2.1. Introducció
A la secció anterior em vaig referir a reflexions sobre la pràctica curatorial en general com un ofici dinàmic i en constant evolució d’acord amb els contextos on es desenvolupa. En aquesta secció parlaré d’alguns casos d’estudi en els quals he participat com a curadora, cocuradora o coordinadora del projecte general. Aquests casos tenen la intenció de mostrar la diversitat de maneres de tractar un problema i les diferents metodologies per fer-ho, així com els resultats i reptes.
En la meva pràctica curatorial hi ha preguntes que no es resolen i cada curadoria és una resposta parcial a aquesta pregunta. També he pogut desenvolupar alguns conceptes, entre els quals destaco la precarietat, que comprèn altres idees d’igual importància com la inestabilitat i la contaminació, que no apareixen com a temes visibles en els continguts curatorials, però que es manifesten en les decisions preses per emplaçar els projectes o sobre com s’inverteix el pressupost.
Quant a la noció de precarietat, en parlaré en relació amb el projecte de l’artista Thomas Hirschhorn. La primera vegada que vaig explorar la precarietat va ser amb la cocuradoria Museo efímero del olvido:
«El Museo efímero del olvido no busca preservar. Així com l’esperit del Musée Précaire, cerca ser una plataforma de trobada. Encara que el constitueixen les propostes, és més que la suma de totes elles. Vol fer visible no només el que la memòria recorda i oblida sinó els mecanismes mitjançant els quals aquesta funciona. El Museo efímero del olvido es defineix a partir dels projectes i aquests, al seu torn, defineixen el temps en el museu. Per això, part del procés d’aquesta curadoria implica oblidar –en part– alguns dels seus postulats inicials i respondre creativament al que els participants proposen des de les seves pràctiques particulars.»
La precarietat es refereix a la vida en un món inestable i ho considero de vital importància perquè la pràctica museal o curatorial contemporània respon creativament a la finalitat dels discursos universalistes i moderns, la transgressió de les grans narratives i la resistència als relats de l’imperialisme/colonialisme/capitalisme, així com la inestabilitat de les institucions culturals i artístiques (anys més tard vaig descobrir una elaboració del terme en els treballs de l’antropòloga nord-americana Anna Tsing).
Aquesta idea del precari s’enllaça amb la pregunta següent: De quina manera la curadoria respon a les característiques del temps present? Repta a pensar la curadoria com una plataforma per a les relacions socials, que no s’estabilitza sobre una institució o en estructures rígides sinó que pot evidenciar vulnerabilitats, trobades no predictibles, manca de control. En aquest sentit, importen més les persones, els processos i les trobades que la museografia o la grandiloqüència de la posada en escena.
La precarietat com a concepte unificador de la meva pràctica curatorial, també l’entenc en la línia del que proposa la «curadoria tova», que és l’ús dels recursos, treballar amb el que tens a mà sense malgastar. També m’ha portat a explorar i sentir-me més a gust en projectes de curta durada. No obstant això, la inestabilitat que generen els projectes d’aquest tipus que poden durar dues setmanes o un mes té conseqüències com la manca de continuïtat de processos que una exposició obre i instaura.
Aquesta situació m’ha portat a fer altres reflexions sobre com pensar en termes de generar línies on els projectes curatorials es van sumant uns als altres per anar entrellaçant temes, problemes i idees de manera que aquestes no quedin disperses en esdeveniments aparentment aïllats.