4.1. La invenció de la nació llatinoamericana
Com entendre les formes en les quals s’ha constituït la idea del patrimonial a l’Amèrica Llatina? I, en conseqüència, què ha estat objecte de patrimonialització en aquesta regió? Les pàtries llatinoamericanes van ser constituïdes per les elits blancocriolles, des de projectes duts a terme a mig camí entre els moviments autonomistes i independentistes que rebutjaven les velles estructures de la monarquia espanyola. Aquestes elits, al mateix temps que van construir la imatge de ser les llibertadores d’una població sotmesa a una monarquia, van delinear una forma d’Estat nació que intentava reemplaçar, o acollir, en el millor dels casos, les institucions de l’Antic Règim. L’experiència històrica de les primeres fases dels nous països americans evidenciava una modernitat que no es podia desprendre d’aquelles estructures que s’havien forjat durant tres segles de colònia. En aquest espai sorgeixen diverses contradiccions que constitueixen les condicions de possibilitat de les noves identitats nacionals a l’Amèrica Llatina, amb processos diferents de conformació dels estats nacionals, però amb la imposició del projecte de les elits blancocriolles sobre altres sectors socials com a denominador comú.
Durant el segle XIX, el projecte d’Estat nació imaginat per les elits blancocriolles a l’Amèrica Llatina apel·lava a una nova forma d’administració del poder, però amb una societat que difícilment es transformava en la direcció que exigia la modernitat. Aquesta nova forma d’ordre sociopolític va fonamentar la seva legitimitat no només en les noves institucions que es van crear a partir de la conformació dels estats, sinó en una nova forma de sociabilitat que va experimentar bona part del conjunt social radicat a les urbs. És en aquesta dualitat entre Estat i societat civil on es configuren les noves identitats i sentits de pertinença.
La lingüista canadenca Mary Louise Pratt (2010) denomina transculturació el procés pel qual els criolls construeixen l’imaginari de les naixents repúbliques a partir dels llegats de Humboldt en la seva conceptualització de la nació. Mitjançant una anàlisi dels escrits de viatge de diversos intel·lectuals llatinoamericans –entre aquests, Andrés Bello, Domingo Faustino Sarmiento i fins i tot Simón Bolívar–, Pratt observa un marc comú des del qual imaginen les possibles solucions al buit que generaven els processos de transició de les independències i la creació de les noves nacions des de finals del segle XVIII i durant el segle XIX. El discurs de Humboldt, entre científic i estetitzant, reinventa Amèrica per a Europa des de la representació del que és exòtic i inhòspit, en clau naturalista. Així, aquesta imatge va ser el lloc de partida des del qual els euroamericans es van autoinventar com a nacions.
Per al cas de Bolívar, Pratt situa el llibertador i el científic en l’escenari de les seves respectives ascensions al volcà Chimborazo a l’Equador el 1822. Bolívar aconsegueix ascendir més enllà del punt aconseguit per Humboldt i, amb això, no només superar a la ciència, sinó mirar cap al futur i convertir el seu ascens en una al·legoria de la seva missió política: la força que el mou a seguir és el seu ideal revolucionari. Dècades més tard, en l’obra mestra del període independentista, Facundo o Civilización y barbarie (1845), el polític argentí Sarmiento també evoca les terres ermes de Humboldt, però per qüestionar el passat. La barbàrie eren les societats indígenes i la violència colonial. Tant Bolívar com Sarmiento van viure a Europa i estaven «desencantats» amb la realitat del subjecte crioll postcolonial, perquè eren descendents d’aquests espanyols als quals condemnaven. Per aquesta raó, per als seus projectes van prendre com a referència els escrits de Humboldt i l’Europa del Nord. Sarmiento va ser més radical: com a president de l’Argentina (1868-1873) va emprendre una campanya contra els indis pampes i contra els gauchos i va afavorir la immigració d’europeus. Paradoxalment, en un futur, aquesta mateixa cultura gauchesca seria evocada per construir la tradició nacional argentina.
En aquest sentit, en la veu dels intel·lectuals llatinoamericans, les noves repúbliques apareixien com una creació pròpia d’Amèrica, però amb elements europeus. Des d’aquest marc ideal es van projectar cap al futur de les societats, en les quals es van erigir com els seus líders, legitimant una forma de dominació ja prefigurada per la idea de raça, alta cultura i civilització. De manera que, els qui més s’aproximaven als elements de la creació europea de les repúbliques americanes eren aquestes elits blanques, que van portar a delinear un sentit d’unitat cultural, condensat en la idea de la «llatinitat» d’Amèrica. Segons Pratt, una consciència americanista que travessaria els diferents projectes d’Estat nació que sorgirien al llarg del segle XIX i que al final tindrien com a substrat un relat europeïtzant (Pratt, 2010, pàg. 321-322).
A continuació, abordarem tres casos que posen en discussió el context d’invenció de la nació llatinoamericana a partir de la contradicció entre els usos identitaris del passat prehispànic per part de les elits i l’extermini o negació de les comunitats indígenes, com s’observa en el regal del Tresor Quimbaya per part del president de Colòmbia a la reina d’Espanya el 1892; i en els processos de restitució de restes humanes indígenes del Museu de la Plata a l’Argentina. A més, ens interessa evidenciar l’actualització d’aquests relats en les despossessions que fa l’Estat modern a les comunitats, com en el cas del trasllat del monòlit de la deïtat Tlaloc del poble de Coatlinchán al Museu Nacional d’Antropologia de Mèxic el 1964.