2. Maneres de fer i casos d'estudi

2.2. Curadoria col·laborativa

Museo efímero del olvido (2014-2015)

El Museo efímero del olvido (per a una reflexió interessant sobre aquesta iniciativa, podeu consultar l’article d’Angélica González «Un giro educativo: de la práctica de la curaduría a lo curatorial») va ser un projecte d’art contemporani que tenia per objectiu reflexionar sobre la representació del passat i allò que coneixem com a «memòria» més enllà del cúmul de records. Personalment, va ser una resposta curatorial a una incomoditat acumulada després d’anys de treball en una institució governamental i d’un cert cansament per la primacia d’allò patrimonial i els objectes sobre la seva interpretació i processos. El projecte va estar més inspirat en les pràctiques artístiques que en la museologia convencional, tal com assenyalem en els textos curatorials que es poden consultar a la pàgina del projecte. Una reflexió de l’escriptor turc Orhan Pamuk, premiat amb el Nobel, escrita en to de manifest va servir per il·luminar aquesta iniciativa. En aquest document, Pamuk suggereix un «manifest museal» que els animo a llegir. L’escriptor té un museu a Istanbul, el Museu de la Innocència, que és també el títol d’una de les seves novel·les. Un encreuament entre la ficció escrita i la ficció dels objectes exposats en vitrines que relaciona amb la història d’Istanbul i una història d’amor que apareix a la novel·la.

El Museo efímero del olvido va ser i no va ser al mateix temps una institució, o almenys no de les que ens solem imaginar. Mai va pretendre adquirir col·leccions però si produir-les. Tampoc va voler tenir una seu, sinó florir en un lloc on fos acollit. Les reflexions que van animar aquesta elaboració i posada en escena van estar precedides per una defensa de l’oblit en temps de sobrecàrrega del record. La hipervaloració de la memòria respon a diferents raons, d’acord amb el context des del qual s’analitzi. A l’Amèrica Llatina, diferents governs dictatorials, conflictes armats i la justificació de la violència que s’acarnissa contra els qui han sofert molt històricament, van fer del silenci i l’oblit quelcom d’obligat del seu funcionament. L’oblit es va convertir en sinònim d’impunitat. La veritat és l’oposat a l’oblit. D’altra banda, en el context europeu posterior a la Segona Guerra Mundial, les estratègies pedagògiques de la memòria es van sembrar sobre la importància del record per a la no repetició.

La defensa de l’oblit del museu efímer no tenia res a veure amb l’oblit imposat, sinó amb l’oblit que fa la vida possible. L’oblit que possibilita el record. Si oblidem el passat podem veure el present i així ens alliberem de la nostàlgia i el pes de l’esdevingut. Si oblidem el present, ens podem projectar en el passat i el futur com a nocions d’un temps que encara està construint-se. Ni el passat ni el futur estan tancats per a nosaltres. Podem elaborar les formes amb què ho representem. L’oblit que vam proposar és el del tipus que es conjuga amb el record en els processos de la memòria.

El projecte va ser una cocuradoria en dues fases amb quatre curadors al capdavant, dels quals quedem María Soledad García i jo. La primera fase es va dur a terme amb recursos d’una beca del Ministeri de Cultura de Colòmbia destinada a la recerca curatorial en el marc d’un programa de fa molts anys anomenat Salón Nacional de Artistas. Amb aquests recursos vam donar vida al museu en format web; vam llançar una convocatòria per a producció nova d’artistes a tres regions de Colòmbia sota les premisses relacionades amb el record i l’oblit sobre les quals el museu convidava a reflexionar; vam fer uns cartells d’artistes i vam poder viatjar i fer reunions amb diferents grups d’artistes a les zones properes a Bogotà. El segon any vam rebre recursos per a la producció dels projectes. Després de la convocatòria, vam seleccionar inicialment 52 propostes d’artistes individuals i col·lectius que finalment es van concretar en 46 processos, molts dels quals no van tenir com a producte final un objecte, sinó un registre del procés mateix. Per exemple, intervencions en espai públic o en escoles. Un grup d’artistes va activar una «escola de desaprenentatge» en una ciutat durant un mes. Els recursos van fer possible materialitzar aquestes propostes i escenificar una exposició durant un mes en set edificis de la Universitat Nacional de Colòmbia, en una casa de la cultura fora de Bogotà, així com algunes accions en l’espai públic, en la web i fins i tot en les línies telefòniques.

L’emplaçament a la universitat va incloure alguns espais museogràfics, però també espais utilitzats pels estudiants d’altres carreres no artístiques. Així, el nostre propòsit va ser més inserir-nos en la vida universitària i als espais quotidians dels estudiants. També vam tenir l’oportunitat d’organitzar un seminari en què s’oferien crèdits als estudiants d’art que van participar en la mediació de l’exposició.

Obres d’Adriana Marmorek (2015)
Font: Museo efímero del olvido.

 

Vista de l’edifici SINDÚ (2015)
Font: Museo efímero del olvido.

 

Obra de Mónica Páez (2015)
Font: Museo efímero del olvido.

 

Fotografies de José Muñiz (2015)
Font: Museo efímero del olvido.

 

Vista del Museu d’Arquitectura (2015)
Font: Museo efímero del olvido.

Des de la curadoria sempre ens vam proposar mirades que no encasellessin els projectes i així encara es pot llegir a la pàgina web. La pàgina és un arxiu que es va anar fent durant el procés com un lloc per registrar tant les propostes inicials com els resultats. La vam utilitzar per documentar les diferents fases, des de la convocatòria fins a la producció. S’hi pot veure microentrevistes amb els artistes, el text curatorial, textos convidats i informació sobre altres «salons». No va ser pensada tant com una col·lecció, ja que projectes, processos o obres van prendre altres camins després de la realització del museu efímer, però si una mena de reposador útil per als artistes. D’una banda, es pot buscar per artista, per espai expositiu o per categoria conceptual. No hi ha una sola manera de llegir el Museo efímero del olvido, de la mateixa manera que la memòria no és única i inamovible. Va ser possible també promoure lectures expandides a partir d’un dossier en una revista de cultura local que van involucrar reflexions sobre l’oblit en altres arts. Anys després vam aconseguir la publicació del catàleg, quan el museu ja havia estat oblidat. La pàgina web possiblement desapareixerà també algun dia, en coherència amb el projecte mateix.

Aquesta curadoria es va realitzar en la mesura que les obres anaven prenent forma. Per tant, va suposar mantenir diàlegs constants amb els artistes i amb la producció (realitzada per l’artista mateix). Així, ens vam assegurar que si bé hi havia unes idees preconcebudes sobre el que aquest museu podia contenir, aquestes serien modificades necessàriament pels seus continguts. Per això, com proposa Angélica González al seu text sobre la curadoria i el curatorial, el museu és tant una curadoria en termes pràctics, és a dir una posada en escena expositiva, com una reflexió sobre la curadoria, el museu i el temps. Sintetitzant l’argument, els debats que contraposen aquestes dues maneres de tractar la pràctica assenyalen que «la curadoria» és una qüestió més centrada en habilitats i activitats entorn de l’expositiu. Els sabers relacionats amb creació del discurs que uneix una sèrie d’objectes, documents i pràctiques. Inclou tècniques per traslladar correctament obres, recerca i divulgació, entre d’altres. Mentrestant, «el curatorial» està definit com un camp de reflexió centrat en la producció de coneixement que contínuament s’està replantejant el lloc del curador, el format expositiu, els llocs d’emplaçament o la relació amb la pedagogia, entre d’altres. Així, semblaria que la curadoria és una pràctica i el curatorial és una teoria. En realitat, és difícil concebre un concepte sense l’altre.

Si bé és cert que no va ser un esdeveniment massiu, sí que va rebre molta atenció dels mitjans de comunicació pel tema tan particular que desenvolupava. Aquí, el curador és clau per esprémer aquests contactes amb mitjans locals, dins i fora de l’esfera artística. Personalment, hauria volgut més relació entre els públics universitaris, però em satisfà saber que a molts artistes participants els va servir com a plataforma per fer circular les obres en altres contextos i fins i tot per a la realització d’altres projectes que continuaven en la línia del que vam plantejar. Com que va ser un museu sense col·leccions, les obres i projectes van ser sempre dels artistes. Per això la curadoria està al servei de l’art. Això de vegades implica als espectadors, però als productors també. Tothom va treure el profit que va voler d’aquesta oportunitat.

Són diverses les capes de reflexió que aquest projecte va promoure. Primer, en contraposició a la idea del museu com a edifici, burocràcia i temple del coneixement. Els museus d’artistes han estat sempre contramuseus i, per tant, la pràctica artística té molt a dir sobre el rol tradicional d’aquestes institucions. Segon, les relacions entre curadors i artistes i qui és el beneficiari dels estímuls estatals per a recerca curatorial. En la pràctica vam desenvolupar un projecte que havia de ser «per a l’art», és a dir, ni apropiació curatorial sobre l’obra dels artistes, ni la invisibilització de la curadoria com a pràctica creativa i creadora de coneixement. Vam tenir molt en compte la utilitat del projecte per als artistes i per aquest motiu encara existeix la pàgina web i el 2019 ja es va concretar (al punt de l’oblit), la publicació del catàleg. Tercer, la recerca curatorial com a producció de coneixement; el projecte va fer possible (i les seves restes encara es poden veure en el text curatorial) configurar una sèrie de relacions, imatges, processos i pensament que van més enllà de processos de selecció d’artistes i emplaçaments.