1.5. Transcuradoria
Atès que un dels objectius d’aquest curs consisteix a explorar els límits de la curadoria i la manera com se superposa amb la pràctica artística o altres pràctiques, resulta interessant veure com la pedagogia ha qüestionat també aquests límits. Per això, és interessant revisar la vuitena edició de la Biennal del Mercosur el 2011, esdeveniment que es va celebrar a la ciutat brasilera de Porto Alegre. El curador general va ser el colombià José Roca i va incloure la figura de curador pedagògic que va assumir el mexicà Pablo Helguera. L’educadora i artista Mônica Hoff va fer una presentació interessant sobre com els rols del curador, el curador pedagògic i els mediadors se superposen i s’enriqueixen, fent gairebé impossible una distinció en les maneres en què es produeix el coneixement.
En aquesta mateixa línia, el text d’Helguera sobre transpedagogia per al catàleg de la Biennal suscita unes preguntes importants per la curadoria pensada encara com una mena de pràctica «superior». A partir del que s’hi exposa sobre la relació entre art i educació, em vaig imaginar una definició per a un nou terme que vaig batejar amb el nom de transcuradoria. Aquesta pràctica, més enllà d’allò curatorial, implementa metodologies curatorials que emfatitzen la interacció social i les relacions socials. És a dir, instàncies de col·laboració entre espectadors, artistes i curadors com a responsables tots d’un acte creatiu, tots com a aprenents en una relació horitzontal. En aquest sentit, rescata el procés educatiu com un acte creatiu i la generació de coneixement com alguna cosa que es fa amb uns altres, no basat en un model on el mestre (o l’artista o el curador) omple el got buit de l’alumne (o de l’espectador). En aquest cas, el curador també aprèn. Com que la interacció social és fonamental, s’enforteix la idea de la creació col·lectiva; és a dir; hi ha cocuradories que impliquen l’experiència més enllà de la creació d’objectes per abastar les narratives. En aquest model, els públics no són simples recipients, sinó que la seva experiència és fonamental i, per tant, resulta clau pensar en aquestes aliances entre curadors, artistes i públics des de l’inici.