4.4. El patrimoni nacional com a règim de possessió
Mèxic és un país amb una forta hegemonia sobre el patrimoni, la qual cosa es tradueix en una legislació i institucionalitat de control i supervisió, com l’Institut Nacional d’Antropologia i Història (INAH) i els seus trenta-un centres regionals. Històricament, aquest país ha aconseguit amb èxit casos de repatriació internacional molt importants i manté obertes altres causes, com la reclamació del plomall de Moctezuma, que es troba actualment al Museu d’Etnologia de Viena a Àustria.
No obstant això, ens enfocarem en la relació de l’Estat mexicà amb les comunitats locals i les disputes internes per la possessió del patrimoni. Així, el trasllat del monòlit de Tláloc des de Coatlinchán al Museo Nacional de Antropología a la ciutat de Mèxic, el 1964, és paradigmàtic per analitzar les tensions entre el que és nacional i el que és local, en l’escenari de creació dels museus moderns. És necessari esmentar que, en el projecte d’identitat nacional mexicana, l’arqueologia i el museu han operat com a tecnologies de l’Estat, al servei d’interessos centralistes, nacionalistes i polítics (Pazos, 1998, pàg. 41).
Als anys seixanta, el Museo Nacional de Antropología es va proposar aconseguir una col·lecció representativa i variada. Per fer-ho, va adquirir peces a col·leccionistes i va dissenyar projectes d’excavació en localitats diferents. Un dels objectes identificat com a rellevant va ser un monòlit atribuït a la deïtat de l’aigua Tláloc, que actualment es troba als afores del museu, sobre el passeig de la Reforma. El monòlit es trobava al poble de San Miguel Coatlinchán, al municipi de Texcoco. L’antropòloga mexicana Sandra Rozental, que ha investigat aquest cas amb detall, narra la forma violenta en la qual va ser retirat:
«En febrero [de 1964], el día que llegaron los ingenieros a llevarse el monolito como estaba planeado en la ruta crítica de la obra, los habitantes de Coatlinchán se rebelaron, poncharon las llantas de la plataforma, lanzaron piedras a sus parabrisas y vertieron tierra en su tanque de gasolina. También destruyeron la estructura que los ingenieros habían tardado meses en construir y que sostenía la piedra como si fuera una hamaca para que la plataforma pasara por debajo y se la llevara; aflojaron los cables y el monolito cayó de nuevo al piso. Tras el motín y con el reloj corriendo para la inauguración del museo en el marco de otro aniversario del 16 de septiembre, el Estado optó por mandar un contingente de cadetes para resguardar el paraje mientras se volvía a hacer la obra sin que los habitantes se acercaran, y para instituir toque de queda en el pueblo. Finalmente, la mañana del 16 de abril, bajo la guardia de más de 100 soldados armados, el monolito salió de Coatlinchán cuyos habitantes, trepados en las azoteas, miraban silenciosos y tristes la salida de su piedra que iniciaba el largo y lento trayecto hasta Chapultepec.»
Font: La piedra ausente.
A la ciutat es va celebrar la seva arribada al museu i es va valorar com una proesa d’enginyeria que va ser recollida als mitjans. No obstant això, a Coatlinchán els habitants consideren aquest trasllat com un robatori que va passar per sobre dels usos i els costums locals. A canvi del monòlit, les autoritats locals van exigir a l’Estat la construcció d’una escola, una carretera, un centre de salut i dos pous d’aigua. El compliment d’aquestes obres va ser parcial, ja que es va demanar a la mateixa comunitat la donació de terrenys i materials de construcció. En aquest sentit, la idea de modernització tenia implicacions diferents per a l’Estat, com a centralització, control i exhibició del patrimoni cultural; i per a les comunitats, com a infraestructura que contribuiria a la mobilitat social, al creixement econòmic i al benestar (Rozental, 2017, pàg. 246). Així, en el context mexicà, el patrimoni cultural revela una paradoxa sobre la propietat en la qual l’Estat s’apropia dels béns d’una comunitat per estendre’l als altres ciutadans:
«Tanto como un cuerpo de leyes y un conjunto de prácticas que reclaman ciertos objetos, sitios y sustancias como propiedad pública y herencia “cultural” colectiva de todos los mexicanos y, al mismo tiempo, como propiedad exclusiva del Estado mexicano que, en consecuencia, puede despojar a comunidades específicas y acordonar sitios de los contextos locales a favor de la nación.»
En aquests contextos llatinoamericans, el discurs del que és nacional s’imposa a les poblacions indígenes. Així, en l’àmbit cultural mexicà, l’Estat ha configurat institucions hegemòniques que, en el seu afany de capitalitzar la història prehispànica com a gènesi de la nació, s’atribueixen els usos legítims dels objectes categoritzats com a patrimonials. Això provoca que, en casos com el de Coatlinchán, sigui impensable la restitució a les comunitats d’origen. De manera alternativa, les formes de connectar-se amb aquest passat s’han donat mitjançant apropiacions i reinterpretacions que, en rèpliques i usos quotidians, evidencien una importància cultural i social. Per exemple, al maig de 2007 es va desvelar una rèplica, en concret del monòlit de Tláloc a la plaça principal de la comunitat de Coatlinchán, on es fan cerimònies i actes col·lectius que mantenen viva la relació amb el passat.