es van sotmetre a un procés de desmaterialització i van donar lloc a una obertura utòpica enfront de les dinàmiques existents del sistema de l’art.
Aquest període serà molt ric en l’àmbit experimental, tant per als artistes com per a les figures del comissariat emergents, i també ho serà a escala contextual, ja que es reivindicaran, en primer lloc, les condicions espaciotemporals de l’emplaçament on té lloc l’exposició i, en última instància, una altra mena de localitzacions. Hi haurà una presa de consciència del lloc, un sentit «local» crític a partir del qual es desenvoluparan pràctiques tant individuals com col·lectives i que, tal com apunta Luis Camnitzer, servirà per «pertorbar i fins i tot sabotejar per complet l’ordenada classificació de l’art» fins al punt de reclamar un terme molt més precís com és el d’art contextual (Camnitzer, en Lippard, 2009, pàg. 44).
A continuació, es proposen alguns exemples que ens situen en l’avanç del comissariat com una pràctica específica que durant la dècada dels seixanta i els setanta creixerà pròxima a les pràctiques artístiques, cosa que crearà un espai nou per a la seva recepció pública. Els exemples que s’inclouen mostren el procés d’experimentació mitjançant el qual el comissariat es conforma amb una pràctica específica en l’art i de com aquesta pràctica es relacionarà amb la noció de context.
Malgrat que, com hem apuntat, la majoria de les accions comissarials d’aquesta dècada emergeixen fora del museu i dels espais institucionals, van tenir lloc alguns processos interessants vinculats a aquest espai institucional que val la pena destacar. Figures com Pontus Hultén en el Moderna Museet d’Estocolm; Willem Sandberg en l’Stedelijk d’Amsterdam; Robert Giron en el Palais des Beaux-Arts de Brussel·les; Knud Jensen en el Museu d’Art Modern de Louisiana, a Dinamarca, juntament amb Alfred Barr en el MoMA de Nova York, durant la dècada dels cinquanta i seixanta van fer avançar el comissariat dins del context museístic i van reconnectar el museu amb els desitjos d’avantguarda per transformar-lo en contextos dinàmics de trobada on allò interdisciplinari oferia un encreuament d’experiències per a una generació que sortia d’un llarg període de recessió, de postguerra i es precipitava cap a l’alliberament sexual i la contracultura.