2.5. «Voces para transformar a Colombia» (2018)
Construcció de la narrativa
El 2009, el Museu Nacional de Colòmbia va publicar un fulletó que té una sèrie de formats i pautes mestres molt útils sobre l’exercici curatorial en els museus. Sobre els instruments de qui exerceix la curadoria em voldria aturar un moment en el guió curatorial que «es desplega com un recipient i un ordenador de les idees que els investigadors i curadors tenen i desitgen expressar en una experiència espacial-sensorial-museística». Aquest guió rep diferents noms d’acord amb el seu abast i propòsit. El component més conceptual del guió normalment rep el nom de «científic» i aquell document que té desenvolupament de continguts i pautes de disseny es coneix com «museogràfic». Vèiem anteriorment aquest assumpte de separar la teoria de la pràctica com alguna cosa qüestionable. Tot guió és científic quan ha de proposar formes de coneixement, experiència, comunicació i aprenentatge. En alguns casos, resulta imprescindible un desenvolupament profund del guió científic. És el cas del guió per al Museu de Memòria de Colòmbia que sorgeix com a part de les iniciatives de reparació simbòlica de les víctimes de conflicte armat a Colòmbia, d’acord amb la Llei de víctimes i restitució de terres del 2011.
En les línies conceptuals desenvolupades per al museu es va incloure un apartat sobre el guió que desenvolupa temes, missatges i eixos narratius. El text que al·ludeix als eixos curatorials descriu:
«Els eixos narratius Cos, Terra i Aigua teixeixen els continguts descrits en el guió museològic així com en el recorregut del museu, la seva programació i aposta pedagògica. La història que el MNM (Museu Nacional de la Memòria) explicarà des d’aquests eixos és com la història del país es teixeix tant per la guerra i les violències com per les iniciatives de pau, les resistències, les reformes polítiques i els processos de pau.
Els eixos narratius possibiliten una manera d’explicar aquesta història: són una manera d’entrada del visitant a l’experiència del museu, un subjecte narratiu que dona testimoniatge sobre el passat, el present i el futur, i un lloc analític conceptual des del qual s’expliquen les característiques, els repertoris i les causes de la guerra. Si bé cada eix narratiu pot explicar la història des d’un lloc específic d’experiència o d’emplaçament de la mirada, aquests s’interrelacionen i complementen de la mateixa manera que terra, aigua i cos estan connectats amb el paisatge i conformen un ecosistema tant de materialitats com de relacions entre éssers vius, cicles de vida, transformació, mort i maneres de viure, actuar i concebre el món.
L’opció d’aquests eixos narratius fa possible posar el relat de la guerra en un entramat històric, humà i cultural, i alhora relatar i explicar de manera relacional les modalitats de violència, els actors de la guerra, les dinàmiques regionals i les experiències, percepcions i respostes de les comunitats i grups socials.
La terra i el territori, els cossos d’aigua com ara rius i pantans i el cos/persona poden narrar la guerra des d’una materialitat i una geografia: un territori situat en un lloc determinat de la geografia nacional sofreix afectacions específiques associades amb el desarrelament i la destrucció i revela lluites històriques per l’accés i defensa de la terra i l’autonomia; un cos d’aigua –com un riu– passa per llocs insignes de la guerra, i per ell circulen tant cossos com objectes del terror, com les anomenades caravanes per la pau; un cos humà que resideix en un cert lloc porta inscrites les petjades de la violència i dona veu a les històries personals i col·lectives sobre el dia a dia de la guerra i sobre els projectes de construcció de pau i democràcia.
Les maneres com ens relacionem amb la terra i els territoris, amb l’aigua i amb el cos-persona expliquen maneres de construir cultura i identitats, de sentir i viure el món, així com maneres de concebre’l i explicar-lo des de la política, el coneixement ancestral, l’espiritual i el simbòlic.
La relació que les persones, les comunitats i els grups humans tenen amb la terra, l’aigua i els seus cossos integren aquestes materialitats en el teixit dens de relacions socials que inclou éssers humans i no humans, pràctiques culturals i polítiques que defineixen el seu sentit de pertinença i identitat, i un ampli repertori de pràctiques que reconstrueixen les relacions i resisteixen les violències letals. Per a grups indígenes, comunitats negres i la gran població camperola del país, terra i aigua construeixen identitats i entrellacen sentits de l’ésser com a persona. La guerra, sens dubte, ha deixat profundes afectacions sobre la terra, l’aigua i el cos, i els relats que es poden sentir construiran memòries diverses del dia a dia en la guerra.»
Una de les primeres tasques que vaig assumir el 2016 va ser ajudar l’equip de museologia del Museu de Memòria de Colombia en l’exercici de pensar i desenvolupar una narrativa pròpia per respondre a la necessitat de generar un relat sobre el conflicte armat al país en clau de reparació simbòlica. Un dels fruits va ser l’exposició «Voces para transformar a Colombia» que es va dur a terme a la Fires del Llibre de Bogotà i la Festa del Llibre de Medellín (segona ciutat més gran de Colòmbia).
L’exposició no va constar només d’una mostra museogràfica, sinó de tot un museu en escena. Per fer-ho es va dissenyar una escenografia temporal de 1,450 m2 i un espai addicional de 200 m2 per a la construcció d’un teatre. El projecte va ser el resultat del treball de centenars d’aportacions i de la participació que es va sintetitzar en el treball de curadors, artistes, víctimes, arquitectes, dissenyadors, entre molts d’altres. Puntualment, el rol curatorial va implicar treballar amb persones de professions, sabers i històries de vida de tota mena. Per poder treballar aquest tipus de projectes també cal estar obert a l’aprenentatge constant, a la humilitat, a la negociació, a l’intercanvi i al treball amb altres persones.
Els eixos narratius descrits a dalt, fruit del treball curatorial, van ser desenvolupats per a l’exposició «Voces». Els guions de l'exposició van desenvolupar aquests postulats conceptuals en casos d’estudi entorn de vint territoris a Colòmbia, realitzats amb comunitats i individus. Cada cas contenia instal·lacions amb vídeo, àudio, fotografia, escultura, murals, cartografies, dibuixos, històries gràfiques, entre altres possibilitats.
Font: Juan David Laserna.
Font: Juan David Laserna.
Font: Juan David Laserna.
Font: Juan David Laserna.
Aquest guió va incloure els textos expositius, ús de suports museogràfics com ara xifres, mapes i altres dispositius, a més de peces amb unes mesures i formes de muntatge pròpies. En general, al final de l’exposició es fa un guió que inclou les versions definitives de PDF corregits, de peces audiovisuals produïdes per assegurar-se que tots els continguts finals es deixen plasmats en una memòria expositiva.
La pregunta pel lloc de la curadoria en aquests processos no ha estat un tema que s’hagi estudiat a fons, malgrat que se sol associar la necessitat de reparar les víctimes d’un trauma amb algun tipus de monument o museu-memorial, és a dir, amb emplaçaments commemoratius. No obstant això, no existeix una fórmula ni un gènere de museus «de reparació». Tal com analitzàvem per al cas de «Velorios y santos vivos», la curadoria s’erigeix com un espai de negociació de sabers i necessitats. En el cas de la reparació simbòlica, es tracta d’un conjunt d’iniciatives en les quals hi ha d’haver representades les víctimes, però el pes de la representació no pot recaure damunt seu. Seria absurd pensar que a més del que han patit i hagut d’aguantar milions de persones, s’esperés que també són elles les responsables de la seva reparació.
En l’assumpte de la participació de víctimes i no víctimes, constatem que participar de manera directa i no només consultiva en processos de l’elaboració de peces i relats és una forma de dignificació i, en molts casos, de recuperació del bon nom i d’històries de vida. Poder participar en processos de creació i també de reconeixement i visibilització va resultar de gran importància per a molts participants.
Així, aquí cal exercir una curadoria generosa, que deixi l’ego de banda. No per altruisme, sinó perquè així ho requereix la llei. La reparació simbòlica no s’aconsegueix amb discursos curatorials autocontinguts: s’aconsegueix construint ponts entre les víctimes, entre víctimes i no víctimes i entre diferents actors d’un conflicte armat.
Sobre aquest tema, hi ha altres reptes que fins i tot la curadoria que es desenvolupa en l’àmbit dels drets humans ha d’assumir. Això té a veure amb el repte de com involucrar la societat en una reflexió col·lectiva sobre responsabilitats i agència davant de la violació de drets humans. A Colòmbia el conflicte armat intern s’allarga durant més de sis dècades. No es pot dir que hi hagi cap racó o família que quedi fora d’aquesta història. Així mateix, hi ha responsabilitats de diversos actors armats (legals i il·legals), civils (empresaris, funcionaris públics, polítics), i d’altres que si bé no van participar directament en el conflicte armat els hem viscut moltes vegades en resignació.
La curadoria en aquest camp s’erigeix com una forma d’activisme, de mobilització social, de mobilització emocional, de promoure transformacions de creences, de comportaments. En aquest sentit, en aquest mòdul hem passat des de nocions molt bàsiques d’una funció curatorial sobre el camp de les arts, a unes altres que s’interroguen pel caràcter polític i ideològic de la representació del passat i totes les possibilitats que caben d’un nivell a un altre. Tota subjectivitat curatorial requereix de posicions ètiques fermes, envers l’ofici, envers l’obra dels artistes, però també envers els i les altres persones amb qui treballem. En el cas de la curadoria de drets humans, això és molt més evident i més sensible. Les comunitats i les persones vulnerades posen les seves vides a les nostres mans i, per tant, assumir la curadoria està per sobre de qualsevol manual de gestió curatorial.
Per tancar aquest mòdul volia referir-me als aprenentatges durant l’exercici curatorial. Cap enriquiment de la labor està exempta de trobar crítics que, moltes vegades, no dubtaran a l’hora de convertir els seus desacords en assumptes personal. En altres ocasions, hi haurà persones que –amb un ànim més constructiu– podran presentar les seves objeccions. En tots dos casos, cal estudiar bé aquestes opinions per veure quines aportacions es podran tenir en compte i quines caldrà rebutjar. Per últim, tant artistes com curadors treballem en escenaris polítics i, inevitablement, coincidirem en algun moment amb persones que tenen posicions oposades a la nostra. Però això també és el que fa que l’ofici sigui interessant, dinàmic i canviant. Que les seves fronteres siguin difuses i no puguem donar una definició exacta de l’ofici curatorial i que, en canvi, estigui en constant definició, és el que fa que després de vint anys d’aprenentatge, jo encara senti que tinc molt camí al davant.