1.1. Introducció
Des de fa uns quants anys tinc per costum començar les classes de curadoria per a estudiants d’art amb una afirmació que pot semblar antipedagògica: la curadoria no es pot ensenyar, però es pot aprendre. Ho dic per la meva experiència, després de treballar gairebé dues dècades en museus, i per un text que em va resultar revelador perquè posa paraules a la forma com jo «vaig esdevenir» curadora, Educando a Frankenstein escrit pel curador mexicà Cuauhtémoc Medina.
En aquest text, Medina addueix que a pesar que existeixen programes per professionalitzar l’ofici del curador, la curadoria es resisteix a ser regulada. Per tant, no seria correcte definir-la com una professió sinó com una funció que es caracteritza justament per incloure una diversitat de rols, posicions i accions. El curador no desenvolupa sempre una mateixa metodologia. És Frankenstein perquè està fet de trossos de diferents professions i sabers. En aquest punt demano a un estudiant que dibuixi un Frankenstein i comencem a posar nom a les diferents parts que podria tenir aquest «monstre»: gestor cultural, museògraf, relacionista públic, comunicador, investigador, activista, marxant, buròcrata, etc. Els oficis que pot assumir el curador són diversos.
Cada projecte té una naturalesa diferent i, per tant, la manera com s’exerceix la curadoria canvia amb el temps. Pot ser una proposta de recerca en la qual altres persones assumeixen rols de producció, gestió de recursos, divulgació; o pot ser un projecte que impliqui que els qui estiguin al capdavant de la curadoria s’encarreguin de tot el procés.
L’única cosa que Medina recomana mantenir constant és la manera de negociar. Un estudiant ho va explicar d’una manera que em va semblar molt encertada: cada curador no negocia la seva subjectivitat. Això és el que fa que cadascú tingui la seva manera de fer, la seva empremta personal.
Els orígens del terme ja són un lloc comú, però val la pena repassar-los breument. Guarir està emparentat amb el verb cuidar. És per això que durant molt temps els curadors van ser les persones encarregades de les col·leccions d’un museu. Avui dia, les tasques de cuidar les col·leccions poden estar reservades als que exerceixen la conservació com a professió, mentre que els curadors són investigadors i creen relats per a la seva escenificació. No obstant això, la curadoria com la coneixem avui dia va tenir un desenvolupament creatiu fa relativament poc, a la dècada de 1960, quan es van produir canvis radicals en les pràctiques artístiques.
Aquesta curadoria contemporània consisteix en una pràctica basada a fer-se preguntes des del present. Els seus orígens són més propers a allò que els artistes d’avantguarda com Marcel Duchamp van fer amb l’espai expositiu que amb la història mateixa de la curadoria de museu.
De fet, les històries de la curadoria ressenyen l’obra 16 milles de corda com un antecedent.
Font: https://www.tate.org.uk/research/publications/tate-papers/22/duchamp-childhood-work-and-play-the-vernissage-for-first-papers-of-surrealism-new-york-1942.
L’obra de Maurizio Nannucci Tot art ha estat contemporani ens recorda que els que participem de les pràctiques artístiques ens fem les preguntes des de l’ara. Faig servir aquesta al·lusió per exemplificar que la curadoria contemporània no és sobre art contemporani. El que resulta rellevant és que la interrogació sigui important per a nosaltres ARA. Així, tot passat està subjecte a una constant revisió curatorial.
Font:https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/7e/maurizio_nannucci,_all_art_has_been_contemporary.jpg i https://es.qwe.wiki/wiki/Maurizio_Nannucci.
Ser curador és més un esdevenir que una garantia donada per l’educació formal, és un ofici estimulant que es reinventa de manera constant.
En això també coincideixo amb Medina. Personalment, cada projecte curatorial és la cerca d’una solució parcial a un problema, però també l’oportunitat de reprendre, reinventar o modificar una manera de fer, una metodologia, un grup de treball, una narració, crear o renovar relacions amb artistes i investigadors d’altres professions.
Alguns artistes senten una profunda desconfiança envers els curadors. Ja sigui per experiències desagradables del passat o per rumors que afirmen que qui exerceix la curadoria és una mena de vampir que s’aprofita dels artistes. Saber de curadoria no vol dir que calgui convertir-se en curador. El primer que cal preguntar-se és de què li pot servir a un artista saber sobre aquesta pràctica. Les possibles respostes van més enllà de l’«autocuradoria» de la seva obra o saber com interactuar amb curadors perquè no es presentin relacions jeràrquiques o abusives.
Possibles respostes a la pregunta de per a què serveix poden ser: pensar la curadoria com un sistema per generar connexions entre imatges, disciplines, artistes, no artistes o com una manera de conèixer un context. També pot ser una manera d’establir una relació entre art/artistes, curadors, espai i públics. Fins i tot per pensar la curadoria com a obra, és a dir, com una pràctica de generació de coneixement que està inscrita en la pràctica artística. Durant aquest mòdul, aquesta ha de ser una pregunta constant: què pot aprendre un artista si, com assenyala Medina, la curadoria no es pot ensenyar, i com en pot enriquir la pràctica, tot i que, en aparença, no tingui res a veure amb l’exercici curatorial.
La meva labor consisteix en fer evident que la curadoria és un sistema per construir narratives a partir de relacions i connexions. El dibuix d’una constel·lació o un rizoma és adequat per explicar de què tracta la labor curatorial. També ens ho podem imaginar com un cercle en el qual s’assenyalen punts que estan connectats. La curadoria és creació de relats. El que varia són les maneres infinites en què aquests relats poden estar elaborats i emplaçats.
Altres analogies comunament utilitzades per entendre l’ofici del curador és el director d’una orquestra o el guionista de cinema. Hi ha qui defineix la curadoria com la labor d’un artista. Gustavo Zalamea, artista colombià, professor universitari, gestor i. de vegades curador, també va respondre a la pregunta: «És un artista, el curador?»:
«Em sembla que en l’àmbit de la curadoria també els rols tendeixen a creuar-se. Avui molts artistes són alhora curadors. Encara que jo crec com ja he dit, que el treball crític exigeix una dedicació de temps complet. El curador és un crític encara que no li agradi admetre-ho, encara que estigui lligat a una institució, encara que prefereixi amagar o dissimular l’essència de la seva labor sota una paraula-màscara, més neutral, menys agressiva […] diria que el curador o crític desenvolupa un projecte, arma una exposició i uns esdeveniments complementaris, aplega un conjunt i opera com un artista, establint un dispositiu complex que es pot considerar com una obra de relació, una obra col·lectiva, dirigida i produïda per un equip encapçalat per ell mateix. Així que, des del punt de vista de la producció, el crític pot ser considerat un artista […] Però per mi, el que realment importa és que tant els artistes com els crítics puguin tocar una qüestió clau: com iniciar altres persones en el descobriment de l’art, en l’espurna que inicia l’incendi.»
L’artista colombià Humberto Junca, que també ha fet curadoria, revela una altra posició:
«Li responc així: quan faig una obra d’art, tinc tot el control del que estic fent, em llanço de cap a aquest projecte sempre personal. És una cosa meva, encara que parteixi de referents externs o que estigui influenciat per un director de cinema, un músic o un altre artista. La curadoria, en canvi, per mi és una cosa molt més operativa, gairebé «administrativa». En algun taller de curadoria que vaig fer insistia als assistents que la curadoria consistia en assenyalar les igualtats en un conjunt que sembla totalment dissímil i heterogeni… o al contrari: assenyalar les diferències en un conjunt de coses que semblen iguals. Ara, és molt ric, molt agradable que se t’atorgui com un poder i puguis convidar la gent que vulguis i mostrar les coses que vulguis i assenyalar les relacions o els contrapunts que semblin necessaris; però m’agrada més transformar objectes, ser l’artista escollit pel curador.»
Independentment de la definició, el que fa que l’ofici del curador sigui interessant és canvia i es redefineix de manera constant. I que permeti arribar a pocs acords. Hi haurà qui assumeixi el seu ofici amb un esperit més operatiu i qui ho assumeixi com s’assumeix la pràctica artística. Sempre es pot reinventar tot, encara que les preguntes siguin les mateixes.
Les maneres en què els curadors inventen narratives i connexions són múltiples. Per exemple, en l’edició número 33 de la Biennal de São Paulo el 2018, el curador Gabriel Pérez-Barreiro va convidar set artistes a fer curadories a partir d’«afinitats afectives», com va anomenar el seu projecte. Així, cada artista va posar en diàleg obra pròpia amb obres d’altres artistes, més projectes inclosos pel curador. Una altra manera de fer connexions la va presentar Alejandro Martín a Colòmbia. Des del 1940 es duu a terme un «Saló» d’artistes a Colòmbia, la forma dels quals ha canviat en les vàries dècades de subsistència. Avui dia té un model similar al que s’associa amb una biennal, encara que no es realitzi cada dos anys. El Ministeri de Cultura selecciona un director artístic o diversos curadors a partir de propostes o per invitació directa. Per a l’edició de 2019, Martín va convidar sota el paraigua conceptual “«el revés de la trama» vuit curadors (que alhora són artistes) i col·lectius per desenvolupar la seva interpretació i curadoria a partir de la temàtica comuna. El saló es va configurar a partir d’aquestes curadories, incloses les de Martín, que van incloure exposicions, la pàgina web de l’esdeveniment i una nodrida programació (xerrades, recorreguts, tallers). Un component central va ser la Càtedra Performàtica, que va concentrar tres dies de taules rodones, performances, xerrades i tallers.
Així, la curadoria es defineix a partir de la pràctica mateixa. Per això, és fonamental saber, veure i visitar curadories, exposicions, museus i altres esdeveniments en els quals es dona vida a la labor curatorial. Així mateix, per saber de curadoria cal fer curadoria. Sostinc que és un ofici que es coneix en la pràctica i per al qual no s’ha d’aplicar la divisió entre teoria i pràctica perquè una i altra es nodreixen mútuament. No obstant això, un curador que no hagi reflexionat sobre la seva pràctica és un curador. Un curador que només hagi reflexionat sobre la pràctica no és un curador.