5.2. Un museu vivent
El 2019, juntament amb la historiadora Malena Bedoya, vam dur a terme una recerca sobre museus comunitaris a l’Equador per preguntar-nos en quina mesura aquestes experiències comunitàries ampliaven les idees fundadores del museu tradicional i nacionalista. Un dels casos seleccionats va ser el Museo Viviente Otavalango, situat a la ciutat d’Otavalo, província d’Imbabura.
El museu està emplaçat a l’espai de l’antiga fàbrica tèxtil San Pedro, que va iniciar les seves activitats a mitjans del segle XIX i que, després de passar per diversos amos, va fer fallida el 1998. El 1999, enmig d’una crisi nacional generalitzada que va portar el país a la dolarització, l’immoble va passar a les mans de l’Estat per ser venut en subhasta. El 2008, René Zambrano, actual director, va tenir la iniciativa de crear un museu a partir d’un somni que va tenir. Va recordar l’espai abandonat de la fàbrica i va motivar el fet que es reunissin seixanta famílies, entre elles molts extreballadors de la fàbrica, per adquirir-la amb la intenció de tenir un museu. D’aquesta manera, el 2010 el predi i les seves construccions van ser comprades en subhasta per aquest col·lectiu per un valor de 365.650,23 dòlars en un termini de quinze anys. A la pàgina web del museu, es destaca aquest origen comunitari i el fet que són «els primers amos indígenes» d’aquesta fàbrica:
«En 2011, nuestra compañía de veinte familias Kichwas Otavalos se hizo los primeros dueños indígenas de La Fabrica San Pedro –una fábrica de textiles alimentado por 200 años con labor indígena explotada–. Desde eso, hemos estado desarrollando con cariño un museo para compartir, preservar, y rescatar nuestra cultura. En vez de solo exhibir artefactos viejos, el Museo Viviente muestra con energía los juegos tradicionales, bailes, y cuentos ancestrales con todos que vienen, sirviendo como un centro comunitario tanto como un museo. Nuestros guías hablan de la experiencia vivida así como la formación profesional, entonces venga para aprender acerca de la cultura indígena de aquellos que lo conocen mejor. ¡A sólo cinco minutos del centro de Otavalo!»
El museu s’estructura a partir de l’arquitectura històrica que es conserva distribuïda en les construccions de l’Obraje, la Casa Cruz i la Casa del Patrón. El recorregut aborda tradicions, festivitats i rituals mitjançant objectes, vestimentes, instruments, utensilis, etc. A primera vista, el desplegament museogràfic s’assembla a una proposta tradicional de representació etnogràfica, no obstant això, aquest museu no pot visitar-se sense l’acompanyament de mediadors indígenes que activen els objectes durant el recorregut.
Una part important del recorregut és la visita a les ruïnes de la fàbrica tèxtil on es proposa una reflexió sobre el treball i l’explotació. L’espai està deteriorat, envellit i buit; no hi ha les màquines teixidores ni altres elements, però és justament aquest buit l’escenari per a narracions colpidores sobre abusos, maltractaments i injustícies comeses en aquest lloc a treballadors indígenes. Per exemple, René Zambrano, que dirigeix el museu i fa les visites, recull el testimoniatge d’altres extraballadors com Arturo Benalcázar, fundador del primer sindicat de la fàbrica:
«Yo veía a mis compañeros como les maltrataba. Especialmente el don Pietro Miranda Lalama. A ustedes, a los indígenas. Cogían del pelo, dice, de aquí, así daba la vuelta, así, y sacaba, dice, de donde quiera, a veces cuando cualquier cosa pasaba, aquí en esta fábrica. Era, dice, cinturón negro, artes marciales. Y así mismo era boxeador, dice. Nadie le paraba. Por eso es que él aquí nos pegaba. Como quiera, dice, pero a mí nunca me topó, porque yo, dice, ver que a todos mis compañeros sean mestizos o especialmente indígenas trataban como que fueran animales, dice. Por eso yo formé el sindicato de todos los trabajadores, dice. Primero comenzó aquí, dice, aquí en esta fábrica San Pedro. Aquí yo formé, dice, el sindicato, porque como maltrataban, dice, a los trabajadores, aquí en esta fábrica (René Zambrano, gravació del 15 de juny de 2019, a Bedoya i Cevallos, en premsa).»
Font: Museu Vivent Otavalango.
El museu periòdicament organitza trobades de memòria oral i tallers sobre diferents temes dirigits a la mateixa comunitat i també a públics més amplis. Una d’aquestes trobades, feta al juny de 2019, va permetre compartir testimoniatges sobre la situació de les dones en aquest context d’explotació:
«Muchos dicen que en la zona de Quichinche hay las haciendas, y en estas haciendas vivían niñas, vivían jóvenes, vivían mamas, tías. Y a esas mamas, a esas tías, les violaba el capataz, les violaba el mayordomo. Y de eso, algunas mamas nacieron. Y de eso, orgullosamente, Mama Mercedes Panamá, eso está hablando. Y sí, ahora yo digo, es guerrera, una compañera que defiende la medicina ancestral y siempre cuando nosotros vamos a la comunidad de Tangalí, donde ella vive, pues cuando vemos el [pueblo] de Tangalí y le vemos que la compañera está haciendo su baño ritual a la gente; o sea eso es mama Mercedes Panamá. Y por eso es que le hemos invitado para que comparta su vida, comparta sus vivencias.»
En tots dos relats, la violència es recorda no des de la victimització sinó des de la fortalesa de les persones. És important recordar que els maltractaments als quals es refereixen són relativament recents i que tots els qui van fundar el museu els van experimentar en algun punt de les seves vides. L’èmfasi en el testimoniatge ens porta a comprendre el museu com un espai vivent i d’oralitat que, a diferència de la visualitat predominant a Occident, s’enfoca en les persones i la interacció amb els visitants que permeten actualitzar continguts mentre es nodreixen de les situacions quotidianes (Bedoya i Cevallos, en premsa). Mitjançant l’idioma kichwa, l’oralitat en aquest context també s’entén com una estratègia de supervivència des de la colònia, com a instrument per dipositar la memòria i promoure la insurrecció (Kowii, 2019). En aquest sentit, el museu és una possibilitat de generar narratives pròpies i de posicionar la seva veu enfront dels acadèmics o experts que històricament han buscat etnografiar els otavalos i la seva situació social.
Font: Museu Vivent Otavalango.