2.2. Antecedents i marc normatiu
La història dels moviments per la restitució i repatriació ens mostra les lluites de comunitats i descendents que van desafiar les polítiques instituïdes als museus. Així, a la dècada de 1960, i de manera paral·lela als Estats Units, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda, van sorgir processos col·lectius per reclamar els cossos dels ancestres en museus i per poder enterrar-los segons les seves tradicions, així com per evitar l’excavació de tombes (Fforde i altres, 2002). Aquests moviments socials van estar motivats per la violència del colonialisme intern exercida contra les primeres nacions i les poblacions indígenes.
Aquests mateixos països han anat implementant polítiques, codis d’ètica i manuals de museus per a la participació de les comunitats en la gestió de patrimonis en les institucions. Per exemple, a Estats Units es va promulgar la Llei de Protecció i Repatriació de Tombes Natives Americanes (NAGPRA, per les seves sigles en anglès) el 1990, que buscava normar el control sobre tombes, la prohibició de venda de restes humanes, l’inventari i la repatriació de restes en institucions que rebin recursos federals, i la devolució d’objectes funeraris o sagrats. Un aspecte central va ser que es va considerar l’evidència etnogràfica i la tradició oral com a evidència legal per aixecar un cas o sol·licitud.
Els conceptes de restitució i repatriació no tenen un ús estandarditzat, sinó que depenen dels contextos específics i de legislacions locals. No obstant això, hi ha un marc normatiu internacional en el qual s’emparen aquestes reclamacions. Entre les convencions i instruments legals més rellevants trobem les següents:
- Convenció per a la Protecció dels Béns Culturals en cas de Conflicte Armat, UNESCO 1954. Després de la Segona Guerra Mundial, es va generar el primer tractat internacional per protegir els patrimonis culturals durant un conflicte bèl·lic.
- Convenció sobre les mesures que han d’adoptar-se per prohibir i impedir la importació, l’exportació i la transferència de Propietat Il·lícites de Béns Culturals, UNESCO 1970. És la convenció més significativa per als processos de restitució. A l’article 7 s’estableix que els estats han de prendre mesures apropiades per decomissar i restituir, a petició de l’Estat d’origen, tot bé cultural robat i importat després de l’entrada en vigor de la Convenció.
- Convenció sobre Objectes Culturals Robats o Exportats Il·legalment, UNIDROIT 1995. Buscava complementar la convenció de 1970. Proveeix un tractament uniforme per a la restitució de béns culturals robats o exportats il·legalment i permet que les reclamacions privades passin a tribunals nacionals.
- Convenció per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, UNESCO 2003. En els processos de restitució s’apel·la a la definició de patrimoni cultural immaterial com «els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques –juntament amb els instruments, objectes, artefactes i espais culturals que els són inherents– que les comunitats, els grups i en alguns casos els individus reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural». S’esmenta també la transmissió en generacions i la recreació constant.
- Codi d’Ètica per a Museus, ICOM (1986) 2004. Com a part del principi de treball en col·laboració amb les comunitats on s’originen les seves col·leccions, es preveu el retorn i la restitució de béns culturals. També es proposa atendre amb promptitud i sensibilitat les peticions de retirada d’exposició de restes humanes o materials sagrats de comunitats d’origen.
- Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes, ONU 2007. En l’article 11 s’estableix que els estats proporcionaran reparació per mitjans eficaços, que inclouen la restitució respecte a béns culturals, intel·lectuals, religiosos i espirituals que hagin estat privats sense consentiment o en violació de les seves lleis, tradicions i costums. En l’article 12 es reconeix el dret dels pobles indígenes a manifestar, practicar, desenvolupar i ensenyar les seves tradicions, costums i cerimònies espirituals i religioses; a utilitzar i controlar els seus objectes de culte; i a la repatriació d’objectes de culte i restes humanes.
A diferència del que passa als Estats Units, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda, als països europeus no han existit polítiques de repatriació d’abast nacional, sinó casos específics de museus. De fet, diversos museus refusaven proveir informació sobre les seves col·leccions a les comunitats i als acadèmics (Endere, 2000, pàg. 9). Per això, una de les fites més recents en aquesta discussió va ser la declaració del president francès Emmanuel Macron al novembre de 2017, quan va manifestar el seu interès per iniciar processos de restitució, temporal o permanent, del patrimoni africà en els museus francesos. En aquest context es va encarregar un informe a l’acadèmic senegalès Felwine Sarr i a la historiadora d’art francesa Bénédicte Savoy (2018) per analitzar la història i les responsabilitats de França en l’Àfrica subsahariana. En el seu informe s’evidenciava que el 90 % de la cultura material africana està fora d’aquest continent, la qual cosa motivava l’acte de restitució i les seves implicacions polítiques i ètiques:
«“Restituir”, literalment significa retornar un ítem al seu legítim propietari. Aquest terme serveix per recordar-nos que l’apropiació i gaudi d’un ítem que un restitueix descansa en un acte moralment reprovable (violació, pillatge, espoliació, ardit, consentiment forçat, etc.) En aquest cas, restituir té com a objectiu restablir l’element cultural per al legítim propietari per al seu ús i gaudi legal, així com totes les altres prerrogatives que confereix l’article (usus, fructus i abusus). L’acte implícit del gest de restitució és molt clarament el reconeixement de la il·legitimitat de propietat que un havia reclamat prèviament, sense importar la durada del temps. Com a conseqüència, l’acte de restitució intenta posar les coses de nou en ordre, en l’harmonia adequada. Parlar obertament de restitucions és parlar de justícia, o d’un reequilibri, reconeixement, de restitució i reparació, però sobretot: és una forma d’obrir un camí cap a l’establiment de noves relacions culturals basades en noves reflexions sobre la relació ètica.»
L’informe deixava veure també les grans dificultats a les quals s’enfronten aquests processos, com l’estatus d’inalienabilitat de les col·leccions nacionals i la impossibilitat de classificar com a legals els actes colonials de violència pels quals es van obtenir els objectes com botins o trofeus, com crims. Encara que són actes inacceptables, segons la llei internacional i els convenis de 1954 i 1970 no entren en aquesta categoria, en contrast, per exemple, amb les accions legals imposades per les despulles nazis (ibíd., pàg. 75). Una altra de les dificultats és la falta d’informació sobre la procedència dels objectes que reposen en els museus, moltes vegades sense rastres de l’origen i de la primera adquisició realitzada en els contextos de violència esmentats. D’aquí la necessitat de fer recerques de procedència que permetin rastrejar la font dels objectes obtinguts en contextos militars, «expedicions científiques» o missions colonials amb interessos polítics i comercials, o adquirits en condició de tràfic il·lícit.
Aquest recompte ens acosta al marc legal i normatiu vigent, que, no obstant això, no ha aconseguit implementar-se amb la celeritat que exigeixen els deutes socials. Durant els últims cinquanta anys, les institucions de museus han fet passos tímids enfront d’aquesta problemàtica, que les ha confrontat amb el seu paper en la societat. Des dels discursos més conservadors que s’oposen a les restitucions en funció d’idees occidentals de ciència i cultura, passant per gestos condescendents de «generositat» enfront de demandes legítimes de comunitats, fins a postures més autocrítiques i obertures al diàleg des de perspectives decolonials. Encara que l’escenari del patrimoni ha marcat el sentit del debat, el tema de fons en les restitucions són els drets humans. Als següents apartats abordarem diferents escenaris del colonialisme en el context africà i llatinoamericà que ens acosten a les complexitats d’aquests processos de retorns i la seva importància.