3.3. Memòries reivindicades
Al febrer de 2019, l’estat federat de Baden-Wüttenberg, a Alemanya, mitjançant una delegació encapçalada per la ministra alemanya de Ciència i Recerca Theresia Bauer, va anar a Namíbia per retornar dues peces que eren exhibides al Museu Linden de Stuttgart. Aquests objectes consistien en una Bíblia i un fuet que van pertànyer a Hendrik Witbooi (1830-1905), considerat heroi nacional en aquest territori.
Aquests objectes, que van estar exhibits durant diverses dècades, van arribar al Museu Etnològic de Baden-Wuttenberg el 1902 mitjançant una donació. Les peces, molt probablement, van ser sostretes de la caserna general de Witbooi, a Honrkranz, per les tropes alemanyes el 1893, i estan marcades per una història del considerat «primer genocidi del segle XX». Durant diversos anys la història d’aquests crims va ser enfosquida o directament oblidada. No obstant això, el Memorial de la Xoà de París de 2016 ha reviscut aquest període de la història colonial alemanya en una extensa mostra. Aparentment, aquests processos han donat més impuls als reclams de part dels hereus d’aquestes comunitats nama i herero i del mateix Estat namibi.
La primera incursió dels alemanys a Àfrica del sud-oest va ser per mitjà de l’evangeli. Diverses missions d’evangelització haurien introduït la versió (protestant) del Deu cristià diferent a la catòlica que els portuguesos indirectament i esporàdica haurien propagat segles abans. A l’empresa alemanya, els enclavaments d’evangelització estaven vinculats a espais de desenvolupament comercial. Al principi, les comunitats nama, herero i orlam van tenir proximitat de manera quotidiana, i van arribar a compartir alguns espais socials. No obstant això, aquests pactes començarien a esquerdar-se, la qual cosa va coincidir amb l’increment dels interessos pels recursos, que començaven a ser contradictoris amb les societats africanes que hi habitaven des de molt abans.
Heinrich Göring, governador de la colònia denominada Àfrica del Sud-oest Alemanya, va provocar divisions entre les comunitats indígenes, va formar aliances parcials i va generar enemistats. Entrat el segle XX ja s’haurien produït innombrables episodis violents contra les comunitats indígenes. El 1904, sota les ordres del reconegut i despietat Lothar von Trotha, els soldats expulsen el poble herero sota la pena de ser afusellats sense distinció d’edat o de gènere. Tant hereros com names tardanament van començar a coalligar-se, juntament amb la figura de Henrik Witbooi i altres líders, per enfrontar-se a batallons alemanys cada vegada més nombrosos que, al final, per la desigualtat en l’armament i les tàctiques de guerra, i pel sadisme amb el qual van actuar, van arrasar amb bona part d’aquestes comunitats africanes. S’estima que van morir entre 80.000 i 100.000 persones producte de crims, submissions a condicions precàries, violacions de dones, assassinats de líders, expulsió al desert o treballs forçats fins a morir, etc. Les ossamentes, particularment cranis, van arribar a Europa en enormes carregaments a diverses societats d’antropologia per al seu estudi.
Quin valor tenien aquests cranis per als saquejadors més enllà del monetari? I quin significat podrien haver tingut per a les societats antropològiques europees les restes i les peces que van rebre, més enllà de la ciència que deien buscar? En aquests fets de summa violència simbòlica i física dels imperis i en la curiositat d’indagació de les seves institucions intel·lectuals, universitats i museus que acollien restes humanes i peces, haurien trobat unes condicions de possibilitat per justificar el biaix racial. Si hi ha un denominador comú, és que tant soldats com antropòlegs haurien experimentat un sentit de comunitat expressat en el supremacisme blanc. S’hauria configurat una forma de racisme que, a més, hauria passat de la classificació, segregació i exclusió a una fase exterminadora expressada en l’àmbit científic i social, mitjançant constructes com la puresa de sang i l’herència germànica.
En la segona dècada del segle XXI s’ha activat en els museus alemanys una discussió àmplia sobre la legitimitat que es podria tenir per exhibir objectes provinents dels espolis del període de l’imperi colonial. Per aquest motiu el procés actual de restitució de la Bíblia i el fuet de Witbooi, segons la curadora del Museu Limitin, sigui un senyal d’obertura i de transparència.
Font: Baden-Württemberg.
Amb el temps, Henrik Witbooi es va convertir en heroi nacional per a Namíbia. Se li han dedicat diversos monuments en tot el país i bitllets de 100 dòlars namibis. Aquests processos de commemoració posen sobre la taula aquest passat traumàtic i obren un horitzó per interpretar-lo de noves maneres. En aquest sentit, els processos de restitució, reparació i disculpes públiques i els reclams i les negociacions revelen nous significats que han anat processant els col·lectius implicats. Witbooi ha deixat de ser únicament un personatge històric per convertir-se en catalitzador de la memòria col·lectiva, on es condensa l’esperança de rescabalament dels pobles del present i, alhora, on es disputen sentits de pertinença i nous conflictes entre el que és local i nacional, el que és personal i col·lectiu; en definitiva, entre la memòria oficial i les memòries alternatives.