2. Maneres de fer i casos d'estudi

2.3. Representacions de la nació

Materialitzar el present: «Velorios y santos vivos». Comunitats negres, afrocolombianes, raizals i palenqueres (2008)

Fa una mica més de deu anys vaig tenir la sort de participar com a cocuradora en un projecte que va desafiar la curadoria tal com la coneixia fins al moment, perquè em va formular preguntes que encara intento resoldre sobre la relació del coneixement sobre el museu especialitzat amb altres tipus d’experteses que no depenen de la legitimació acadèmica. L’exposició es va dur a terme al Museu Nacional de Colòmbia i va representar, per als que hi treballàvem i per a les comunitats a les quals es deu el museu, una oportunitat per generar reflexions profundes sobre els museus nacionals, així com sobre els estereotips, les exclusions, la discriminació i el racisme (tant que vaig decidir fer la meva tesi doctoral sobre el cas d’estudi de l’exposició, la manera com es va elaborar i com va ser interpretada).

Arribats a aquest punt, m’agradaria centrar-me en alguns aspectes curatorials. En altres moments també he tractat la relació entre els objectes i el patrimoni. La curadoria va partir del principi d’incloure, a la sala d’exposició característica de la lògica de l’espai en blanc, un seguit d’objectes de la vida quotidiana que es van «sacralitzar» , ja que es van modificar el seu significat per a l’exposició mateixa. Una ampolla de Coca-Cola o un mòbil van canviar d’ús i es van inscriure com elements necessaris per dur a terme rituals mortuoris de diversos grups afrodescendents del país.

Altar de levantamiento de paño armado, Moraima Simarra, Palenque de San Basilio. Sofía Natalia González (2008)
Font: https://fondojaimearocha.com/velorios-y-santos-vivos/.

Els objectes van ser disposats d’acord amb una narrativa dividida espacialment entre l’espai sacre i profà (durant l’exposició, algunes persones de comunitats negres ens van assenyalar que fins i tot aquest espai profà entra en la dinàmica del sacre també). Es va utilitzar la seqüència dels ritus que esdevenen davant la mort per organitzar fotografies i objectes entorn dels rols que compleixen membres de comunitats negres, afrodescendents, palenqueres i raizals i els instruments que utilitzen, així com altars que es realitzen d’acord amb la comunitat i la seva localització geogràfica i el moment del ritual. Totes les comunitats implicades eren afrodescendents però ells mateixos van decidir anomenar-se d’una altra manera. És per això que va caldre incloure aquestes autodenominacions. Aquestes formes d’identitat estan íntimament relacionades amb els territoris que habiten i les històries particulars de la seva ocupació.

L’exposició suggeria una narrativa complementària mitjançant la qual les relacions de certes comunitats amb els sants i la verge formen part d’un entramat complex de cosmogonies lligades a la relació amb els morts. L’exposició va fer ús d‘eines de l’art com pedestals i fitxes tècniques, per desafiar les nocions de l’etnografia dins del museu. Li vam voler donar un altre estatus que no fos només el d’un exercici per mostrar una recerca de camp.

La curadoria va ser el resultat de la suma de sabers de persones de Bogotà, de les comunitats representades que es van visitar en diferents zones del país, del saber antropològic i del museològic. El primer pas per arribar-la a fer va ser el consens sobre el tema a treballar entre persones del museu i especialistes acadèmics que havien treballat durant dècades amb comunitats afrocolombianes. L’èmfasi en rituals mortuoris no va ser ben rebut per part de totes les persones afrodescendents, algunes d’elles van considerar que aquesta sacralitat no tenia lloc al museu, que era un espai institucional i aliè. No obstant això, pels qui hi van accedir, els va permetre donar a conèixer i fer visible la riquesa espiritual, cultural, social i fins i tot política d’aquestes poblacions. Aquests desacords formen part de les discussions entorn de la representació. És a dir, què es representa i qui ho fa.

La selecció de la temàtica a treballar es va acordar de manera que complia diversos requisits. D’una banda, permetia elaborar el concepte de «petjades d’africanitat» que havien treballat Nina S. de Friedemann i l’antropòleg Jaime Arocha, que formava part de l’equip curatorial, mitjançant el qual s’entén que si bé han passat uns quants segles des de l’esclavització de poblacions africanes a Amèrica, encara persisteix en rituals i pràctiques una memòria anterior al segrest.

D’altra banda, es tracta de rituals que no només estan en modificació per l’homogeneïtzació, el mestissatge, el reemplaçament de rols com a producte de la «modernització», sinó perquè les poblacions afrodescendents han estat victimitzades en un percentatge superior a la resta de la població en el conflicte armat intern dels últims seixanta anys, amb l’excepció de les comunitats indígenes, també victimitzades desproporcionadament. Els actors armats (legals i il·legals) en moltes ocasions han impossibilitat el ritual tot i saber la importància que tenia. Finalment, el tema seleccionat permetia fugir de certs estereotips, encara que al final es van acabar retirant alguns dels relacionats amb l’ús de la música en les commemoracions mortuòries donada la dificultat que existeix en la cultura occidentalitzada per entendre la interpretació de la música i el ball en contextos de dolor i dol.

La selecció d’una temàtica tan àmplia va portar a la creació d’un espai de reunions a Bogotà on es van discutir subtemes i es van organitzar els viatges pels territoris. Aquest treball de camp va llançar l’ordre i la disposició d’objectes i instal·lacions en l’exposició, i la seva posterior producció amb les persones dels diferents territoris. També va definir la programació, que va consistir en una diversitat de presentacions intergeneracionals de músiques tradicionals i contemporànies per explicar una multiplicitat d’expressions heterogènies de tot el país.

El catàleg de l’exposició va incloure la recerca duta a terme per a l’exposició i textos històrics redactats per especialistes sobre les regions que incloïa la mostra, així com una reflexió personal sobre l’elaboració de l’exposició i les seves implicacions per al museu. Aquesta reflexió, després la vaig incorporar al meu treball de tesi doctoral, en el qual parlava d’un «darrere la càmera», de com s’havia dut a terme la recerca curatorial, les tensions i desacords propis d’aquests processos i els aprenentatges per al museu sobre la necessitat d’obrir espais per treballar en conjunt amb comunitats que històricament han estat marginades.

L’exposició no va poder desenvolupar un discurs històric que hagués representat una gran aportació. No obstant això, es va tractar d’un projecte que va reflectir un present en transformació, la qual cosa, pel museu, va significar un repte i un aprenentatge entorn del temps del museu, és a dir, va desafiar la idea que tant el museu com la curadoria es desenvolupen sobre el passat.

Malgrat tots els esforços, hi va haver un debat que no es va poder superar i que té a veure amb la participació de les comunitats en l’exposició. Algunes persones afrodescendents de Bogotà van considerar que el museu no havia consultat a persones que veritablement representaven les seves comunitats. Efectivament es va treballar amb coneixedors i coneixedores però que no tenien una representació política o burocràtica. Aquest assumpte de la representativitat no va quedar resolt. L’altre assumpte té a veure amb els graus en què s’hi va participar. A un extrem de l’espectre hi ha la notificació, és a dir, explicar a un grup de persones que es feia un projecte sobre aquesta comunitat de certes característiques. En el cas dels grups ètnics a Colòmbia, hi ha mesures que obliguen l’Estat a fer consultes amb aquests grups. Des de l’altre costat de l’espectre es podria pensar que és un projecte que es desenvolupa autònomament per un grup, és a dir, on el museu no interfereix i deixa tot el procés de presa de decisions en mans del grup que farà l’exposició o programa. Al mig hi ha múltiples possibilitats de cooperació i col·laboració.

No deixa de ser un assumpte problemàtic, per exemple, que hi hagi pocs professionals de la curadoria o la museologia de diferents procedències ètniques a Colòmbia. El camp del museu té tendència a l’homogeneïtzació. I aquest projecte evidencia aquestes problemàtiques, tot i que per al procés es van poder vincular joves afrodescendents, això no va tenir cap continuïtat en el treball del museu. Quant a la curadoria, si bé es va comptar sempre amb la participació de persones afrodescendents amb qui vam parlar, les decisions finalment no les van poder prendre elles.

Els reptes d’aquesta exposició temporal encara no s’han superat. El més important té a veure amb la incorporació de les poblacions afrodescendents en les narratives del museu. El projecte va respondre a un reclam real sobre l’absència dels relats, peces i narratives afrocolombians al Museu Nacional de Colòmbia. Si bé hi ha hagut avenços significatius, les narratives de la multiculturalitat on es pretén una inclusió de tots els grups socials poden generar una invisibilitat de la diferència o de l’experiència puntual de certs grups com les comunitats negres o afrodescendents envers de la d’uns altres com ara les ètnies indígenes. No obstant això, un aspecte molt positiu d’aquest treball es va traduir en una exposició itinerant que va visitar les comunitats participants i després moltes altres, incloses les que no eren afrodescendents.