4.2. El regal il·legítim
El Museo de América a Madrid, creat el 1941, és l’única institució estatal espanyola que exhibeix exclusivament col·leccions provinents de les excolònies americanes. En una anàlisi de les representacions sobre les poblacions indígenes del continent americà en aquest museu, Vila-real i altres (2014) consideren que el discurs museogràfic de les sales permanents celebra i justifica la colonització d’Amèrica, mentre homogeneïtza les poblacions indígenes i les situa fora de la modernitat occidental. Aquest discurs està impregnat d’una perspectiva eurocèntrica i evolucionista que s’evidencia en el tractament del que és «primitiu» enfront de la complexitat, atribuïda a l’inca, maya o asteca, així com en el silenciament dels processos d’independència i la contemporaneïtat dels pobles indígenes (2014, pàg. 76).
La sala titulada «Mundo funerario» exhibeix una col·lecció de 121 peces d’or coneguda com el Tresor Quimbaya, que correspon a un aixovar funerari excavat per huaqueros el 1890 a Filàndia, regió de Quindío, a Colòmbia. Aquests objectes van arribar al museu com un regal fet pel president colombià Carlos Holguín a la reina regent Maria Cristina d’Habsburg, en el marc de l’Exposición Histórico-Americana de Madrid el 1892, organitzada per commemorar el IV Centenari del Descobriment d’Amèrica. Aquesta exposició formava part d’aquests esdeveniments, concebuts com a «universals», que promocionaven el progrés occidental, els productes i les riqueses. L’exposició de Madrid, amb èmfasi en la història, va promoure l’exhibició d’antiguitats dels territoris conquerits per Espanya. En aquest context, el Tresor Quimbaya va ser el centre de la instal·lació colombiana d’objectes prehispànics i, pel seu extraordinari valor, va permetre posicionar la idea d’una «tercera civilització d’Amèrica» i a les elits bogotanes com a «hereves» d’aquesta civilització muisca (Schuster i Buenaventura, 2020, pàg. 35-36).
Font: Biblioteca Nacional d’Espanya.
El regal va estar motivat pel laude arbitral que va ser proferit per la reina d’Espanya al maig de 1891 a favor de Colòmbia en la disputa territorial amb Veneçuela. Així, aquest regal pot ser vist com un gest i dispositiu de les elits criolles per reificar els objectes precolombins en funció d’un imaginari nacional en potència, relegant el valor de les societats prehispàniques i les seves connexions amb les poblacions indígenes del present (Field, 2012, pàg. 81). En el fons, la ideologia de l’hispanisme que se sustentava en la idea d’una «raça vençuda» és la que marca aquest gest diplomàtic. Com proposa la historiadora equatoriana María Elena Bedoya:
«La distancia que se genera con los pueblos indígenas y sus antigüedades depende de la adhesión a las lógicas del tiempo de Occidente y a la aceptación de las “bondades” de la conquista: es, entonces, una mirada en una línea temporal marcada por la ideología del progreso bajo la égida del hispanismo y lo civilizatorio. Por consiguiente, el ejercicio diplomático fundamenta su gestión en el aprovechamiento máximo, obsecuente y adulador, acorde con una política del favor, que se concretiza en el regalo de objetos confeccionados en metales preciosos de diversa índole. Estos vestigios son, ante todo, cosas sin procedencia real reconocida, pero sí con una imaginada, dentro de un pasado muerto, visto sólo a través del prisma y el aval universales.»
A partir de la donació, el Tresor Quimbaya es va assignar a la col·lecció del Museo Etnográfico i el 1945 va ser traslladat al Museo de América. Des de la dècada de 1970, es van expressar intencions polítiques de sol·licitar la seva repatriació a Colòmbia. No obstant això, el procés legal més recent es va iniciar al desembre de 2006, quan l’advocat Felipe Rincón va plantejar una demanda al·legant la inconstitucionalitat del regal donat pel president Carlos Holguín, que havia de sol·licitar autorització al Congrés per alienar béns nacionals i celebrar un tractat amb un altre estat. Després de diverses instàncies, el 2012 l’advocat Rincón va plantejar una acció de tutela a la Cort Constitucional. Durant una audiència el 2016 va haver-hi diversos pronunciaments, entre ells de l’Organización Nacional Indígena de Colombia (ONIC), que es va sumar al reclam i va destacar la relació de les poblacions indígenes actuals amb les del passat:
«Hoy los 102 pueblos indígenas no hacemos parte de una civilización muerta sino de la continuación de una herencia milenaria, encargados de proteger el precioso legado, de crear y defender la vida en todas sus formas y representaciones.»
A l’octubre de 2017, la Cort Constitucional de Colòmbia va decidir a favor de la tornada del Tresor Quimbaya, i va ordenar al Govern que fes els esforços necessaris per al retorn de la col·lecció arqueològica. Els arguments es van basar en la violació dels articles de la Constitució que estableixen que el patrimoni arqueològic és inalienable, imprescriptible i inembargable i, a més, en la vulneració de drets col·lectius relacionats amb el patrimoni.
Actualment, tres anys després de la sentència, el cas enfronta negociacions diplomàtiques que han estat jutjades com a tímides per part d’associacions ciutadanes, com l’Academia de Historia del Quindío. Per la seva banda, el Museo de América recalca a la seva pàgina web la legitimitat de la seva possessió, afirmant que la col·lecció «va arribar a Espanya com un regal fet a iniciativa unilateral, voluntària i lliure del mateix govern de Colòmbia». A més, d’acord amb la legislació internacional, aquesta comanda no genera obligatorietat per a Espanya. Així, la possibilitat de concretar aquest retorn depèn de les converses diplomàtiques i la intermediació dels comitès de la Unesco. En conclusió, aquest cas ens permet veure que els marcs de la legalitat i de la legitimitat es construeixen de formes diferents, la qual cosa fa dels processos de repatriació un procés de llarga durada.