3.1. «El repartiment del pastís»
La història triomfant de la modernitat europea va ser orientada al principi per l’autoritat científica de l’antropologia, la història, el dret i la política imperialista. En efecte, els imperis no van reconèixer oberta ni formalment haver comès crims malgrat que, a principis del segle XX, es van denunciar en els mateixos imperis i fins i tot en altres nacions com Estats Units, per exemple. En l’actualitat, això ha canviat poc en la pràctica i, com que el museu és un espai del saber autoritzat sobre la història dels imperis i les seves colònies, resulta paradoxal que aconsegueixi mirar-se a si mateix.
Les formes de concebre i aprehendre l’experiència històrica africana a Europa durant el segle XIX i la primera meitat del XX servien per justificar la invasió i colonització, així com per aplacar les reaccions i rebel·lions de les poblacions africanes. Algunes poblacions van incorporar estructures i institucions socials europees, però no eren pràctiques reconegudes ni validades perquè s’oposaven als interessos comercials dels imperis i capitals privats. La nació, l’organització social i l’abolició de l’esclavitud es van implementar amb resultats variats. Així, gran part de les nacions africanes es va erigir només des de mitjan segle XX. Per fer-ho, van recórrer un tortuós camí de construcció d’institucions mínimes i precàries sota tutela directa o indirecta de la mirada europea.
No obstant això, aquesta deslegitimació des dels imperis europeus acull una mentalitat supremacista que es troba emmarcada en una història de llarga durada. El supremacisme és una justificació de l’esclavisme i la imposició de la manera de producció capitalista. La primera fase del comerç d’esclaus d’Àfrica s’emmarca en el període que va des de la invasió i colonització d’Amèrica al segle XVI fins al sorgiment dels primers Estats nació moderns a principis del segle XIX. L’Àfrica està lligada a la història americana i particularment del Carib perquè aquests espais van ser la destinació principal de la seva població esclavitzada. L’economia de plantació depenia d’aquesta mà d’obra, per la qual cosa es va constituir el denominat «triangle negrer». De fet, s’estima, de manera conservadora, que van ser transportats a Amèrica al voltant d’uns dotze milions d’esclaus en aquest període.
No obstant això, aquest període esclavista entre els segles XVI i XVIII va estar marcat geogràficament i logística. Els comerciants d’esclaus estaven limitats a les costes africanes, tant per certes restriccions de les pròpies poblacions africanes que s’encarregaven de subministrar els esclaus com per les dures condicions naturals. No obstant això, en el transcurs del segle XIX, mentre dequeia el comerç d’esclaus, en contrast, es va despertar l’afany per les matèries primeres i la penetració d’empreses explotadores en territoris que abans havien estat poc explorats i coneguts pels europeus. Aquest va ser un canvi que va marcar la història «moderna» d’Àfrica perquè va implicar una accelerada i violenta invasió de les societats que no s’aplanaven a les condicions que els imposaven els imperis.
La Conferència de Berlín de 1884-1885 va delinear en paper el repartiment d’Àfrica que es devia haver efectuat a la pràctica alguns anys abans. És possible rastrejar pressions de les grans potències europees sobre algunes regions africanes des de la dècada de 1870. Per exemple, França va imposar un «resident general» a Tunísia que tutelava les accions polítiques del Govern per afavorir operadors comercials i explotadors privats. Per la seva banda, un grup de creditors europeus (particularment britànics) a Egipte va obrir la porta a la pressió financera i la posterior presència militar de l’Imperi britànic el 1882. Els britànics es van estendre per Nigèria, Sudan, Uganda, Sierra Leone, Ghana i Gàmbia, entre altres territoris. Durant la història colonial alemanya (1884-1918), el canceller Otto von Bismarck va estendre l’Imperi al que ara és Camerun, Togo, Tanzània, Namíbia i Kenya. Se li atribueix a l’Imperi alemany el primer genocidi del segle XX en la Batalla de Waterberg en 1904. Per la seva banda, el Congo Belga assignat en la Conferència de Berlín com un domini personal del rei Leopold II, es va caracteritzar pel tracte brutal cap als esclaus per a l’extracció del cautxú. Encara que va haver-hi grups i comunitats que van resistir, aquestes van ser arrasades, la qual cosa va fer infructuós tot intent pacífic d’estructuració de les societats africanes.
En suma, la invasió europea de l’últim quart del segle XIX hauria significat un nou panorama d’expansió a l’Àfrica que s’intensificava de manera progressiva per la introducció de noves tecnologies per a la guerra i el transport i, principalment, la implementació de mètodes violents de control de les poblacions. Això va crear un escenari en el qual la competència i alhora la col·laboració entre els estats europeus i els capitals privats haurien aconseguit construir un horitzó d’explotació mitjançant l’ús sistemàtic de la força, l’espoli material i immaterial i el fet d’esborrar el passat.
Dos casos emblemàtics molt recents ens ajuden a dimensionar la problemàtica actual: d’una banda, el cas dels bronzes de Benín, la possible restitució dels quals encara es troba en procés de disputa, la qual cosa exigeix a diversos individus i col·lectius discutir sobre com i què exigirien al Museu Britànic i diversos museus europeus que posseeixen innombrable quantitat de peces producte de l’espoli violent de finals del segle XIX i començaments del XX; i, d’altra banda, el procés de restitució per part del Museu Limitin de Stuttgart de dues peces emblemàtiques de la comunitat herero (Namíbia): ens referim a una Bíblia i un fuet que van pertànyer a Henrik Witbooi, avui considerat heroi nacional. A més, presentarem un projecte d’art contemporani basat en el cas de Nefertiti que proposa una mirada crítica als retorns, més enllà dels processos burocràtics.