1. Què és la curadoria i de què li pot servir a un artista?

1.3. Elements per llegir una curadoria

Lucas Ospina és un artista i professor colombià que de vegades també ha fet de curador. Escrivia –i era molt crític– sobre el rol dels curadors en el sistema de l’art. El 2007 va publicar el text «Arte y oficios: curaduría y gestión cultural (en XXXIII tesis)», en què fa una dura diferenciació entre el paper crític del curador i la tasca burocràtica i complaent del gestor. La tesi número XIV pot servir d’exemple:

«XIV. La curadoria és tan transgressora com l’art: transforma els gèneres dels quals inicialment parteix / Els gestors culturals mai qüestionen el gènere, els límits dins dels quals s’emmarquen. I mai són víctimes de censura: ells mateixos s’autocensuren.»

El text d’Ospina assenyala una mena de manament curatorial que resulta enriquidor per discutir sobre la pràctica. També ajuda a entendre que no tota exposició o projecte artístic és una curadoria. Un artista no necessita un curador per fer una exposició. A tall d’exemple, el premi Luis Caballero de Bogotà funciona per convocatòria i una grup de jurats selecciona les propostes nominades que després s’emplacen a la ciutat. No cal que els projectes es relacionin o es diferenciïn entre si en una narrativa coherent.

D’altra banda, moltes vegades els curadors no necessiten artistes. És a dir, la curadoria no només s’exerceix sobre «obres» o el treball amb artistes. Hi ha curadoria de moltes disciplines diferents. De totes maneres, no podem considerar que qualsevol procés de selecció es converteix en curadoria (curador gastronòmic, de viatges, etc.). Des de la meva òptica, és una cosa que correspon, únicament, a l’àmbit de les pràctiques artístiques.

Què ha de tenir una curadoria perquè se sostingui a si mateixa? No és una pregunta fàcil de respondre. Com es pot diferenciar una curadoria d’una altra? Com puc jutjar un treball curatorial aliè? Per proposar una anàlisi sobre una curadoria em faig les preguntes següents:

Quin problema, argument o tema presenta la curadoria?

De quina manera em proposa un punt de vista contemporani?

Quina és la relació entre la idea central de l’exposició i els objectes que exposa?

Com està construït el relat? És a dir, quina és la relació entre els objectes?

En primera instància hi ha l’originalitat, contundència, necessitat de la posició de la curadoria. El 2018 vaig tenir l’oportunitat de veure una exposició al Centre Contemporani d’Arquitectura a Montreal, Canadà, titulada Our Happy Life: Architecture and Well-Being in the Age of Emotional Capitalism (‘La nostra vida feliç: arquitectura i benestar en l’era del capitalisme emocional’) que explorava diversos assumptes relacionats amb com les emocions regeixen la vida a les ciutats i al consum. Les peces que la formaven potser no tenien un valor excepcional, perquè eren objectes de la quotidianitat, però les idees i reflexions que proposava sí que en tenien, a més de les preguntes i dilemes que presentava, molt pertinents. A tall d’exemple, apareixien en l’exposició informes de diferents entitats internacionals que creen escales per mesurar l’estat emocional dels països. Aquests informes serveixen per controlar la capacitat adquisitiva de les nacions. És a dir, allò que en aparença sembla informació supèrflua (com pot ser saber quin és el país més feliç del món), serveix per a la presa de decisions entorn de la inversió estrangera o per controlar els mercats capitalistes. L’exposició mostrava amb fotografies, mòbils, claus de seguretat i plans arquitectònics la manera com les emocions estan íntimament lligades al consum.

En segona instància, hi ha la qüestió de si l’exposició es queda en un discurs molt erudit i sofisticat però la narrativa és pobra en recursos. Amb això em refereixo al fet que els textos prometen un gran desenvolupament conceptual que no es reflecteix en l’exposició perquè la posada en escena i els continguts no es corresponen amb la grandiloqüència del discurs. És a dir, de quina manera l’enunciat es materialitza a través d’imatges, textos i tot tipus de recursos possibles? Quin és el recorregut que ens proposa la curadoria? Quin és el grau de llibertat i de responsabilitat que ens dona com a espectadors seus? Però a més d’aquesta relació vertical, si es vol, entre un gran tema o problema i els subrelats i els seus components, també existeix una relació horitzontal que s’estableix entre els components. Hi ha ritmes diferents? Hi ha sorpresa, contradicció, diverses emocions?